El valor de l'art

"Hi ha certs artistes del nostre temps que tenen fama d’enfrontar-se a la vida i als problemes de la societat amb una vocació i una sensibilitat especials, de vegades revestides d’una mena d'esperit entre iniciàtic i profètic als quals no falta el sentit de la ironia i fins de l'humor. De manera genèrica es podria dir que, en els millors casos, aquest temperament obeeix a una voluntat apassionada de contribuir als esforços que es fan en la societat pel coneixement profund de la realitat i, a través d'aquest coneixement, alliberar al màxim tot el potencial dels ciutadans perquè puguem desenvolupar-nos plenament com a éssers humans, tant individualment com social. És evident que aquesta manera de ser no és exclusiva de l'artista i que, a més, és part d’una voluntat col·lectiva molt complexa, difícil i llarga de realitzar. (...). Però alguns artistes especialment del món de la plàstica tenen com una tossuderia i un convenciment que amb l'art s'aconsegueix molt. Que les formes sensibles de la pintura i l'escultura són un mitjà privilegiat, entre les diferents ofertes culturals, per a modificar la consciència de la gent i fer palesa la “bellesa” d’aquella realitat profunda. És un valor positiu que se li ha reconegut sovint a l'art en el curs de la història i que, enmig de la crisi actual deis valors i dels costums, alguns artistes creuen que la societat necessita recuperar urgentment “de forma adequada”.

En el panorama d’una axiologia o teoria general dels valors, aquesta voluntat de concebre l'art potser entraria —seguint una classificació de Ferrater Mora— “pel camí de la meditació sobre el fonament de les concepcions del món”. Això és bastant conegut en el món de l'art. Però no s'ha d'oblidar un altre vessant importantíssim de tota estimativa dels valors, sobre el qual avui val la pena d’insistir. Es tracta dels afanys per superar un perill que precisament ens està constantment amenaçant en el nostre segle: el de la pèrdua de tota veritat i en conseqüència de tot fonament dels valors i de tot model del món. Els discursos culturalistes de les últimes dècades realment s'han presentat sovint amb la divisa nietzscheana de la subversió de tots els valors; i les actituds iconoclastes no hi ha dubte que de vegades han estat ben justificades. El desenvolupament de la mateixa ciència clàssica, com han dit alguns autors, ha anat parella amb el progressiu desencant del món. “L'antiga aliança” es va trencar i l'home es quedà sol enmig d’un univers indiferent, del qual ell mateix va néixer per atzar. I ja sabem on duen els malentesos nihilistes, desmoralitzadors, sense “bellesa”..., els “disvalors”, en fi, que han sortit d’aquesta situació. Però els temps van canviant i en els últims anys des de diferents camps de la cultura es va veient la necessitat de crear i recuperar certs valors positius que tomin a donar sentit a la vida, que ajudin a fer una “nova aliança” i, amb ella, un nou paradigma de món. (...) El nou esperit de la ciència avui ja està reaccionant contra tot allò que ens portava a un món sense cor, fins i tot si es tractava de propostes avalades per la mateixa seriositat científica. Ho diu molt clar Ilya Prigogine: “L’objectivitat científica no té sentit si ha de desembocar a tornar-nos il·lusòries les nostres relacions amb el món” (...) “Einstein deia que el fet que el món sigui comprensible és un miracle incomprensible. Però si la comprensió del món ha de servir per negar allò que la fa possible (...) això no seria un miracle, sinó una absurditat.” En certa manera ja ens ho venia a dir el més iconoclasta deis libres xinesos, el Tao-te-king: Cal abolir molt. De vegades, fins allò que es té per savi, just, humà, destre... Però “vigila que quedi alguna cosa on puguis trobar suport”. El terme “subversió”, potser més que en el sentit de “destrucció”, calia, doncs, entendre’l en el que també té de “transformació” dels valors o de “substitució” per uns altres, però mai en el sentit de liquidar-los en conjunt.

El mateix Nietzsche ja va intuir que d’un món on tots els valors sembla que s’ensorren i d’una situació completament nihilista, també sorgeixen, com de les cendres, uns punts on recolzar-nos. Potser per aquest motiu, en la seva maduresa, ens parlà d’una mena de nihilisme positiu i fins i tot d’un “nihilisme diví”; i que, entre boires, semblés identificar-lo a la idea tan profunda i tan plena de saviesa de la “vacuïtat” oriental. Si més no, recordem que no és per atzar que aquest nihilisme també el va qualificar de “buddhisme europeu”.

Aclarim de seguida que en parlar de valors positius que ens guiïn no es vol dir pas tornar enrere i limitar-se a imposar altra vegada els vells cànons clàssics sense més. És un error en el qual s’ha caigut bastant sovint. A cap científic no se li acudiria pensar que per conèixer millor la realitat s’ha de tornar a la visió del món de la ciència clàssica. ¿És que per millorar Einstein hem de tornar a la mecànica newtoniana? La recerca d’una millor entesa entre l‘home i el món no té res a veure, doncs, amb els retorns al classicisme que, en els darrers anys, han propugnat no pocs arquitectes, escultors, pintors, dissenyadors o escriptors. Ha estat un error, una trampa.

Del que es tracta és d’impulsar nous valors, o d’aprofitar-ne d’antics, en funció de la nova situació creada per l’estat dels coneixements més avançats. També ho deia amb lucidesa l’autor del “Zaratustra”: “Les posicions extremes no es resolen amb posicions moderades, sinó amb altres posicions extremes.” Són aquells salts al buit que la societat necessita per sortir de les aigües estancades. Aquell sotragueig que l’art millor del nostre segle coneix bé, malgrat les confusions que constantment es sembren per fer-li perdre virulència. (...) La vocació de les reflexions dels millors artistes tenen una justa reputació d’anar en el sentit dels temes que tradicionalment se’n diuen “espirituals”. Però també s’ha de fer constar que això no voldrà dir mai que signifiquin una evasió dels problemes materials de ha nostra vida, sinó que sovint es tracta precisament de tot el contrari. El principal valor que té l’art per a la societat, com el d’altres mitjans cognitius, ve precisament del poder que tenen els seus símbols per il·luminar la consciència amb vistes a millorar la nostra condició humana i fins per posar en ordre l’escala de tots els altres valors que regnen en una societat concreta.

La materialitat de les coses de la vida sembla que avui no pot estar lluny d’allò que és considerat el món espiritual. Pensi’s que fins i tot l’eficàcia de les obres d’art s’inicia pel fet que es tracta de formes materials sensibles, ja que la forma sensible és la que més directament té la capacitat d’encarnar l’ordre profund de la realitat, el qual rarament es pot transmetre mitjançant el llenguatge corrent i amb els conceptes intel·lectuals. Recordem també que la contemplació de la realitat profunda es tracta d’una experiència personal, íntima i intransferible, que fins i tot té molt a veure amb el nostre cos material. Ja és tradicional que les “revelacions” (del contingut que es vulgui) han descendit sempre sobre el cos, i no solament sobre l’ànima dels profetes. Que el Verb, en tantes creences s’ha hagut de fer carn perquè materialment se’n pogués menjar, combregar, assimilar a l’organisme. Això potser explica la importància que en les grans tradicions espirituals s’ha donat al treball artesanal i a l’exercici dels oficis. Són aquells moments estel·lars en que els grans misteris s’encarnen materialment en temples i piràmides, en escultures i catedrals, en pintures i vitralls...; moments en que tota la producció i tota l’activitat material dels homes té un sentit com de ritual sagrat que simbòlicament harmonitza i dignifica el treball, i de retop totes les relacions socials.

  

La comunió amb aquestes formes sensibles de l’art, amb el seu caràcter icònic, que els sentits ens permeten com deglutir i incorporar al nostre ésser, pot transportar-nos a estats de consciència contemplatius extraordinaris. En això l’art no té rival. “De tal manera que el moment suprem sobrepassa necessàriament la interrogació filosòfica” (Bataille) i qualsevol llenguatge discursiu. És aquell poder de fer-nos viatjar en silenci al centre simbòlic de l’Univers de que ens parlava Paul Klee, allí on el subjecte i l’objecte semblen fondre’s; on s’integren les forces dinàmiques del cosmos i el nostre jo. És l’experiència il·luminadora d’una “vacuïtat” que, en lloc d’abocar-nos a la vella desmoralització nihilista, solidaritza el conjunt dels éssers, desvetlla els sentiments altruistes i ens fa sentir un respecte infinit pel tot.

Una experiència que comença en la nostra intimitat, però que avui se sap que resulta de vital importància per a la societat, per a tants que no troben sentit a la vida ni saben com fonamentar els valors; i en l’eficàcia de la qual sembla que ara estan d’acord des dels mestres espirituals de tots els temps fins als estudiosos del psicosomatisme, els sociobiòlegs, els teòrics de la física quàntica..., i per descomptat tots els qui tenen la sensibilitat adequada per estimar l’art. No deu ser pas per casualitat que en les grans tradicions espirituals hi ha hagut moments d’una veneració tan gran pels efectes de l’art, que fins i tot ha portat a creure que la bellesa dels déus corresponia a una realitat més profunda que la seva mateixa bondat. Per entendre això que sembla una exageració pensi’s, com ho fan alguns estudiosos, en la llei metafísica, segons la qual l’analogia entre l’ordre de la realitat profunda i l’ordre de les manifestacions de la vida corrent és inversa; en el sentit que allò que és gran o més subtil en l’ordre profund serà material o més petit en l’ordre de les manifestacions; i en el cas que ens ocupa, la bondat, que és relativa i contingent, efectivament potser aleshores s’ha de veure com una mera expressió d’aquella projecció tan humana que en diem bellesa absoluta i que en algunes tradicions molts creuen que posseeixen els déus.

Observi’s que tot això en certa manera ens torna a portar a aquella voluntat genèrica d’alguns artistes que he mencionat en començar, de la qual sembla que no es puguin, o millor dit, que no es vulguin separar. En efecte, l’autèntica significació de l’art modern, i per tant la seva eficàcia social -el seu valor positiu, en suma- no brotarà mai plenament si la creació artística no es presenta d’una manera adequada amb eh concurs d’altres forces socials; comptant no solament amb l’educació de la sensibilitat dels ciutadans sinó amb tot el conjunt d’altres esforços cognitius i ètics que, per diferents mitjans, es gesten en la societat: filosofia, ciència, política, religiositat, literatura, música... És urgent que amb aquest treball col·lectiu es torni a tractar l’art amb el respecte i la distinció que havia tingut en els grans moments de la història d’Occident i molt especialment en l’estètica oriental, traient-lo de la mala imatge de joc banal i mercantil que avui predomina en ha seva difusió.

I que consti que tot plegat no són laments apocalíptics ni es tracta d’una utopia irrealitzable. Al cap i a la fi només es pretén fer un exhort perquè es posi més alt el llistó de la cultura genuïna i que se li permeti així acomplir la veritable funció social que li pertoca. Tots els autèntics treballadors de la cultura en un moment o altre han conegut les dificultats que molts baixos interessos, amb tota mena d’estratagemes, oposen a l’adequada valoració del seu treball. En el nostre món de l’art en tenim exemples cèlebres. I potser és natural que sigui així perquè la societat s’ha resistit sempre a ser sotraguejada. Però això, més que fer-nos creure que s’ensorra el món, ens ha d’estimular a continuar lluitant."


(fragments d'un extraordinari article d'Antoni Tàpies publicat en català a La Vanguardia el 21.11.1989. Gràcies a Xavier Antich per recordar-nos la seva existència. Els subratllats són nostres)