Vicens Vives

En Jaume Vicens Vives és un dels nostres referents, algú que ens pot ajudar a il·luminar el nostre present, la nostra trajectòria col·lectiva. Ho és en força sentits, i ho és en alguns terrenys importants. No en tots, això és molt difícil, tothom té les seves ambigüetats; en aquest sentit, a La Vanguardia del 2 d'octubre de 2010 Oriol Pi de Cabanyes evoca una frase interessant que Josep Pla va escriure el 25 d'abril de 1958, publicada a Notes per a Sílvia: "Home curiós, aquest Vicens, molt desconegut, posseeix l'art de nedar i de despistar admirablement. Em seria difícil dir quines són les seves idees socials i polítiques". Però és fecund referir-se a la seva figura, a la seva actitud intel·lectual, al seu interès per la història de Catalunya i d’Espanya i a la seva insistència en l’objectivitat de les anàlisis, a la seva mirada adreçada al redreçament del país i de les seves generacions joves.

Crec que seria bo afegir a això la referència que suposa la polaritat entre la seva figura i la de Ferran Soldevila. Elliott en va parlar amb admirable franquesa i intensitat a la conferència inaugural del Centenari de Vicens Vives que celebrem enguany. Polaritat no és necessàriament contradicció, contraposició; tots dos pols són necessaris en una polaritat. Si aconseguim tenir també com a referent la tensió, la confrontació del que suposen ambdues figures, en sortirem enriquits i enfortits. El país necessita alhora de les dues maneres d’enfocar la vida, la més lligada a les possibilitats reals i la més vertebrada pels ideals. Per això dic que la polaritat entre ambdós personatges ens pot ser un referent.

Un altre tema a evocar: el del pacte Catalunya-Espanya (o Castella, com es vulgui). Un pacte no és un ideal (un ideal és allò que faries que fos si disposessis d’una vareta màgica...). Un pacte és un camí derivat del realisme. És una transacció fonamentada en les limitacions de la realitat. Un pacte és no rendir-se, no ser anorreat, eliminat. I un pacte és no anar per lliure, no marxar, no ignorar l’altre. És possible que en Jaume Vicens Vives no contemplés el pacte com un ideal, sinó com a la millor opció realista possible. El nostre ideal és la independència: d’acord, però l'ideal no sempre és viable. Llavors val la pena pactar un acord de convivència. Que de vegades pot acabar acompanyat pel respecte, per una certa estima. Potser Vicens Vives, coneixent la història, i coneixent el present amb ulls d’historiador, veia que la més desitjable de les opcions realistes era el pacte, i per això el preconitzava. No com a ideal, sinó com al millor dels camins possibles. És una hipòtesi.

Un pacte només es fa entre interlocutors vàlids, cal tenir fortalesa per fer-lo, cal ser considerat com a algú amb entitat i mereixedor de respecte i acord. És Catalunya un país fort? Si deixem de banda les colles de castellers capdavanteres i alguna empresa excepcional -perdoneu l'exageració humorística-, podem parlar a casa nostra d’institucions “fortes”? No diem competents, o eficients, o útils, o hàbils, o viables, o sòlides, estem dient “fortes”. I les persones que hi ha al davant d'aquestes institucions, són en conjunt prou consistents, de prou talla? En quina mesura la nostra feblesa com a país ve de la feblesa dels nostres dirigents (això que sovint s’anomena “un problema de lideratge”)? Per pactar cal ser forts, cal serenitat, unió i intel·ligència operativa. Un pacte no és acceptar qualsevol cosa. No és un tractat de rendició després de perdre una guerra. Pactar és trobar un acord honorable per a ambdues parts. Ni que no sigui l’aspiració ideal de ningú. És un acord per una convivència còmoda i respectuosa.

(escrit l'11 d'octubre de 2010)