 |
| Klee 1924 |
Em costa escriure aquesta nota. No m'agrada anar tant a contra corrent, ni esdevenir un vell rondinaire. Però si no es diu res, tot cola, sembla que tot valgui... Ja sabem el poder actual de la televisió sobre l'entorn social, i com, de vegades de la manera més impensada i sense voluntat explícita de fer-ho, la televisió genera referents col·lectius. Tinc bona opinió de la Mònica Terribas, i l'Albert Om em sembla un bon periodista. Però el programa sobre la Teresa Gimpera em va generar no sé si neguit, o preocupació, però alguna cosa desfavorable. Val tot per aconseguir audiència, èxit? De vegades no cal incorporar algun criteri que ens autoreguli l'engrescament pels aspectes més llaminers de la comunicació? També he de reconèixer un cert desconcert pel fet de veure en Guardiola fent publicitat. Ja sé que tothom té dret a guanyar diners, i que demanar renúncies pel bé d'un col·lectiu no és cosa senzilla ni pel que ho demana ni pel que ha de renunciar. Però m'ha sabut greu, francament. Se m'ha escantonat una imatge, potser massa idealitzada, d'un dels nostres referents col·lectius. Diem que ens manquen referents, i els pocs que tenim...
Rai,
ResponEliminaAvui no coincidim. D'una banda "El convidat" em va semblar un bon programa d'entreteniment marca de la casa (TV3). Al punt just de la frivolització i oferint una visió diferent d'un personatge del país que resulta que ha envellit bé. Una senuyora que apareix amb prou franquesa (cosa estranya) i que va posar una inhabitual nota de sensatesa a la programació. N'espero més dels programes dedicats a la Montserrat Carulla o a l'Eduard Punset però vaja... M'agradaria saber què hi vas trobar a faltar o què t'hi va sobrar.
Sobre en Guardiola tu mateix esmentes que no es pot demanar a ningú que renunciï a alguns milions d'euros que li truquen a la porta. Jo li agreixo que faci un anunci amb valors positius i que triï un banc català per a fer-ho. Més que això...
Salut,
Marc Arza
Els valors són una cosa delicada, Marc. Quan els manipules, desapareixen. I fer-los servir per vendre (siguin cerveses, productes bancaris o el que sigui) és manipular-los.
ResponEliminaPel que fa a la senyora Gimpera, no crec que sigui correcte discutir en públic la vida privada de ningú. I aquesta és una de les meves consideracions negatives sobre el programa, la de fer precisament això. I fer-ho, com és inevitable, de manera esbiaixada.
Sempre és bo intercanviar opinions amb tu,
Rai
Rai:
ResponEliminaÉs curiós com cadascú llegeix la realitat a la seva manera; com cada lectura, doncs, diu tant o més del receptor que de l’emissor.
El reportatge amb la Teresa Gimpera em va semblar una aproximació molt controlada a la intimitat de la seva llar per mostrar l’amor d’una parella al llarg del temps, una preciosa faceta de l’antiga model que poca gent hauria imaginat.
La resta m’ha semblat accessori, amb una petita concessió, cert, al record de l’època frívola de la gauche divine on tothom localitza a la Gimpera. Accés a la intimitat? Sí, però discret i sempre dirigit a fer present la història de la parella. La qüestió sobre altres relacions sexuals queda tallada de seguida i posada en entredit irònicament. Fins i tot el punt culminant i més emotiu de la seva història, a la mort del fill, queda quasi bé amagat: t’hi has de fixar bé per entendre que el marit va fer perquè la Teresa s’arribés a acomiadar del seu fill encara en vida.
Això és el que m’ha quedat del reportatge. Però entenc que hi ha moltes altres maneres de veure’l.
Lluís
Potser aquí rau la qüestió, Lluís. Madame Gimpera idealitzada, convertida en un referent, la nostra glamurosa primera top model feta una senyora gran encantadora... És legítim edulcorar les coses, fer una lectura em temo que parcial i esbiaixada de la realitat, per tal de poder bastir un mite a partir d'això? És una imatge construïda a partir d'una relectura idíl·lica o idealitzada d'una trajectòria vital (cosa que a tots ens afalagaria, és clar) una base sòlida per a establir les nostres icones col·lectives?
ResponEliminaCrec que val la pena parlar de tot això, gràcies Lluís!
Rai