 |
| Malevich |
Cada tipus de societat necessita i genera una certa manera de pensar el món i d’avaluar-lo. Les societats que vivien de caçar i de recollir fruits i arrels tenien les seves concepcions del món i els seus valors. Quan es va imposar l’agricultura, una nova generació de mites explicatius del món i de la vida es va afegir a l’anterior, i els valors també van canviar, tot i que la lentitud del procés i la llarga durada de la nova etapa en la que la subsistència era garantida bàsicament per l’agricultura va fer que aquest canvi de mites i valors fos força gradual i pogués ser viscut per a les generacions humanes pràcticament com a imperceptible. El món era el que era i sempre havia estat així.
Amb la revolució industrial, les arrels de la qual s’enfonsen probablement fins al segle XV, si no més enllà, es produïren canvis radicals. L’hegemonia del pensament racional i científic que acompanyà i potencià aquest procés comportà l’enfonsament dels vells i venerables mites agraris (en els quals hi pervivien també elements mitològics anteriors) i la seva substitució per explicacions “racionals” del món, sovint anomenades ideologies. La substitució fou ràpida en termes històrics, tot i que en alguns sectors de població (sobretot en medis rurals) i en algunes àrees de pensament (com per exemple la que s’ocupa de la qüestió religiosa) la vigència d’estructures mitològiques hagi estat més perllongada, amb els esquinçaments i contradiccions corresponents.
Els mites i les ideologies compartien una “capacitat de dictamen”: això és cert i això no, això val i això no val. Determinaven el que era veritat i el que era bo, valuós. L’individu només tenia que assimilar i adaptar-se a aquesta veritat externa (això és una aproximació simplista, però a grans trets lñes coses anaven sovint així). Per enfortir aquest mecanisme “d’imposició externa” es recorria a mecanismes de referència a una autoritat inqüestionable, bàsicament “Déu” en la etapa mitològica i “la naturalesa de les coses” o la “Raó” en la etapa de les ideologies. Aquestes “autoritats externes” determinaven la veritat i el bé, i demanaven l’adhesió exclusiva, immutable, acrítica i permanent dels individus al que elles, instàncies supremes indefugibles, dotades del màxim prestigi i autoritat, determinaven. La Llei de Déu o la Llei Natural eren la gran referència. Els valors eren, en conseqüència, exclusius (patrimoni incompartible del grup que els detentava), excloents (el que no eren ells no era bo, la resta eren contravalors a eliminar) i intocables (l’home no els podia manipular).
Què passa actualment amb tota aquesta problemàtica? Què passa en una societat globalitzada i en intens procés de canvi, de transformació, i on el coneixement ha esdevingut un actor econòmic rellevant? Com s’estableixen la veritat i el bé en aquest context? D’on surten les certeses i els valors? Quina mena de certeses i de valors són? Heus ací algunes hipòtesis, algunes reflexions i propostes, per contribuir a aquest debat.
A la nostra nova societat, altament dinàmica i en constant procés d’innovació –encara que potser no de renovació, sigui dit de passada- els valors exclusius, excloents i intocables ja no són útils per al bon funcionament de la societat. Havien jugat un gran paper en el passat, contribuint a vertebrar i donar estabilitat a la societat i a donar sentit i orientació, referències clares i suport, a la vida dels individus. Eren valors amb defectes importants (la intolerància, la inflexibilitat) que van generar opressió, guerres i violència, però en termes generals i des d’una perspectiva històrica àmplia eren útils en el seu context històric; per a subsistir, les societats necessitaven d’aquesta mena de valors (encara que des de l’òptica de l’individu poguessin ser de vegades terribles). Ara bé, en la nova societat, la pervivència de certeses i valors d’aquesta mena més aviat esdevé una rèmora, una nosa, un obstacle. I la societat els està posant en qüestió a nivell teòric i eliminant ràpidament a nivell pràctic. Ara es necessiten uns valors que no generin confrontació i exclusió, que puguin adaptar-se i modificar-se i que puguin conviure amb altres valors no coincidents. Actualment ja no podem funcionar amb l’esquema “això val i el que no sigui això no val”. Més aviat hem de tendir a l’esquema “això val en aquest moment i el que no sigui això pot ser que també valgui”. Ja no hi ha autoritat única i inqüestionable, ja no hi ha adversari a eliminar, la relativitat i la diversitat són acceptades. El que abans anava “de dalt a baix” –de l’autoritat emissora al poble receptor- ara va “de baix a dalt”. El que eren valors rebuts passen a ser valors construïts. El que era una estructura jeràrquica –sovint piramidal, amb una colla d’intèrprets i implementadors de la llei que emanava del vèrtex- ara és una estructura democràtica i participativa, una xarxa oberta a tothom. Potser caldria matisar que és una xarxa oberta a tothom qui vulgui i pugui jugar-hi un paper actiu; caldria precisar aquesta qüestió de l’accessibilitat de la xarxa i la possible generació d’un nou tipus de marginació social al seu entorn. Però cal també no oblidar que a les societats liberals el nivell de marginats socials –en el sentit de gent que no participa en la configuració de la societat- és també molt alt, tot i el paper que hi han jugat els moviments socials.
Ara, doncs, els valors no troben el seu fonament en la voluntat de Déu ni en la llei natural, sinó en la constatació de la seva utilitat, de la seva operativitat en la vertebració de vides i projectes. Són fruits de la nostra pròpia activitat, són valors construïts per nosaltres mateixos i no per una instància exterior. La seva vàlua –valgui la redundància- passa a ser llavors funció de la qualitat dels seus constructors, que en són la única garantia. Són valors relatius i operatius, més o menys “valuosos” segons si estan més o menys ben fets, i per tant dependents de la capacitat –de la lucidesa i de la pregonesa, de la clarividència i del gruix qualitatiu- d’aquells que els han generat i proposat. Són valors “horitzontals”, que neixen arran de terra, i que no demanen ni comporten creença, ni militància, ni adhesions incondicionals; són valors a utilitzar mentre siguin útils –valgui altre cop la redundància- i a substituir per d’altres quan deixin de ser-ho. Són valors “pragmàtics”, mesurats per la seva capacitat d’ajudar al bon funcionament de les persones i dels col·lectius, per la seva capacitat de generar qualitat personal, per la seva capacitat de generar relacions o lligams de qualitat entre les persones i amb l’entorn natural del que els homes som fruit i pel qual som nodrits i acollits.
Les societats que ens han precedit han estat –si més no, en comparació amb la nostra- societats amb poc ritme de canvi social i personal. En elles, el treball era l’element socialitzador per excel·lència. Trobar el seu lloc a la societat era trobar una feina, una professió, que normalment durava ja tota la vida. S’era fuster o advocat, i aquesta identitat professional era un dels grans eixos de construcció de la persona i de vertebració de la societat, concebuda com a articulació de treballadors; d’aquesta bona articulació en derivava la cohesió social i la possibilitat per a cada individu de trobar el seu lloc en la societat i sentir-se’n part. Però en la nostra societat del coneixement, de la innovació i de la globalització això ja no és –o no serà- així. Ni la cohesió social ni la estructuració de la persona podran pivotar entorn del treball, perquè aquest treball serà –comença a ser- massa canviant, mòbil, i perquè ja no sembla ser capaç de fonamentar, de generar valors com havia fet fins ara. El treball deixa de ser la gran referència de la pròpia identitat i de les relacions socials, perquè s’ha tornat abstracte, intercanviable, no personalitzat ni personalitzador. El seu paper i el seu lloc a la societat han canviat.
Les conseqüències són importants, i cal dedicar-hi atenció. Aquesta situació generarà, si més no en un primer moment, persones amb sistemes de valors desarticulats, o bé destruïts, o bé sense cultivar o desenvolupar, o bé en una mena de buit a l’espera de noves situacions capaces d’omplir-lo. Però resulta que aquesta espera és vana si no fem res: no ens tornaran a baixar valors del cel, no hi haurà noves revelacions. Res no sorgirà espontàniament: si volem nous valors caldrà que els creem. Ens caldrà arremangar-nos i posar-nos a la feina. Invocant tota la nostra creativitat, tot el nostre potencial, posant en tensió dinàmica totes les nostres capacitats, racionals i supraracionals. Però no podem esperar ni de la ciència ni del treball que ens generin aquests nous sistemes de valors. En les condicions de la nova societat, de la nostra societat actual, això no és possible: el “sistema” ja no generarà valors “externament” als individus. Ens els hem de fer i els haurem d’assumir nosaltres mateixos, amb tota la seva fragilitat, amb tota la seva provisionalitat, i amb tota la seva gràcia. Per seductores que resultin les antigues revelacions –i cal reconèixer que la capacitat de commoció dels antics mites no té punt de comparació en el nostre context- no podem tornar, ni que vulguem, a aquesta mena de funcionament (el que no vol dir que no puguem gaudir i enriquir-nos amb la riquesa vehiculada a través dels antics mites, de les antigues revelacions; això és un altre ordre de coses).
I si ni la ciència, ni el treball, ni el caràcter estàtic, immutable, de la societat, poden ser ja “fonaments de valors”, on podrem trobar un cert fonament per a les noves propostes? Heus ací alguns suggeriments:
- en la dinàmica d’equips que aprofundeixin i s’ajudin a avançar en el coneixement, en la qualitat professional, en el desvetllament de la pròpia vocació i capacitats, de la pròpia especialització, entenent aquests processos com a part de l’aventura humana de cada individu i del grup o equip;
- en la creació de relacions personals de qualitat. Tot allò que afavoreixi aquestes relacions i n’enforteixi la qualitat serà un candidat a valor o a fonament de valors;
- en una vida familiar que “funcioni”, que sigui un espai acollidor i d’intercanvi enriquidor pels que hi conviuen;
- en una relació adient i constructiva amb l’entorn natural. En la mesura que siguem capaços de respectar-lo, d’admirar-lo, de protegir-lo i prendre’n cura, podrem generar dinàmiques de creació de valors;
- en el desenvolupament de la sensibilitat envers l’art, enfortint la qualitat i l’abast de les nostres experiències en aquest camp, les quals seran també font de valors;
- en el desenvolupament de la sensibilitat envers la dimensió espiritual, la vivència religiosa, l’obertura al que hi ha més enllà de la nostra perepció egocentrada, la transformació personal unificadora o com li vulgueu dir.
¿On es durà a terme fonamentalment aquesta tasca de construcció de nous sistemes de valors? No és fàcil predir-ho, però és probable que hi hagi alguns espais privilegiats que esdevinguin, si més no, laboratoris: algunes instàncies universitàries –equips de professors, per exemple-; certes instàncies empresarials -centres d’investigació i d’innovació, centres de creació de nous productes i serveis, grups de treballadors a la recerca de nous procediments de producció o organització…-; ONGs amb una dinàmica interna de creació i innovació; associacions de veïns que siguin sensibles a les noves problemàtiques i capaços de trobar noves formes d’acció; grups d’artistes que entrin en una dinàmica d’intercanvi creatiu; algunes organitzacions religioses (no les Esglésies enteses en el seu sentit tradicional). Fa de mal dir, cal estar molt atents i potenciar qualsevol llavor que sembli germinar.
El que sembla clar és que les relacions personalitzades amb un bon nivell de gruix i fondària seran decisives per a dotar a aquests fràgils grups de la cohesió i estabilitat suficients com per suportar la pressió d’un entorn tan canviant com el que es perfila a l’horitzó. En un context d’alta mobilitat i inestabilitat, els grups dependran més que mai de les relacions interpersonals dels seus components, les quals al seu torn depenen de la coherència i l’estabilitat psíquica de les persones. Qualitat personal i solidesa emocional esdevenen requisits, components precioses per a la dinàmica dels grups que han d’anar subministrant valors al seu entorn social. Llavors la pregunta passa a ser: Com mantenir la coherència i la estabilitat en un món tan inestable, en el que tot canvia i molt de pressa, en que les referències desapareixen davant dels nostres ulls? On trobar un fonament capaç de suportar els canvis dràstics de formes? D’on treure certesa i estabilitat sense lligar-les a aquestes formes –o sigui a determinades idees, gestos, hàbits, paraules, imatges, referències, costums, pautes, normes, regles, que canvien constantment- ni a certes adhesions incondicionals –adhesions cegues, irracionals i voluntaristes que no es corresponen, com hem vist al principi, amb la dinàmica de la nostra societat? Hi ha algun nivell, alguna instància, capaç de generar certesa i estabilitat més enllà de les formes concretes i els principis imposats externament?
La pregunta és difícil, però alhora clau. Cal trobar una instància que generi qualitat en base a una saviesa, a un coneixement profund, capaç d’adoptar formes sense identificar-se amb cap d’elles, o sigui preservant la seva llibertat respecte a les formes. ¿Quina és aquesta saviesa que brolla en un nivell profund però assolible i que té aquesta capacitat de fonamentar sense identificar-se, sense fixar-se, sense esgotar-se en una forma concreta –per exemple, en un determinat sistema de valors? ¿Quina és aquesta saviesa que està més enllà dels sistemes de valors, que els pot fonamentar sense identificar-s’hi? ¿Aquesta saviesa que apareix quan “callen” les formes, quan aquestes passen a un segon pla, quan deixen de ser claus, decisives? ¿Una saviesa, doncs, que és un conèixer i un sentir que es produeixen quan es retiren les paraules i les formes? ¿Una saviesa, per tant, que brolla del silenci? Aquest és el gran repte. Connectar amb aquest fonament que transcendeix les formes en un context social i cultural enormement dinàmics. D’aquí es podrà treure l’energia capaç de fonamentar la qualitat, la cohesió i l’equilibri psíquic de les persones i els grups. I des d’aquestes plataformes sòlides i creatives serà possible afrontar la tasca de confrontació i creació de sistemes de valors, una tasca important i inevitable en el nostre futur immediat.
Contrapunt
Aquesta tasca de construcció de valors no l’haurem de fer, afortunadament, partint de zero. Encara que estem en una nova societat immersa en un intens procés de canvi, no ens movem en el buit. La humanitat ha acumulat ja molta “experiència de vida” en aquests darrers dos milions d’anys; la dels darrers deu mil anys ens és més o menys assequible, i els darrers tres mil anys ens han llegat una notable acumulació de tresors en els que pouar, dels que treure molts elements i reflexions útils i enriquidors. A l’hora de construir el futur cal poder disposar del cable de la connexió amb el passat (la tradició). Serà, doncs important revisar quines de les virtuts i dels grans valors destil·lats pels nostres avantpassats continuen tenint sentit, essent útils, operatius. Que ens trobem en un nou context i amb unes noves dinàmiques en l’àmbit dels valors no vol dir que els que fins ara havien estat considerats com a grans valors deixi de ser-ho. És possible fins i tot – o si més no em passa a mi – que els grans valors estiguin tan connectats amb la nostra identitat de fons, amb les nostres característiques antropològiques, amb la nostra condició humana, que mostrin una notable capacitat de permanència. És possible que com més avancem cap a l’extrem dels grans valors en el continu dels valors, més estabilitat constatem. Per dir-ho concretament: molts valors han canviat, canvien i canviaran. Però no en el nivell dels grans valors. Costa imaginar l’aparició d’algun nou valor equiparable a l’amor, la bellesa, la bondat, la fraternitat, la igualtat, la justícia, la llibertat, la pau, la veritat. I costa imaginar que algun d’aquests desaparegui. Una altra cosa és el seu grau d’implementació. Però això sempre ha estat un problema, i no per això aquests valors han perdut el seu poder de referència. Disposar d’aquests grans referents (o de les virtuts, que també mostren una notable estabilitat) no ens estalvia la feina creadora en l’àmbit dels valors de la que hem parlat. Però ens deixa uns quants estels amb els que poder-nos orientar en la nit.
(versió revisada d'una contribució a l'article "Valors per a una nova societat" publicat a la revista Idees per Àngel Castiñeira, Marià Corbí i Raimon Ribera)
