Mirant enllà

Miró 1925

El nostre país està en un bon moment. La crisi, ben real, entela aquesta apreciació, però Catalunya compta amb alguns actius d'alt nivell des dels quals encarar el futur. S'ha parlat molt del seu territori divers i atractiu, ben col·locat en un lloc de pas. S'ha parlat molt de la seva estructura econòmica raonablement eficient i notablement diversificada –tot i les moltes coses a millorar. S'ha parlat també sovint de la seva potència universitària, i especialment del seu dinamisme per impulsar unitats de recerca científica i tecnològica. Es parla de tant en tant de la seva societat civil, tot i que amb valoracions no sempre coincidents. No s'ha parlat tant d'una administració pública força operativa, però també existeix –altre cop, tot i les moltes coses a millorar. Podríem anar allargant la llista, però només hi volem afegir un element, del que no se n'ha parlat gaire. Disposem d'un grup humà en posicions directives o a punt d'assumir-les de molt bon nivell.

La generació que ha conduit el país des de la transició -amb més o menys encert- dóna pas ara a una nova generació magníficament preparada, potser la més ben preparada de la nostra història. Educada en democràcia i en català, és una generació que s'ha format en un context de benestar que li ha permès una alta dedicació a la seva pròpia educació. Ha copsat i experimentat positivament la dinàmica de la globalització, i ha assumit amb naturalitat dels noves tecnologies de la informació i la comunicació. És una generació de mentalitat oberta, moderna, activa, amb una gran capacitat d'iniciativa, amb moltes ganes de fer coses i amb una notable capacitat per gaudir de la vida i especialment per divertir-se. Amb ganes de treballar, i amb il·lusió per la feina ben feta. Amb un gran talent organitzatiu i de sistematització, i amb capacitat de fer brillants anàlisis racionals de les coses. I alhora és una generació ben conscient dels seus propis defectes, cosa que l'honora: un excessiu individualisme, una tendència a la comoditat i al consumisme, una certa addicció a l'immediatesa (tenir les coses “ja”), una certa seducció pel glamour, un cert recurs als tòpics, una certa dificultat per implicar-se i per assumir compromisos, una tendència a posar per davant els drets sobre els deures, una certa capacitat d'acomodació, de complaença, de conformisme (és una generació “complidora”) i un cert desconcert respecte al futur (què cal fer a partir d'aquí? Cap a on cal anar?). Aquesta desorientació respecte al futur, fruit de la manca de projecte generador de cohesió i perspectiva, pot portar a una certa manca de passió, o a dinàmiques de refugi en la frivolitat.

Té algun problema de fons, algun defecte de fabricació, algun inconvenient difícil de resoldre –més enllà dels que ella mateixa reconeix- aquesta generació que està assumint el pes principal de la tasca de tirar endavant el país? Intueixo que en té un, però no és fàcil de definir. Haurem de recórrer a metàfores per mirar de fer-ho. Si agaféssim la metàfora del metall, podríem dir que és com un metall dur, resistent, fort, preparat per a resistir tensions, i alhora polit, bonic. Però em fa l'efecte que és un metall amb una baixa capacitat de vibració. No ressona. Ni vibra, ni fa vibrar. No engresca, no genera admiració. No és un diapasó, és una espasa; no és una campana o un gong, és un martell. En una variant de la imatge, podríem dir també que no és un metall magnètic. Vibració i magnetisme: qualitats intangibles però d'efectes ben reals.

Per què passa, això? És una qüestió de l'estructura íntima del metall, o bé de les formes que ha adoptat fins ara? No ho sé, i em preocupa, tant pel paper que ha de jugar aquesta generació com perquè li tinc un gran respecte, admiració i “carinyu” personal, fruit d'anys de tractar-la des de la proximitat. Si no fos per aquesta proximitat i simpatia, no m'arriscaria a endinsar-me pels perillosos viaranys d'una anàlisi que li pot semblar poc plaent. Però l'aprecio massa per optar per la comoditat i no fer-ho. Els trets poc amables que ara presentaré sobre aquesta generació no sé si són la causa o l'efecte d'aquesta manca de capacitat vibratòria, però crec que hi estan relacionats, i que cal tenir-los presents de cara a poder emprendre accions correctores per superar les limitacions que la baixa ressonància comporta.

Jo trobo en aquesta generació una certa manca de capacitat crítica, de perspectiva crítica en les seves anàlisis, que pot derivar d'una certa feblesa de la seva estructura de valors de referència (sense valors no hi ha crítica possible, i és difícil generar una voluntat de canvi a millor). D'aquí en deriva una certa manca de novetat real en els seus plantejaments, sovint brillants composicions d'elements preexistents. I la feblesa de la seva estructura de valors pot estar vinculada a una feblesa ideològica, a una certa manca de cosmovisió. La qual pot anar lligada a un cert desconeixement –i fins i tot de mirada condescendent- envers el passat, envers la història, envers la cultura clàssica. L'autenticitat i la grandesa no figuren entre els seus valors de referència espontània. Tampoc la disciplina, la paciència, la tenacitat. D'aquí la dificultat per a generar projectes èpico-mobilitzadors, de construir al nivell històrico-mític sense enganyar ni manipular. I potser hi juga també un paper una certa feblesa en el terreny de la sensibilitat i l'amor. Amor per les persones, i amor pel país, per la llengua, per la tradició; tot i ser força emocional, no és una generació particularment humanista. Tot això porta a una certa manca de gruix, de fondària; porta a una ampla i brillant superfície, però prima. D'aquí una certa dificultat en el nivell de l'èpica i del carisma, en el de la lírica i en el de l'espiritualitat, de la captació i elaboració d'una dimensió sagrada en la realitat. Tot això explica que li costi fer coses que commoguin, que engresquin, que portin veritable novetat, que obrin horitzons.

Què es pot fer, davant d'una situació així? Hi ha teràpia per a aquest diagnòstic? Tornant a les metàfores: cal treballar l'estructura íntima de les persones, i això es pot fer a través del triangle sensibilitat-qualitat humana-espiritualitat (al que aquest blog mira de dedicar bona part de les seves energies, amb més o menys fortuna). I cal treballar la capacitat d'interconnexió de les persones i grups, reduint l'atomització individualista i potenciant l'adopció de formes col·lectives estables. Per a això cal voluntat, compromís, fiabilitat. Agafant ara la química orgànica com a recurs metafòric, diríem que cal ser més com el carboni, amb la seva alta connectivitat a nivell atòmic.

Si aquesta generació es treballa a ella mateixa en aquest sentit, pot arribar a ressonar. És important que ho faci, per a ella mateixa i per al país. A les seves mans està el fer-ho; els de les generacions anteriors (certament amb tants o més punts febles que aquesta generació) només ens podem posar al seu servei per si des de la nostra una mica més llarga experiència de la vida els podem ajudar en alguna cosa.