 |
| Botticelli 1500 |
L'espiritualitat és una dimensió generadora d'un "repte antropològic", d'un desafiament a la condició humana. No tothom, ni sempre, se sent interpel·lat per l'esperit, però algunes persones, en alguns moments, experimenten que l'esperit és fonamental, és decisiu per a les seves vides. La naturalesa d'aquesta experiència és tal que tothom la pot experimentar en qualsevol moment, no hi ha criteris ni condicions, ni exclusivitats ni predeterminacions: és un oferiment que està sempre a l'abast, es sigui sensible a ell o no. Als que es veuen interpel·lats, l'esperit els commou, els trastorna i els porta a viure de manera diferent, unes vegades de forma molt visible i altres de forma més subtil. L'esperit els porta a obrir-se, a posar-se en funció d'ell, a deixar-se condicionar per ell, i ho fan lliurement, sense imposicions, perquè sí. L'impacte és radical, absolut, profund.
Existeix cert consens al voltant de la idea de considerar que aquest impacte es produeix sobtadament (alguns diran de manera fulgurant, brusca, explosiva). Això no vol dir que no pugui anar precedit d'un llarg i gradual procés de preparació, d'aproximació, d'acumulació de condicions. Tanmateix, aquesta irrupció de l'esperit, que és al mateix temps obrir-se a l'esperit i optar per ell, s'experimenta com un fenomen de si o no: o hi ha irrupció o no n'hi ha. No és una cosa que es pugui experimentar en diversos graus o nivells, no es pot accedir "poc" o "molt" a l'esperit: o entra en joc o no ho fa. És una opció o una experiència radical. Pot ser una explosió silenciosa, viscuda en la intimitat de la pròpia consciència. Pot passar per moments de foscor o de desorientació. Pot ser una vivència molt conscient i precisa o més aviat un rerefons intuïtiu amb contorns poc definits. Però quan es dóna, reorienta la pròpia actitud vital de fons. El joc a dues bandes entre l'ésser humà i el món es converteix en un joc a tres bandes entre l'ésser humà, el món i l'esperit.
Els que es mostren sensibles a aquesta interpel·lació i accepten el repte de veure i viure el món d'una manera diferent entren a partir d'aquest moment en una nova dinàmica, un camí gradual i tenaç que va transformant la seva identitat i la seva vivència de la realitat. Aquest camí de desenvolupament de l'espiritualitat és semblant, paradoxalment, tant quan és fruit de la irrupció com quan és preparació per a la irrupció: es pot veure i viure com a conseqüència, però no serà molt diferent del treball que es realitzarà si, amb la voluntat, es tria l'opció d'intentar acostar-se a l'experiència de l'esperit, de preparar-se per a ella. Per tant, tot allò que es digui sobre desenvolupar l'espiritualitat tindrà aquest possible doble caràcter, i, sovint, quan es parli d'això es farà més com una tasca de preparació, d'aproximació, que com una conseqüència. Potser no es tracti de processos massa diferenciables, sinó d'un únic itinerari que es pot veure al mateix temps com a preparació i com a conseqüència, en un procés sense final.
Treballar l'espiritualitat passa, per tant, per decidir lliurement viure la vida en funció de l'esperit. És triar l'opció de posar la vida al servei d'una cosa que ens supera i se'ns escapa, però que es viu com a fonamental. És alhora la recerca d'alguna cosa inabastable i la construcció d'una realitat diferent, d'una vida diferent, d'un món diferent. És llegir la realitat d'una altra manera, percebre-la de manera diferent. Res obliga a fer-ho: es fa perquè es vol, perquè es decideix fer-ho, des de la més plena llibertat. S'intenta construir un projecte de vida vertebrat per l'esperit, amb l'esperit com a referència central, un projecte centrat en la recerca de l'esperit, que intenta materialitzar-lo, donar-li cos, encarnar-lo, manifestar-lo i convertir-lo en gest vital, aplomador secret de la pròpia identitat personal, orientador del propi itinerari vital, generador de la pròpia existència com a éssers amb propòsit.
A l'hora de treballar l'espiritualitat, l'esforç és inevitable, tot i saber que l'accés a la dimensió espiritual no depèn només de l'esforç. De què més depèn és una qüestió que pertany a l'àmbit del misteri, raó per la qual només s'hi pot al·ludir en termes de "gràcia" o "do": paradoxalment, l'esperit es dóna gratuïtament, sense que això estalviï l'esforç de treballar-lo, ja que cal preparació, com a mínim estar alerta, per rebre'l quan menys s'espera i saber-lo acollir; s'ha de saber respondre a una iniciativa l'origen de la qual ens supera. La dinàmica de l'esperit és estranya i desconcertant.
Treballar l'espiritualitat no és, doncs, acumular coneixements, ni emocions, ni pràctiques rituals. No és acumular valors, ni conviccions, ni creences, ni adhesions. No és acumular experiències paranormals (pressentiments, invocacions als esperits, coincidències, visions, etc.). Ni teràpies (naturistes, homeopàtiques, d'acupuntura, etc.). Ni acumular estats d'ànim exaltats, ni estats alterats de consciència. És una cosa que de vegades pot incloure algunes d'aquestes activitats o ser-hi al darrera, però sense identificar-se amb elles.
Si l'esperit està relacionat amb el desplaçament del "jo" del paper central en la vida humana, treballar l'espiritualitat passarà per preparar el "jo" per a aquesta reubicació. Això demana, entre altres coses, el redimensionament del "jo" a una escala inferior a l'habitual, un redimensionament que requereix que el jo no estigui ni massa fort, rígid i prepotent, ni massa feble, desorientat i insegur. Aquest treball de reequilibri, redimensionament i reubicació del "jo" demanarà treballar els seus aspectes conscients i els seus aspectes inconscients. El treball amb l'inconscient és el que permet comprendre algunes de les tècniques anomenades "esotèriques" i també algunes de les dimensions del treball amb els símbols.
El treball de l'espiritualitat ve enormement facilitat per la gran acumulació de mètodes, pràctiques i símbols que les tradicions religioses han acumulat durant mil·lennis. La meditació, les pràctiques de silenci, els exercicis de ioga o tai-txi, les oracions, els rituals i litúrgies de tot tipus, les pràctiques ascètiques, els exercicis espirituals, la vida eremítica i monàstica, el treball dels texts clàssics, les músiques sagrades, les imatges i els temples i un llarguíssim etcètera ofereixen un ampli ventall de possibilitats. L'habilitat és saber trobar aquelles que resulten profundament significatives per a cadascú en cada moment. En aquest terreny, la quantitat de llibres, revistes, webs, cursos, experts de tot tipus, és notable; i la dificultat de trobar un itinerari fecund entre tanta abundància i desigual nivell de les propostes (algunes dubtoses o fins i tot pernicioses) és tot un repte.
Existeix cert consens al voltant de la idea de considerar que aquest impacte es produeix sobtadament (alguns diran de manera fulgurant, brusca, explosiva). Això no vol dir que no pugui anar precedit d'un llarg i gradual procés de preparació, d'aproximació, d'acumulació de condicions. Tanmateix, aquesta irrupció de l'esperit, que és al mateix temps obrir-se a l'esperit i optar per ell, s'experimenta com un fenomen de si o no: o hi ha irrupció o no n'hi ha. No és una cosa que es pugui experimentar en diversos graus o nivells, no es pot accedir "poc" o "molt" a l'esperit: o entra en joc o no ho fa. És una opció o una experiència radical. Pot ser una explosió silenciosa, viscuda en la intimitat de la pròpia consciència. Pot passar per moments de foscor o de desorientació. Pot ser una vivència molt conscient i precisa o més aviat un rerefons intuïtiu amb contorns poc definits. Però quan es dóna, reorienta la pròpia actitud vital de fons. El joc a dues bandes entre l'ésser humà i el món es converteix en un joc a tres bandes entre l'ésser humà, el món i l'esperit.
Els que es mostren sensibles a aquesta interpel·lació i accepten el repte de veure i viure el món d'una manera diferent entren a partir d'aquest moment en una nova dinàmica, un camí gradual i tenaç que va transformant la seva identitat i la seva vivència de la realitat. Aquest camí de desenvolupament de l'espiritualitat és semblant, paradoxalment, tant quan és fruit de la irrupció com quan és preparació per a la irrupció: es pot veure i viure com a conseqüència, però no serà molt diferent del treball que es realitzarà si, amb la voluntat, es tria l'opció d'intentar acostar-se a l'experiència de l'esperit, de preparar-se per a ella. Per tant, tot allò que es digui sobre desenvolupar l'espiritualitat tindrà aquest possible doble caràcter, i, sovint, quan es parli d'això es farà més com una tasca de preparació, d'aproximació, que com una conseqüència. Potser no es tracti de processos massa diferenciables, sinó d'un únic itinerari que es pot veure al mateix temps com a preparació i com a conseqüència, en un procés sense final.
Treballar l'espiritualitat passa, per tant, per decidir lliurement viure la vida en funció de l'esperit. És triar l'opció de posar la vida al servei d'una cosa que ens supera i se'ns escapa, però que es viu com a fonamental. És alhora la recerca d'alguna cosa inabastable i la construcció d'una realitat diferent, d'una vida diferent, d'un món diferent. És llegir la realitat d'una altra manera, percebre-la de manera diferent. Res obliga a fer-ho: es fa perquè es vol, perquè es decideix fer-ho, des de la més plena llibertat. S'intenta construir un projecte de vida vertebrat per l'esperit, amb l'esperit com a referència central, un projecte centrat en la recerca de l'esperit, que intenta materialitzar-lo, donar-li cos, encarnar-lo, manifestar-lo i convertir-lo en gest vital, aplomador secret de la pròpia identitat personal, orientador del propi itinerari vital, generador de la pròpia existència com a éssers amb propòsit.
A l'hora de treballar l'espiritualitat, l'esforç és inevitable, tot i saber que l'accés a la dimensió espiritual no depèn només de l'esforç. De què més depèn és una qüestió que pertany a l'àmbit del misteri, raó per la qual només s'hi pot al·ludir en termes de "gràcia" o "do": paradoxalment, l'esperit es dóna gratuïtament, sense que això estalviï l'esforç de treballar-lo, ja que cal preparació, com a mínim estar alerta, per rebre'l quan menys s'espera i saber-lo acollir; s'ha de saber respondre a una iniciativa l'origen de la qual ens supera. La dinàmica de l'esperit és estranya i desconcertant.
Treballar l'espiritualitat no és, doncs, acumular coneixements, ni emocions, ni pràctiques rituals. No és acumular valors, ni conviccions, ni creences, ni adhesions. No és acumular experiències paranormals (pressentiments, invocacions als esperits, coincidències, visions, etc.). Ni teràpies (naturistes, homeopàtiques, d'acupuntura, etc.). Ni acumular estats d'ànim exaltats, ni estats alterats de consciència. És una cosa que de vegades pot incloure algunes d'aquestes activitats o ser-hi al darrera, però sense identificar-se amb elles.
Si l'esperit està relacionat amb el desplaçament del "jo" del paper central en la vida humana, treballar l'espiritualitat passarà per preparar el "jo" per a aquesta reubicació. Això demana, entre altres coses, el redimensionament del "jo" a una escala inferior a l'habitual, un redimensionament que requereix que el jo no estigui ni massa fort, rígid i prepotent, ni massa feble, desorientat i insegur. Aquest treball de reequilibri, redimensionament i reubicació del "jo" demanarà treballar els seus aspectes conscients i els seus aspectes inconscients. El treball amb l'inconscient és el que permet comprendre algunes de les tècniques anomenades "esotèriques" i també algunes de les dimensions del treball amb els símbols.
El treball de l'espiritualitat ve enormement facilitat per la gran acumulació de mètodes, pràctiques i símbols que les tradicions religioses han acumulat durant mil·lennis. La meditació, les pràctiques de silenci, els exercicis de ioga o tai-txi, les oracions, els rituals i litúrgies de tot tipus, les pràctiques ascètiques, els exercicis espirituals, la vida eremítica i monàstica, el treball dels texts clàssics, les músiques sagrades, les imatges i els temples i un llarguíssim etcètera ofereixen un ampli ventall de possibilitats. L'habilitat és saber trobar aquelles que resulten profundament significatives per a cadascú en cada moment. En aquest terreny, la quantitat de llibres, revistes, webs, cursos, experts de tot tipus, és notable; i la dificultat de trobar un itinerari fecund entre tanta abundància i desigual nivell de les propostes (algunes dubtoses o fins i tot pernicioses) és tot un repte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada