Sociovergència

1. Perquè soc partidari de la sociovergència?

La sociovergència és un govern compartit pels dos grans partits de la franja central de l'espectre polític català. En democràcia, aquesta mena de governs només és adient en moments especials, excepcionals; el règim normal és el de l'alternança política. La pregunta és, llavors, perquè és excepcional el moment actual a Catalunya. Segons el meu parer, no ho és ni pel canvi tecnològic (molt ràpid i generalitzat, i amb risc d'introduir noves menes de fractura social), ni per la globalització (amb molta incidència a nivell econòmic i cultural), ni tan sols per la recessió econòmica (que és greu i té un impacte molt dur en una part considerable de la població; tot i que una crisi econòmica excepcional que requerís la presa de decisions de gran abast sí que podria requerir un govern d'aquesta mena, en cas de no poder arribar a grans acords a nivel de forces socials i entre el govern i l'oposició).

El que és excepcional actualment a Catalunya és el grau de "desorientació perceptiva" que es manifesta en el seu cos social. A nivell col·lectiu, no sabem prou bé qui som ni què volem. No tenim ben establertes les prioritats de la nostra dinàmica social. Hi ha una excessiva i desmotivadora confusió a nivell d'idees. El nivell de consciència col·lectiva, i el d'autoestima, són massa baixos. La importància donada a l'educació en la vida social és insuficient. El pes dels valors en el pensament i en el comportament de la ciutadania com a conjunt és massa reduït. No tenim projecte ni horitzó compartit.

Aquest és el context que justificaria un govern ampli des de la centralitat política. La magnitud del problema de psicologia col·lectiva (o d'estat d'ànim col·lectiu, si ho preferiu) que experimentem és massa gran i greu com per abordar-lo des de la parcialitat. I la percepció mateixa del problema és insuficient, fruit de la confluència d'un increment de la individualització o atomització en la nostra societat i d'una mena d'adaptació resignada o indiferent al nou context, ja que la situació descrita no es manifesta de forma brusca o en esclats crítics sinó que va envaint gradualment, discretament, de vegades de manera gairebé imperceptible, la nostra vida social.

2. De quina mena de sociovergència soc partidari?

Hi ha diverses sociovergències possibles, i no totes em semblarien adients o acceptables. No n'hi ha prou amb propugnar una sociovergència, sinó que cal concretar a quina sociovergència ens referim. No es tractaria d'una complicitat entre aparells dels dos partits per tal de preservar al màxim les seves esferes de poder. Aquesta sociovergència (diguem-ne A) seria perjudicial per al país, no aportaria la renovació de la vida política que sembla necessària. La sociovergència que propugnem (diguem-ne B) comporta situar en els llocs socialment més rellevants a les persones més adients, siguin d'un partit o d'un altre o siguin de fora de les esferes d'aquests partits (persones anomenades de vegades "independents", o sigui no inscrites formalment a cap partit polític, tot i que puguin tenir posicions polítiques prou definides).

Persones adients per la seva capacitat professional i per la seva consistència personal. Les persones situades en els llocs amb més incidència o projecció social han de tenir una certa dimensió referencial, han d'irradiar un to, un estil, que generi una certa admiració, un cert respecte, un cert reconeixement en el seu entorn. Potser no cal arribar a parlar d'exemplaritat (perquè pot evocar un nivell de perfecció difícil d'assolir, excepcional) però sí que podem parlar d'aquesta capacitat de projecció de positivitat, de constructivitat. Aquest serà un criteri clau a l'hora d'avaluar la idoneïtat de la sociovergència implementada.

Aquesta sociovergència B comporta una dolorosa reconversió dels partits polítics. Suposa la desaparició de les esferes de poder de persones que fins ara hi han tingut un paper rellevant, i això és difícil i traumàtic. La sociovergència B suposa pagar un preu a l'interior dels partits, i per tant hi trobarà moltes resistències. Però sense aquests canvis, és inviable. Els dos partits implicats haurien de tenir el coratge de fer-ho.

És viable, aquesta sociovergència? És difícil, molt difícil. Només serà possible si es donen dues condicions: 1) una comprensió prou clara de "la magnitud de la tragèdia", de la gravetat de la desorientació perceptiva en la que ens trobem, i 2) una sintonia suficient a nivell personal de la gent que ha d'impulsar el procés. Cap de les dues condicions és senzilla, i el més probable és que no es donin ni l'una ni l'altra. Però la preocupació per la situació del país persisteix, i l'esperança, diuen, és el darrer que es perd.