La Declaració

"Al llarg dels segles el nostre Occident, modelat pel cristianisme però hereu també del pensament antic, ha adreçat els seus esforços, a través de mil vicissituds, envers la llibertat de la persona humana. L'Església només defensava la llibertat de l'individu per a deixar-li la facultat de treballar en pau per a la seva salvació i guanyar el paradís. Des del segle XVI al XVIII, alguns filòsofs havien proposat a l'ésser humà desfer-se també de les cadenes que impedien el seu desenvolupament terrenal, per tal de convertir-se en amo de la natura i fer veritablement de la seva espècie la reina de la creació. Però, per diferents que semblin els seus ensenyaments dels de l'Església, el seu pensament s'unia al d'aquesta en la mesura que reconeixia la eminent dignitat de la persona humana, manant que se la respectés, atribuint-li uns drets naturals i imprescriptibles, no assignant a l'autoritat de l'Estat cap altra finalitat que la de protegir-los i ajudar l'individu a fer-se digne d'ells. Per altra banda, l'Occident, inspirant-se en els mateixos mestres, mai a deixat d'admetre la unitat de l'espècie humana. L'Església prometia la salvació a tots els homes, sense distinció de raça, de llengua ni de nacionalitat. Els filòsofs van romandre fidels a aquest universalisme. Van laïcitzar la idea de comunitat cristiana, però la van continuar. La Declaració [dels Drets de l'Home i del Ciutadà, adoptada per l'Assemblea Nacional francesa el 26 d'agost de 1789, i que començava amb la frase "Els homes neixen i romanen lliures i iguals en drets"] participa d'aquests dos trets: per a ella, l'individu autònom i lliure és la finalitat suprema de l'organització social i de l'Estat, i no reconeix entre els homes ni races elegides ni pàries."

Aquest fragment forma part de l'apartat final de les conclusions de l'historiador francès Georges Lefebvre a la seva obra de divulgació sobre la Revolució francesa publicada l'any 1939. És també bonic i interessant -fins i tot emocionant- el fragment final d'aquestes conclusions, abrandat en el to, amb referències al feixisme, i que exemplifica com es pot vincular la reflexió analítica amb la conjuntura històrica, la reivindicació dels valors i la crida a la mobilització:

"És absolutament cert que la Declaració comporta un risc, certament, tal com el comporten l'absolutisme i la dictadura, tot i que d'una altra mena, i els ciutadans han d'assumir les seves responsabilitats. Investits del dret de governar-se a ells mateixos, si abusen del seu poder els uns respecte als altres i, sobretot, si per egoisme personal refusen assegurar la salvació de la comunitat, aquesta perirà, i amb ella la seva llibertat, si no la seva existència.

En aquest punt arribem al sentit profund de la Declaració. Constitueix una direcció d'intenció: per tant, suposa en els ciutadans una intenció neta, és a dir l'esperit crític, el patriotisme en el sentit precís de la paraula, el respecte al dret dels altres, el lliurament conscient a la comunitat nacional, la virtut, tal com han assenyalat Montesquieu, Rousseau i Robespierre. Aquest darrer escrivia el 1792: " L'ànima de la República és la virtut, l'amor a la pàtria, el magnànim lliurament que fon tots els interessos en l'interès general." Per tant, en proclamar els drets de l'home, la Declaració està recorrent a la disciplina lliurement acceptada, al sacrifici si és necessari, a la moralitat, a l'esperit. La llibertat no és de cap manera una invitació a la negligència i al poder irresponsable; no és la promesa d'un benestar il·limitat sense la contrapartida del treball i l'esforç. Suposa, ben al contrari, l'aplicació, l'esforç continuat, el control rigorós de si mateix, el sacrifici si és necessari, la virtut cívica i privada. És, doncs, molt més difícil viure lliure que viure esclau, i per això els homes renuncien tan freqüentment a la llibertat; és, en certa forma, una invitació a viure valentament i, si arriba el cas, heroicament, de la mateixa manera que la llibertat del cristià és una invitació a viure santament. Per tant, és un greu error haver presentat la Declaració com una invitació a viure tranquil·lament, en el gaudi mediocre dels bens materials, i que s'hagi pensat en apel·lar a aquest gust pel risc i per l'acció que distingeix a la joventut, per a esborrar-la de la faç de la terra. Joventut de 1939! La Declaració també és una tradició, i una tradició gloriosa. En llegir-la, escolta la veu dels avantpassats que et parlen, els que varen lluitar a Valmy, a Jemappes, a Fleurus, al crit de "Visca la nació!" Ells t'han fet lliure; aprecia la noblesa de l'obsequi: l'home és l'únic en l'univers que ho pot ser. Et repeteixen que la teva sort està a les teves mans i que de tu, només de tu, depèn la sort de la ciutat futura. Pren consciència del risc: ja que constitueix un atractiu per a tu, no et farà tirar enrere. Mesura la magnitud de la tasca, però també la dignitat amb la que et revesteix. Renunciaràs? Els teus avantpassats confien en tu; aviat tu seràs la nació: "Visca la nació!"