La crida espriuana

No he estat cridat a guiar cap breu moment del mil·lenari pas de les generacions. Ara bé, m'eximeix això d'apartar l'or, la son i el nom? M'eximeix d'apartar la inflor buida dels mots, la vergonya del ventre i els honors? M'eximeix d'imposar la veritat fins a la mort, sense l'ajut de cap consol? M'eximeix de no esperar mai deixar record, d'ésser tan sols el més humil dels servidors? El desvalgut i el qui sofreix, deixen de ser els meus únics senyors? Ho deixa de ser Déu, que m'ha posat dessota els peus de tots?

Em temo que no. Em temo que el que demana en Salvador Espriu no és el preu del poder, sinó el preu de ser plenament humà.

(en referència al gran Poema XXIV de La pell de brau de Salvador Espriu, 1960)