Simbiòtics

Rouault 1926

Viure distrets no porta enlloc. És una pèrdua de temps i d’energia. No hem pas nascut per passar pel món sense fixar-nos-hi, sense valorar-lo, sense assaborir-lo.

El primer pas per fixar-nos en el món serà fixar-nos en nosaltres mateixos. Com som, com funcionem, que ens atrau, què ens fa angúnia. Quins són els nostres records i quins són els nostres somnis, les nostres aspiracions. Ens haurem de mirar tot això amb calma, sense criticar ni lloar, simplement per prendre consciència de la nostra realitat i assumir-la.

A mida que ens anem coneixent millor anirem descobrint que som menys “separats”, “acabats”, “independents” del que ens pensàvem. Descobrirem que els pares ens han marcat profundament. I l’escola on hem anat. I els amics que hem tingut. I els llibres que hem llegit, o les músiques que hem escoltat. I les idees que hem assimilat, lligades a l’entorn cultural on hem crescut. I la terra que hem trepitjat. Anirem prenent consciència que no som éssers aïllats sinó éssers en constant interacció amb el que tenim al voltant.

Ara bé, quina mena d’interacció? La biologia ens indica dos grans models d’intercanvi: simbiosi i parasitisme. Llavors la pregunta esdevé: som realment simbiòtics? O bé, encara que no vulguem, encara que no del tot, som essencialment “paràsits”? Simbiosi implica rebre i donar: rebre aliment i donar aliment. Que rebem aliment ho tenim molt clar: estem constantment absorbint suport, caliu, informació, protecció, diversió, etc. de l’entorn. Ara bé: donem aliment al món, nosaltres? Contribuïm a que el món segueixi existint i sigui el més acollidor possible per a tots els éssers que hi viuen?

Començant pels qui tenim més a prop, els pares i germans, els amics, els companys. Continuant per la nostra petita societat, el nostre poble o barri, el nostre carrer, la nostra associació, a nostra comunitat immediata, de vegades tan difícil de trobar avui en dia enmig de l’anonimat de les ciutats on no coneixem ni al veí del replà del davant. Passant després al nostre país, a la nostra cultura, amb la seva llengua i els seus costums i tradicions, i el seu territori, de vegades tan fet malbé per la deixadesa que massa paisatges -sobretot urbans- ja no fan goig de mirar. I acabant per la humanitat sencera i pel nostre planeta, que ha permès l’aparició d’aquesta meravella que és la vida i, dins d’ella, la vida humana, amb aquesta increïble capacitat que és el poder ser conscients de la pròpia existència i de la de l’univers sencer, gaudir-ne i agrair-la.

I com més ens anem fixant en aquesta vinculació nostra amb l’entorn i en com funciona el món, més anirem descobrint que no hi ha fronteres, que no hi ha límits, que formem part d’una única i contínua realitat. I més veurem, per tant, que som corresponsables de tot, que l’aliment que nosaltres puguem oferir a canvi del que rebem s’adreça a tot i a tothom. Tot el que existeix ens nodreix, i som responsables de nodrir tot el que existeix. Això no és una feixuga càrrega, sinó un goig; és la sort de tenir l’univers sencer per territori, per pàtria, per mare.

Això és només, és clar, una manera de veure el món. N’hi ha d’altres, on aquest sentit de responsabilitat no queda tan clar. Maneres més centrades en la trajectòria individual, on la pròpia persona esdevé el centre de referència de la vida i tot es situa en funció d’ella i dels seus interessos i desigs. Però la manera simbiòtica, on ens sentim íntimament i estretament vinculats amb tot el que ens envolta, hauria de ser la nostra manera de veure i viure el món.

(text escrit per Raimon Ribera el 2001 per al moviment escolta)