Racons de pedra

Els extraordinaris isoclinals de l'Estret de les Palanquetes, al barranc del carrer Ample, a Orta (Terra Alta).

Ametllers florits

Cada any, la florida dels ametllers ens alegra el cor...

Barita amb galena

Un dels minerals que vàrem portar del nostre primer viatge al Marroc, amb gran il·lusió...

Patchwork

De patchwork n'hi ha de millor i de pitjor, de més bonic i de menys bonic, però sovint, si no està molt ben fet, et deixa un cert regust d'obra no reeixida. Sobretot quan es tracta del patchwork en el món de l'assaig. Una obra ha de tenir un fil conductor, una lògica interna, una coherència... o si més no generar-nos aquesta impressió d'harmonia, d'equilibri, de propòsit, de peça amb sentit, ben construïda. Quan la impressió és d'amuntegament, malament. Per això, de vegades val més optar per les miniatures, pels dibuixos, pels petits formats...

Evolució

Notes tretes d'una sessió del Programa Vicens Vives sobre "Reptes de la biotecnologia" el 29.01.2010, amb Pere Puigdomènech i Jaume Bertranpetit com a ponents:
 

- No hi ha cap tipus de direcció en l'evolució, ni un salt evolutiu especial en la humanitat. No hi ha finalitat concreta en l'evolució.

- No som fruit d'un disseny, sinó d'un bricolatge.

- No tendim a la perfecció. El que hi ha són diferents graus de complexitat i d'independència respecte a l'entorn.

- L'evolució és fruit dels errors de còpia de l'ADN i dels mecanismes de creació de variabilitat genètica (que unes espècies tenen més actius que altres; l'espècie humana els té poc actius...).

Tot és signe

"Le monde est comme les caractères de notre écriture. Ce que le signe est à la fleur, la fleur elle-même, celle-ci l'est à quelque autre chose. Tout est signe. Aller du signe à la chose signifiée, c'est approfondir le monde, c'est aller vers Dieu."

(...)

"L'approche de la mort permettrait peut-être de mettre en toutes choses assez de ferveur, de tristesse, pour que toutes les formes que je peindrais devinssent des signes compréhensibles, pour que ce qu'elles signifient -ce qu'elles cachent aussi- se révélât."


Frases posades en boca d'un pintor japonès, Kama, per André Malraux a La condition humaine (1933)

Forat de pedra

L'artista i el món

Cézanne 1890

"Quand je suis allé en Europe, j'ai vu des musées. Plus vos peintres font des pommes, et même des lignes qui ne représentent pas des choses, plus ils parlent d'eux. Pour moi, c'est le monde qui compte."


Frase posada en boca d'un pintor japonès, Kama, per André Malraux a La condition humaine (1933)

Característiques del líder

En un model ideal, es pot considerar que hi ha vuit trets que semblen pertinents a l’hora de caracteritzar un líder: coneixement, autoconsciència (self-awareness), integritat, visió, ressonància, acció, enrolament i assoliment (achievement).

Aquests vuit termes apunten al líder com a algú que té coneixement; es coneix a ell mateix; és coherent, autèntic, digne de confiança; té una visió (una visió operativa, un projecte); ressona emocionalment en els altres; és un home d’acció, té capacitat d’iniciativa; enrola a d’altres (basat en la visió i les seves capacitats personals) a través d’un compromís voluntari i interactua amb ells, no fa les coses pel seu compte; aconsegueix coses, obté resultats.

Però aquest segon nivell de descripció no mostra encara amb prou exactitud la riquesa d’aquestes vuit característiques. Val la pena, doncs, passar a un tercer nivell de deixatament:

1) Coneixement vol dir interès profund i sincer per conèixer la realitat; capacitat d'anàlisi de la realitat (diagnosi), discerniment (saber veure què passa realment); visió creativa, capacitat de recombinar creativament elements de coneixement; visió completa, global; familiaritat amb els temes. D’alguna manera, entendre com funcionen les coses...

2) Autoconsciència vol dir comprensió de les pròpies emocions, fortaleses, febleses, necessitats, pulsions, valors, objectius; coneixement d’un mateix; reflexivitat; autocontrol; confiança en un mateix; fortalesa emocional (capacitat de controlar l’angoixa, la incertesa, la tensió, la frustració...). D’alguna manera, veure la vida com un projecte a construir...

3) Integritat vol dir coherència, consistència, autenticitat, fiabilitat, ser digne de confiança, compromís, honestedat, solidesa; rendir comptes; responsabilitat; credibilitat; fermesa en les conviccions, persistència. D’alguna manera vol dir no fer trampes, no enganyar, no manipular...

4) Visió vol dir que un líder és algú capaç de fer una proposta de futur que altres poden compartir, i convertir-la en projectes específics, factibles; capacitat de construir i compartir una iniciativa; anar més enllà de les expectatives, oferir nous i millors camins; propòsit, direcció, anticipació; ser pioner, explorador, narrador d’històries; imaginació creativa. D’alguna manera vol dir inspirar als altres...

5) Ressonància vol dir carisma, encant, atractiu, charme; capacitat de comunicació; capacitat de commoure, motivar, mobilitzar gent; capacitat de portar esperança; capacitat de transmetre energia, de generar entusiasme. D’alguna manera vol dir dinamisme, energia, passió, connexió...

6) Acció vol dir que un líder és algú que actua, que no és passiu; un “actor”, algú amb una capacitat especial per a l’acció fins i tot en contextos d’insuficient informació, d’incertesa; detecció d’oportunitats, sentit de l’oportunitat; capacitat de presa de decisions; capacitat de definir estratègies, itineraris clars cap a la visió (ruta, mètode); capacitat per resoldre problemes; innovació, promoció i orientació del canvi; capacitat d’assumir riscs, gosadia, coratge, valor; capacitat d’aprendre dels èxits i els fracassos.

7) Enrolament vol dir capacitat de detectar les aspiracions de la gent; capacitat d’establir relacions interpersonals; capacitat de gestionar el conflicte; capacitat de mediar i negociar; capacitat de generar confiança i seguretat; capacitat de crear valors compartits; capacitat d’implicar d’altres en tasques; capacitat d’escoltar (fins i tot als dissidents); respecte per la gent; interacció amb la gent (reestructuració mútua de percepcions, expectatives i comportaments).

8) Assoliment vol dir capacitat d'ajudar a d'altres a afrontar els seus problemes; saber ajudar a detectar fallades i trobar sortides; tenir una orientació a objectius, focalització en l'obtenció de resultats. D'alguna manera, vol dir capacitat de transformar la realitat...

Doblatge

Picasso 1911

“Potenciar el doblatge és un pas enrere, sigui en l'idioma que sigui.”

Mar Coll, directora de cinema


Totalment d'acord. L'obra d'art ha de ser respectada, i les veus dels actors en formen part. Els catalans hauriem de donar exemple. Res de reclamar doblatges, i en canvi fer-nos molt ferms en les sotsretolacions en català. Només ens en sortirem si optem per un país de qualitat, d'avantguarda. Es dirà que això és elitisme, menysteniment del poble: crec que és voluntat d'esdevenir un poble el més culte i sensible possible.

Espiritualitat i religions

Seurat 1888

Crec que un dels debats més centrals i apassionants del moment en el terreny de l'espiritualitat és el que fa referència a la relació entre l'espiritualitat i les religions.

Esquematitzant (amb el que això sempre suposa de deformació i simplificació) crec rellevant el debat entre dues posicions, alhora complementàries i incompatibles, o sigui amb elements contradictoris. Crec que d'un debat a fons, tranquil i rigorós entre ambdues, en podria sorgir progrés, elements interessants i rellevants.

Les dues posicions serien (si és que he aconseguit presentar-les amb justícia):

Primera posició

Les religions són plasmacions de l’espiritualitat en determinats contextos culturals i moments històrics. Han fet servir els conceptes culturals del seu temps per formular la dimensió espiritual. Alhora, han assumit una tasca de programació social. Per poder dur a terme aquesta tasca programadora (assegurar la cohesió i reproducció de l’estructura social), les seves formulacions de l’àmbit espiritual es presentaven i s’havien de considerar com a “creences”, com a descripcions fidels i indubtables de realitats objectives i inqüestionables. Ara estem en un nou context cultural i un nou moment històric, caracteritzat per la innovació constant i el canvi com a eixos de vertebració de la dinàmica social, de la supervivència de l’estructura social. La funció programadora de les religions ja no tan sols no és necessària, sinó que si es manté esdevé una rèmora per a la dinàmica social. Les religions ja no serveixen, cal que desapareguin. Cal crear una espiritualitat per al nostre temps, una espiritualitat laica (perquè estem en una cultura laica) no vehiculada per creences sinó per tècniques d’accés al coneixement silenciós, a l’experiència d’unió o experiència espiritual (de vegades anomenada experiència mística). Les religions, amb el seu riquíssim bagatge històric, ens ajudaran i inspiraran a l’hora de viure i formular aquesta nova espiritualitat; de fet, seran imprescindibles a l’hora de construir aquesta nova espiritualitat. Però com a identitats i institucions, estan mortes, no tenen futur. La nova espiritualitat, que cerca el coneixement silenciós, es plasma i tradueix alhora en una visió peculiar de la qualitat humana, entesa com el conjunt de l’interès intens per tota la realitat, el distanciament d’aquesta realitat per a poder-la copsar sense quedar arrossegat per ella i el silenciament del jo que ens permeti abordar la realitat sense deformar-la amb els interessos i necessitats de l’ego. Les religions moren, l’espiritualitat viu. Pretendre fer sobreviure les religions és una tasca impossible i sense sentit. Cal adreçar els esforços a vertebrar la nova espiritualitat laica. Cal estudiar les religions per alimentar, inspirar, aquesta tasca creativa, com cal conèixer Bach i Beethoven però no per a seguir composant com ells, sinó per composar nova música. Treballar per a la supervivència de les identitats religioses no només és inútil, sinó contraproduent. Els esforços s’han d’adreçar a propiciar una espiritualitat que es tradueixi en la capacitat d’accedir al coneixement silenciós i en el foment d’una major qualitat humana. Voler fer sobreviure les religions és fruit de la nostàlgia sentimental de la calidesa emocional de temps passats, nostàlgia d’una època encara embolcallada per una dinàmica religiosa. Cal treballar especialment en com desenvolupar la nova espiritualitat en els infants, sense necessitat de referir-se a mitologies religioses caducades.

Segona posició

L’espiritualitat, com la pintura o la música, és real, però només és perceptible a través de manifestacions concretes, de construccions marcades per determinats contextos culturals i moments històrics. No hi ha espiritualitat (o religió) en sí, sinó diverses religions (o espiritualitats) cristal·litzades en determinats moments culturals. Les religions són plasmacions històrico-culturals de l’espiritualitat (religió, religiositat, dimensió espiritual…) manifestades a través de conjunts vertebrats i coherents de formulacions (narracions mítiques i expressions doctrinals fruit d’una reflexió o elaboració racional), rituals (conjunts de gestos simbòlics i verbalitzacions simbòliques) i institucions (articulacions comunitàries per a conservar i potenciar les formulacions i rituals). Cada religió neix en un context cultural històric precís (i no pot ser d’altra manera) i procura adaptar-se a nous contextos culturals i històrics (mantenint un nucli identitari central i modificant els elements perifèrics). De vegades això s’aconsegueix (cristianisme medieval, buddhisme xinès), de vegades no i la religió desapareix (maniqueisme). El nucli identitari central de les religions transcendeix el seu context cultural i històric (esdevé un “clàssic”) i per això segueix essent vigent en altres contextos culturals i històrics i mereix seguir essent cultivat (interpretat). No només per aprendre’n, sinó pel seu valor propi i actual. Els clàssics (tot i que canvien, i poden desaparèixer) formen part del nostre món (en poden formar part i n’han de formar part), el construeixen. El llenguatge simbòlic és consubstancial amb el fet religiós. El llenguatge simbòlic és diferent i complementari del llenguatge racional (raó, ciència). La desaparició del llenguatge simbòlic empobriria l’ésser humà. Cal seguir cultivant (parlant) i transmetent (ensenyant) el llenguatge simbòlic. No es pot viure l’espiritualitat sense símbols. El llenguatge simbòlic religiós no és previ a les religions: només hi ha els llenguatges simbòlics religiosos de les diferents religions. No es poden fusionar les religions (són conjunts coherents irreductibles) ni crear una nova religió (el nostre temps i el nostre coneixement del món estan vertebrats per la raó, no pel mite, i per tant hem perdut la capacitat de creació simbòlica religiosa). El que podem fer és adaptar les diferents religions (els diferents llenguatges simbòlics religiosos) al nostre context històric i cultural. Unes ho aconseguiran, altres no. Com més ho aconsegueixin, millor. L’adaptació de les religions passa per viure els elements que les formen com a símbols i no com a creences. Viure aquests elements amb plena i clara consciència que són símbols (o sigui imatges capaces de conformar o orientar la nostra manera d’experimentar el món i de relacionar-nos amb ell en referència a l’obertura al misteri, a la transcendència; imatges mentals, imatges físiques, objectes, idees, narracions, gestos, textos, rituals, llocs, paisatges, músiques, llums, qualsevol cosa que, quan hom s’hi apropa, impacta de tal manera que dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l’habitual, la quotidiana, la presidida per l’anàlisi racional o per les emocions i valors amb els quals s’acostuma a operar) i no descripcions fidels i indubtables de realitats objectives i inqüestionables. La gràcia dels símbols és precisament aquesta capacitat de fer anar més enllà d’ells mateixos i d’un mateix. El símbol canvia el registre, porta a una relació amb la realitat que no es pot descriure amb precisió, a la qual s’ha d’al·ludir amb termes vagues, aproximats, que denoten de seguida la seva inadequació: experiència d’unitat, fusió conscient, vivència de plenitud o sentit, èxtasi, elevació, silenci dens, coneixement silenciós, fondària de la realitat, relligació (amb el propi cos, amb la natura, amb l’altre, amb el transcendent), dimensió última, altre món, oblit d’un mateix, amor intens per tot, benvolença incondicional envers tot, experiència de l’amor de Déu, acolliment total, il·luminació, pas a l’altra riba, llibertat total, vivència de l’Absolut. El que és desitjable no és un món sense religions sinó un món amb diferents religions, totes les quals hagin fet el procés d’adaptació al nostre nou i canviant context històric i cultural, cultivant el seu nucli identitari central encara que sigui fruit d’un altre context històric i cultural. La pèrdua de capacitat d’utilització i transmissió del llenguatge simbòlic religiós fruit de l’hegemonia racionalista dificulta aquesta tasca, que no passa només per l’educació conscient sinó que inclou elements de vertebració pre-conscient de la sensibilitat (educació infantil). Les religions ho tenen difícil per a sobreviure, però preveure una supervivència de l’espiritualitat sense les religions també és difícil (si és que és possible). Potser no hi pot haver espiritualitat sense religions (a nivell col·lectiu; a nivell individual, les històries són múltiples). La supervivència de l’espiritualitat a nivell col·lectiu passaria, doncs, per la supervivència de les religions. La incidència de l’espiritualitat en l’ésser humà (en el marc de la triada sensibilitat-qualitat humana-espiritualitat) passa per l’adaptació, reciclatge, aggiornamento, revisió de la mateixa concepció de la naturalesa del fet religiós o com n’hi vulguem dir, per part de les religions, de totes les religions.

Què és l'esperit

Morris Louis 1961

Ja que hem parlat en aquest blog del risc de banalització de l'espiritualitat, haurem de mirar de dir què entenem per esperit (en sentit ampli; en sentit estricte, s'identificaria amb la divinitat), a risc de caure també en alguna mena de banalització (és un àmbit que val més viure'l que parlar-ne). Per fer-ho, recorrerem a escrits de fa uns anys, que empren un gènere literari que corre el risc de barrejar el rigor conceptual amb l'evocació poètica o fins i tot amb l'engrescament retòric.

Insistim en que és agosarat mirar de definir l'esperit. Optarem per l’evocació mitjançant imatges, imatges que apunten cap a alguna cosa difícil de precisar, però al mateix temps capaç d'anar aflorant aquí i allà amb indicis reveladors. Imatges que ens poden anar apropant gradualment, per acumulació i contrast, a una comprensió de la noció. Sabent que els intents de referir-se a l'esperit seran, com a màxim, expressions amb certa capacitat per apropar-nos a aquests indicis que el revelen.

L'esperit seria la capacitat que tenen els éssers humans d'experimentar el món no només com un espai de satisfacció de les seves necessitats, sinó bàsicament com un espai generador d'admiració.

Seria una mena de força subtil, de vegades tènue i delicada, altres vegades impetuosa, que porta a experimentar el món com una valuosa meravella.

Seria la capacitat d'experimentar el món i la vida com plens de significat: res és "insignificant", tot ens parla de la meravella de l'existència.

Es pot concebre l'esperit com la capacitat de viure la vida no com una pesada experiència a suportar, sinó com una joiosa experiència a assaborir.

O com la capacitat de viure amb sentit enmig de la dificultat i el sofriment.

O es pot relacionar amb la capacitat dels humans d’apassionar-se, d'entusiasmar-se amb la tasca de convertir-se ells mateixos en emissors d'actituds, d'accions, d'energies que ajuden els altres a viure positivament.

O dir que és una experiència de neteja i transparència que fa viure amb simplicitat i innocència.

O que és el resultat de viure des de l'amor, o que és l'amor amb què podem arribar a viure.

O parlar del desenvolupament de certa profunditat existencial i vital.

Veure’l, doncs, com un viure des de la pròpia intimitat central i no des de la superficialitat i la dispersió de la perifèria. Es pot dir que és la capacitat humana de veure el món com una totalitat a la que l'ésser humà pertany.

També la capacitat de veure el món com a ple i coherent, com a impregnat de sentit, tot i saber del seu caràcter fugisser, impermanent.

O veure’l com la capacitat de crear moments plens de gràcia en una realitat plena de limitacions.

O com la facultat que tenim els humans de superar les nostres pròpies limitacions i d'obrir camins de novetat positiva en les nostres vides.

I se’l pot veure com la capacitat humana de romandre en silenci, de posar en suspens el propi diàleg interior.

Com la capacitat de contemplació, de recolliment, d'entrar en un mateix i veure el món des d'una distància que permet viure’l de forma diferent.

També és possible veure’l com la capacitat de pregar, d’adreçar-se a l'entorn com un interlocutor càlid que acull.

O es pot relacionar amb la sensació que la capacitat de viure el món com a positiu o magnífic és un regal rebut i no el fruit del propi esforç o de la pròpia voluntat, i que el que cal és saber trobar i acceptar aquest regal. I es pot veure l'esperit com la capacitat d'arribar a veure el món sense la deformació que introdueixen els propis interessos, desitjos i necessitats; deixar-lo parlar sense dir-li de què es vol que parli.

O com la capacitat de l'ésser humà de relacionar-se amb ell mateix, amb els altres, amb la societat, amb la cultura i amb la natura utilitzant eines de percepció i mecanismes de vinculació que no es limiten als destinats a garantir la pròpia supervivència material i la procreació, a enfortir la pròpia influència en l'entorn o a alimentar la satisfacció i l'adulació rebudes d'aquest entorn.

També se’l pot veure com la capacitat d'observar el món i d'observar-se a si mateix amb la màxima atenció i simpatia, amb el màxim interès, però des del silenci i la distància, des de l'assossec dels propis impulsos, des d'una perspectiva global i comprensiva, procurant no conformar la realitat mitjançant la projecció dels propis prejudicis, de les pròpies visions preexistents i egocentrades.

I se’l pot entendre com la capacitat de veure el món des del símbol (des de la xifra d'un llenguatge xifrat, dirà Karl Jaspers), des de les imatges capaces de conformar o orientar la pròpia manera d'experimentar el món i de relacionar-se amb ell en tant que obertura al misteri, a la transcendència. Imatges treballades, consolidades, per l'experiència acumulada de moltes generacions. Uns símbols vehiculats per la paraula, ja sigui en forma de narració -mitològica-, ja sigui en forma de reflexió -filosòfica o teològica-, o vehiculats per la icona, o pel gest, individual o col·lectiu. Potser es pot contemplar a l'esperit com una obertura, un camí, un procés de transformació personal cap a un àmbit d'experiència on el jo no té el paper central, protagonista, a la vida humana, sinó que aquest paper central correspon a una presència poderosa, indefinible i realitzadora que, històricament, ha estat designada mitjançant diverses imatges -complementàries- que miren d’assenyalar-la: unitat, absolut, buit, divinitat, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc.

Potser es tracta, doncs, de l'experiència de captar, d'intuir dimensions que van més enllà d'un mateix, que no es poden descriure amb la precisió del llenguatge lògic -d'aquí el recurs al llenguatge analògic, al·legòric, simbòlic, mític-, però que trastornen, que alteren profundament, radicalment, la pròpia manera de veure i viure la realitat. Es tractaria d'una experiència de connexió íntima amb el cosmos. Es tractaria d'una consciència d'immensitat captivadora, inabastable i indescriptible que es troba a tot arreu quan es mira i s'experimenta el món d'una determinada manera. A tot arreu, però potser especialment en la natura, en la cultura (especialment en la filosofia i l'art), en la trobada comunitària, en l'experiència dels valors i, sobretot, en la relació interpersonal profunda, en l'amistat i l'amor, en la compassió i la solidaritat, en el rostre de l'altre.

L’esperit, doncs, ens permetria depassar-nos a nosaltres mateixos, depassar el llenguatge i arribar a una connexió més directa amb la realitat, a una experiència del real no interferida per interessos, desigs, projeccions, submissions, dependències de certes coses en particular, anàlisis, crítiques. Seria el més sublim, i també el més fràgil, el més difícil, el més incert. Seria la màxima aspiració de l’ésser humà: l’ésser humà espiritualitzat, mogut per la joia, l’admiració i l’agraïment per existir i ser conscient d’aquesta existència; l’ésser que s’identifica, s’immergeix, es fusiona conscientment amb el conjunt de la realitat, deixant la distancia crítica i la mirada interessada sense deixar la consciència, sabent-se identificat amb la realitat. Som allò altre sense deixar de ser nosaltres (no som un ni dos, sinó “no-dos”, diria en fórmula paradoxal la tradició advaita). L’esperit estaria lligat així a un cert moment d'esplendor del procés còsmic: l’explosió energia-matèria generant un ésser prou complex com per prendre consciència de la globalitat del cosmos al qual pertany i celebrar-la. Un ésser que pot veure i viure la realitat al mateix temps sense distància i amb distància, en un procés de reunificació conscient que anomenem experiència d’unitat i que genera un sentiment simultani d’alegria, admiració i agraïment, la triple expressió de la vivència de fusió o unitat conscients. L’ésser humà espiritual seria així la realitat coneixent-se i celebrant-se a sí mateixa. I l’esperit es manifestaria alhora com a consciència íntima i com a consciència preexistent, creadora i subtilment abastadora de la totalitat del cosmos. Experimentar-lo porta a parlar-ne dient que és com si la consciència no fos exclusiva de l’ésser humà, sinó preexistent a ell i al mateix cosmos. L’insòlit de l’ésser humà seria precisament la seva capacitat d’arribar a aquesta consciència i de percebre-la no com a exclusiva sinó com a preexistent i depassadora d’ell mateix i del cosmos. Aquest fet porta a una vivència ja no només joiosa, admirada i agraïda, sinó també humil i veneradora de la realitat.