Sobre el fracàs

Hopper 1927

És cert que el bon camí - i el repte que tenim - és anar més enllà de l'èxit i el fracàs. La noció d'"acció sense propòsit" assenyala en aquesta direcció, i tant la Bhagavad Gita com Castaneda aporten útils indicacions al respecte.

També és cert que l'èxit és perillós, ja que enforteix l'ego i pot fer perdre de vista la realitat. L'èxit pot pujar al cap, pot ser una droga altament adictiva, i té la capacitat de destruir personalitats que tenen totes les drogues. Pot generar suficiència, prepotència, distància, fredor. Pot fer-te creure insumergible, indestructible. Pot crear personalitats desagradables, antipàtiques. La llista de les males conseqüències potencials de l'èxit podria ser molt llarga (i tot i així, veiem que gairebé tothom hi va al darrera adeleradament).

Cal dir també, cosa que potser no es fa prou sovint, que la veritable contraposició o antídot al fracàs no hauria de ser l'èxit sinó el reconeixement: sentir-se valorat, constatar que s'aprecia la tasca que fas. La distinció entre èxit i reconeixement és subtil però important i fecunda. Aconseguir una societat que no estigui orientada a l'èxit sinó al reconeixement seria una gran cosa.

I és cert que el fracàs ensenya moltes coses, ajuda a anar a fons, i és una bona font de coneixement d'un mateix, i per tant no ha de ser ignorat ni menyspreat (en Carlos Losada argumenta bé aquest aspecte en el marc de la reflexió sobre la gestió).

Ara bé, hi ha dos aspectes del fracàs que cal no oblidar pel seu potencial de generació de negativitat. Un és la seva capacitat de desmotivació, de generació de desànim, de pèrdua d'energia i d'iniciativa. L'altre és la seva capacitat de generació d'amargor i ressentiment. Ni que sigui un ressentiment genèric, contra els altres en general, contra la societat, o un ressentiment amb un mateix. El ressentiment és un dels pitjors sentiments: no aporta res de bo i en canvi  aïlla i corseca, rosega per dins i posa una barrera d'irritació i d'incomprensió entre nosaltres i la realitat.

Ni que no agradi saber-ho, cal dir que del ressentiment pel fracàs en som responsables nosaltres, encara que la nostra tendència sigui traslladar les culpes als altres. Moltes vegades no som responsables dels nostres fracassos, però sempre som responsables si aquests fracassos deriven en ressentiment. La gestió del ressentiment és cosa nostra. Només nosaltres podem aconseguir viure el fracàs sense ressentiment: és un combat personal difícil, però és cap aquí cap a on cal traslladar les energies.

La gràcia no és no fracassar, sinó que el fracàs no generi ressentiment.