Insensibilitat

Darrer paràgraf de la crònica de La Vanguardia (29.07.2009) sobre la compareixença del Conseller Saura al Parlament per l'incendi d'Horta de Sant Joan:
 

"Al final de la comparecencia Saura y los portavoces del tripartito sonrieron y se felicitaron por como había transcurrido todo. Sonrisas que contrastaron con las caras de indignación de las personas que, apenas hace una semana, vieron como su paisaje cotidiano era arrasado."

 

De vegades, la insensibilitat dels polítics no és un tòpic.

Dallas

"Once you get rid of integrity, the rest is a piece of cake."
 

("Un cop et deslliures de la integritat, la resta és molt fàcil.")

Dallas, sèrie televisiva (recordat per Larry Hagman, actor que encarnava a JR, a La Contra de La Vanguardia del 29.07.2009)

Darreres creacions

"Adorno pensava que hi ha obres d'art que venen a coronar una vida sencera d'esforç, com a la seva harmònica resolució: així, les darreres pintures de Rembrandt o les darreres partitures de Bach. Conclouen una vida, en plena conseqüència i sintonia amb tot el que les ha precedit. Però hi ha unes altres obres que arriben, en un cert sentit, tard, perquè no tanquen res sinó que dissolen i trenquen tot el que hi havia hagut abans, entrant així en un nou univers que amb prou feines beslluquen, però que estableixen línies de fuga per on avançaran, si poden, les creacions dels que arribaran després. És el que succeeix amb el darrer Shakespeare o el darrer Beethoven."
 

Xavier Antich (La Vanguardia del 29.07.2009)

Reixa espiga

Cultura

"No és el mateix la cultura en tant que exigent eina de formació i d'alliberament personals que la cultura considerada com un entreteniment que, lluny d'estimular les nostres capacitats, les adorm."

Llàtzer Moix (La Vanguardia, 13.01.2008)

Bernanos

És difícil llegir Georges Bernanos (1888-1948). D'una banda, la problemàtica humana hi és abordada sovint a través de personatges actualment desapareguts, la major part capellans. Alhora, la seva visió és brutal, d'una intensitat trasbalsadora, d'una fondària que meravella. Endinsar-se en les seves pàgines és un camí cansat, que et remou les entranyes. Però jo he quedat fascinat (agrairia que algú m'assenyalés els literats actuals que es situen al seu nivell, els llegiria immediatament...). Jo no l'havia llegit mai. No sé ben bé perquè, ja que els seus llibres eren publicats entre nosaltres els anys seixanta. Casualitats de la vida. El mes de juny, la Mercè va anar a un llibreter de segona mà de llibres en francès que hi ha a Barcelona (Le Bouquiniste, Aragó 458) i va veure allà una pila dels seus llibres en edició de butxaca (els clàssics "Le livre de poche"); me'ls va comprar. Durant unes quantes setmanes, la seva lectura ha estat el fil conductor de la meva vida, la meva tasca central. He llegit Sous le soleil de Satan (1926), L’imposture (1927), La joie (1929), Journal d’un curé de campagne (1936) i Nouvelle histoire de Mouchette (1937) (també Un crime i el recull Dialogue d'ombres, però aquests m'han interessat menys). No els he llegit en l'ordre cronològic, però he fet el gran recorregut. Com deia, estic molt impressionat, trasbalsat, per la ferocitat, la vitalitat i la profunditat que hi he trobat. Sovint hi trobem passatges maldestres, personatges sense acabar, poc càlcul literari: tot s'ho emporta la passió. I de tant en tant, gairebé inesperadament, pàgines brillants, plenes d'una força extraordinària, d'una tensió excepcional. Llavors experimentes una enorme admiració per la seva capacitat de matisar fins a l'infinit, d’explorar els abismes de l’ànima fins a insòlites profunditats, d’anar més enllà dels llocs comuns, de la superfície de les coses.

Emocions

Davant de la visió de les emocions com a moviments irracionals, forces irreflexives, cegues, que manegen a les persones sense estar vinculades a les maneres com aquestes perceben o conceben el món, Martha C. Nussbaum (Upheavals of Thought, 2001, traduït el 2008 per Paidós com a Paisajes del pensamiento. La inteligencia de las emociones) subratlla la vinculació existent entre coneixements, emocions i valors (ella en diu una teoria cognitiva-avaluadora de les emocions, que es mostren com a elements essencials de la intel·ligència humana i del raonament ètic).

Nussbaum, per il·lustrar la visió irreflexiva, recorda les potents comparances que fa servir Sèneca en parlar de les emocions (i que, ens recorda ella, contenen certament part de veritat): les emocions serien com el foc, com els corrents marins, com violentes tempestats, com forces penetrants que abaten el subjecte, que el fan explotar, el tallen, l'escorxen. Serien una mena de no-jo, som passius davant d'elles. Nussbaum mira d'anar més enllà d'aquesta visió estoica, propugnant un interessant neoestoicisme.

És important subratllar la interrelació entre coneixements, emocions i valors. Sentim en funció del que sabem i del que valorem. Valorem en funció del que sabem i el que sentim. I el que sentim i valorem orienta també la nostra recerca de coneixements, i acaba marcant el que sabem.

Un clàssic triangle d'interrelacions entre tres elements. En aquests casos, hi ha el risc de privilegiar un dels vèrtexs quan centrem la nostra anàlisi en ells. Si ens centrem en les emocions, per exemple, és possible que acabem donant-hi més relleu que als valors. Fins i tot podem transferir al camp de les emocions elements que des d'una altra òptica situaríem clarament al camp dels valors. Això s'agreuja perquè en alguns casos hi ha polisèmies, i també hi ha solapaments entre emocions i valors. Un cas és el de l'amor: és una emoció i és un valor, i si no anem amb compte barrejarem indegudament ambdues coses. Nosaltres tendim a subratllar l'òptica dels valors. Per això el punt de vista de Nussbaum ens és de gran ajuda, i mirarem de recollir-ne algunes idees clau.

Començant pel llistat de les emocions. Ella diferencia les emocions de les pulsions corporals (com ara la gana i la set, diu; caldrà veure si el desig sexual pertany a aquest àmbit) i dels estats d'ànim sense objecte (com la irritació o la depressió endògena, diu). La seva constel·lació d'emocions centrals està formada per l'aflicció, la por, l'amor, la joia, l'esperança, la ira, la gratitud, l'odi, l'enveja, la gelosia, la compassió i la culpa. S'hi afegiran també la vergonya, el fàstic, la rancúnia, el ressentiment. Ja aquí trobem polisèmies, solapaments: l'amor i la compassió formarien part del nostre llistat de valors simples. (Recordem-lo, tot i la seva provisionalitat: Abnegació, Acceptació, Admiració, Afecte, Agraïment, Altruisme, Amabilitat, Amistat, Amor, Austeritat, Autenticitat, Bellesa, Benvolença, Bondat, Calma, Coherència, Col·laboració, Compassió, Comprensió, Concentració, Confiança, Consol, Constància, Contemplació, Coratge, Cordialitat, Dedicació, Delicadesa, Dignitat, Diligència, Discreció, Disponibilitat, Docilitat, Dolcesa, Entusiasme, Equanimitat, Equitat, Esforç, Fiabilitat, Fidelitat, Fraternitat, Generositat, Gratitud, Honestedat, Humilitat, Igualtat, Iniciativa, Innocència, Integritat, Interès, Introspecció, Justícia, Lleialtat, Llibertat, Misericòrdia, Moderació, Modèstia, Noblesa, Obediència, Ordre, Paciència, Pau, Perseverança, Pobresa, Puresa, Quietud, Reconeixement, Reflexió, Resignació, Respecte, Responsabilitat, Sensibilitat, Senzillesa, Serenitat, Simpatia, Simplicitat, Sinceritat, Solidaritat, Tendresa, Transparència, Veracitat, Veritat).

Serà també interessant considerar el joc que s'estableix entre els termes "emoció", "sentiment" i "passió". Són el mateix? La passió és una emoció portada a un grau extrem?

I serà interessant contrastar la rexlexió sobre les emocions amb l'antiga reflexió sobre els pecats capitals. ¿Hi ha emocions intrínsecament perverses, pervertidores del cor humà, deformadores de la manera encertada d'orientar la vida? La tradició així ho pensava. Caldrà repassar aquesta reflexió en casos com el de la ira o l'enveja, d'entre els esmentats. Recordem quins eren els set pecats capitals. Hi ha una ordenació tradicional utilitzada per Gregori I al segle VI i recollida per Dant a la Divina Comèdia: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia. Ordenats alfabèticament per subratllar l'absència de jerarquies, tindriem: avarícia (cobdícia, "tacanyeria"), enveja, gola, ira (enuig, cabreig, mala llet, mala hòstia), luxuria, peresa (mandra, droperia) i supèrbia (orgull, "xuleria", fatxenderia).

La Viquipèdia recorda un interessant llistat bíblic de "set coses que detesta Déu", que es troben al llibre dels Proverbis 6, 16-19: ulls altius, llengua mentidera, mans tacades de sang innocent, cor que maquina malvestats, peus delerosos de córrer cap al mal, un testimoni fals i mentider, l'home que enemista germans.

Tendències

"El xoc entre els defensors de l'homogeneitat ètnico-religiosa i els defensors d'una mena de ciutadania més inclusiva i pluralista és un xoc entre dues menes de persones dins d'una única societat. Alhora, aquest xoc és l'expressió de tendències que, en cert sentit, estan presents a la majoria dels éssers humans: la tendència a la dominació com a forma d'autoprotecció davant de la capacitat de respectar als que són diferents i de veure en la diferència una riquesa per a la nació en lloc d'una amenaça per a la seva puresa."

Martha C. Nussbaum (recollit per Xavier Antich a La Vanguardia del 20.07.2009)

Morir ignorat

"Ayer enterraron en una fosa común a un emigrante africano que, aquejado de pulmonía, murió tras permanecer diez días tumbado en un banco en una plaza de Lleida. En el Ayuntamiento se reparten ahora las bofetadas: hay quienes dicen que los servicios municipales fueron alertados por los vecinos de la plaza donde el emigrante agonizaba, alternando sol y luz de farolas, y quien dice que el Ayuntamiento no recibió ningún aviso. El muerto era de Mali. ¿Por qué no acudió a un centro sanitario? ¿Por no hablar castellano? ¿Por desconocer que existían? ¿Por miedo a revelar su enfermedad? Sólo le conocían dos personas. Sólo con una llegó a hablar antes de morir. Le dijo que se encontraba muy mal y que en su país había dejado esposa e hijo. Una nimia y a un tiempo terrible despedida la de este hombre llegado de una tierra lejana y engullido, me dicen que por decisión de los propios emigrantes africanos, por la tierra de un país para él extraño."

José Martí Gómez (La Vanguardia 19.10.1997)

(He retrobat aquesta nota que vaig guardar fa dotze anys. Em continua trasbalsant tant com llavors.)

Deure amb el passat

"Només som plenament éssers humans en la mesura que reconeixem que hi ha una infinitat de coses que ens superen i, igualment, que tenim un deute envers aquells que ens han precedit. Tenim un passat, i és a través d'aquest passat que existim."

Jean-Pierre Vernant (entrevista publicada per La Vanguardia el 08.09.2000)

"En un món dominat pels avenços tècnics, en un món de canvis cada cop més ràpids, el passat resulta cada cop més desvaloritzat. En què els pot afectar als que s'han criat amb Internet el que pensaven els que encara escrivien amb ploma d'oca? Qui està disposat a creure en el nostre temps que la història pugui servir de guia per a gestionar el nostre present i preparar el futur? Només importen el present i un futur tan immediat que es confon amb el present."

Miquel Siguán (La Vanguardia 05.07.2001)

Judith després de degollar Holofernes

Artemisia Gentileschi va pintar també dues escenes de Judith i la seva serventa després de degollar Holofernes. El quadre de l'esquerra és de 1625, el de la dreta de 1614.

Proverbi beduí

"El desert és terrible i implacable, però qui l'hagi conegut hi haurà de tornar."

L'amor a Déu

Unes quantes cites del text L'amor a Déu de Simone Weil:

"La desgràcia és una meravella de la tècnica divina. És un dispositiu senzill i enginyós que fa entrar a l'ànima d'una criatura finita aquesta immensitat de força cega, brutal i freda." (Weil parla de "malheur". La traducció castellana de "desdicha". Quina seria la traducció catalana més adient? Desgràcia? Dissort? Malaurança? Desventura? Hem optat per "desgràcia".)

"Aquell l'anima del qual roman orientada envers Déu mentre està travessada per un clau, es troba clavat al centre mateix de l'univers. Aquest és el veritable centre, que no és el punt mig, que està fora de l'espai i el temps, que és Déu."

"La Trinitat i la creu són els dos pols del cristianisme, les dues veritats essencials: l'una, alegria perfecta, l'altra, perfecta desgràcia. El coneixement de l'una i l'altra i de la seva misteriosa unitat és indispensable; però en aquest món la condició humana ens posa infinitament lluny de la Trinitat, al peu mateix de la creu. La creu és la nostra pàtria."

"El coneixement de la desgràcia és la clau del cristianisme. Però aquest coneixement és impossible. És impossible conèixer la desgràcia sense haver passat per ella."

"Aquells que no han mirat a la cara a la desgràcia o no estan disposats a fer-ho, només es poden apropar als desgraciats protegits pel vel de la mentida o la il·lusió."

"Sovint es retreu al cristianisme una complaença mòrbida en el sofriment i el dolor. És un error. El cristianisme no es centra en el dolor i el sofriment, que són sensacions, estats anímics en els que sempre es pot buscar una voluptuositat perversa. Es tracta d'una cosa molt diferent. Es tracta de la desgràcia, i la desgràcia no és un estat anímic. És una pulverització de l'ànima per la brutalitat mecànica de les circumstàncies. La transmutació que fa passar un ésser humà de l'estadi humà a l'estadi de cuc mig aixafat que es retorça per terra no és una operació en la que ni tan sols un degenerat es pugui complaure. Un savi, un heroi, un sant tampoc no es complaurien en això. La desgràcia és el que s'imposa a l'home molt a pesar seu."

"Els cristians, en constatar el lloc central que la desgràcia ocupa en la seva fe, haurien de pressentir que la desgràcia és, en cert sentit, l'essència mateixa de la creació. Ser criatura no és necessàriament ser desgraciat, però és necessàriament estar exposat a la desgràcia."

"Déu és alegria i la creació és desgràcia; però és una desgràcia resplendent per la llum de l'alegria. La desgràcia inclou la veritat de la nostra condició. Aquells que prefereixen veure la veritat i morir a viure una existència llarga i feliç en la il·lusió, són els únics que veuran Déu."

"La nostra ànima fa soroll sense parar, però hi ha en ella un punt que és silenci i que mai sentim. Des del moment en què el silenci de Déu entra a la nostra ànima, la travessa i s'uneix a aquest silenci que està secretament present en nosaltres, tenim en Déu el nostre tresor i el nostre cor; i l'espai s'obre davant nostre com un fruit que es parteix en dos, ja que veiem l'univers des d'un punt situat fora de l'espai. Només hi ha dues vies possibles per a aquesta operació, i cap més: dues úniques puntes prou penetrants per entrar així en la nostra ànima: la desgràcia i la bellesa." (La tensió entre "defugir" i "assumir" la desgràcia, la mort, el sofriment, la lluita, la culpa, el pecat, l'atzar... Defugir ens empobreix, ens treu del bon camí, ens crea un mon fals, artificial, ens desnaturalitza, ens fa mera aparença, buits, inconsistents; assumir ens fa éssers humans.)

El diable, el mal i la desgràcia

Val la pena mirar de diferenciar i utilitzar amb precisió aquests tres conceptes.

La desgràcia és allò negatiu que ens afecta sense que hi intervingui un propòsit humà: un terratrèmol, un accident, una malaltia, una disminució física o mental... La vida humana està inevitablement subjecta a les desgràcies. Ho hem d'assumir.

El mal és un contravalor, un dels grans contravalors. Pertany a l'àmbit del propòsit humà i de la llibertat humana. És una opció, com ho són altres contravalors: la mentida, la injustícia, la impaciència, la crueltat, la indiferència, la violència, l'egoisme, la incomprensió, la intolerància, etc. És una pulsió humana, un inhumà camí humà. Els éssers humans podem ser dolents, i sovint ho som; podem fer el mal, i sovint el fem, i ho sabem. Forma part de la nostra condició. En som responsables. El mal és objecte de reflexió de l'ètica.

El diable només existeix pel qui cerca Déu. És una figura que només es fa present en relació amb l'itinerari cap a la divinitat, una de les més estranyes i desconcertants aspiracions humanes. El seu paper és el d'obstacle, de dificultador, d'enemic del procés; d'inventor de tota mena de recursos per aturar el procés d'aproximació a l'experiència de Déu, per distreure'ns d'aquesta possibilitat. En aquesta tasca s'enfronta als àngels, forces que miren d'afavorir aquesta experiència, d'ajudar els humans a fer aquest camí, i que també només tenen un paper en relació a aquest camí. És curiós que aquestes figures hagin estat totes elles objecte de personalització: no són tractats com a conceptes, sinó com a entitats personalitzades. I això val pels dimonis, pels àngels i pel mateix Déu, si més no en determinades tradicions religioses. Fins i tot el judaisme, tant insistent en defugir-ne les associacions antropomòrfiques, el personalitza. Déu i el diable, els àngels i els dimonis formen part d'un mateix àmbit d'experiència i de conceptualització, l'àmbit de la recerca espiritual.

La desgràcia és còsmica, el mal és humà, el diable és espiritual (un esperit caigut, però esperit). Val més tractar aquestes tres esferes separadament, i posar cada cosa al seu lloc. Frases com parlar de "la presència del mal en el món" són una mica imprecises. Cada una d'aquestes realitats té la seva dinàmica. El mal neix al cor de l'home. La desgràcia forma part de la manera de ser del món. El diable sorgeix en el camí cap a Déu. Vincular la desgràcia al mal, és inadequat. Vincular el mal al diable, també.

Només el creient, en l'exercici de la seva dinàmica espiritual, estableix un vincle entre el diable i el mal, perquè constata la incidència del mal en el fet d'estar més o menys predisposat a mirar de cercar Déu. Constata que el mal li és un obstacle per aquesta recerca, i per això l'associa amb el diable, l'obstaculitzador per definició. Però refinant una mica més es pot arribar a veure que és cert que el mal li és un obstacle, però que no és el diable qui el genera; els vincula per associació d'idees, però indegudament. El mal és lliure i compartit amb tots els éssers humans. El mal no li ve del diable, li ve del seu propi cor (atribuir-ho al diable pot ser fins i tot una excusa...). El mal es circumscriu a l'àmbit de les opcions morals humanes, tot i el seu impacte desfavorable en el procés espiritual. Hi ha mal sense el diable. El diable només s'interessa per la dinàmica pròpiament espiritual, és allí on exerceix la seva acció. Com a éssers humans, no ens hem de preocupar del diable; com a aspirants a l'accés als àmbits de la divinitat, sí...

Ritmes de creixement

El ritme de naixement de noves estrelles va ser deu vegades més gran a la primera meitat de la història de l'Univers que en l'actualitat. El seu ritme de formació es va triplicar entre els 1.000 i els 1.5000 milions d'anys de formació del cosmos, i fa 7.000 milions d'anys va caure en picat. Entre els 1.000 i els 6.000 milions d'anys, les galàxies van créixer, capturant-se les unes a les altres; des de llavors, s'han estancat.

La Vanguardia, 20.06.2003

Societat kitsch

"En la nostra societat kitsch, el mercat és la raó suprema, l'educació està subordinada a la seva rendibilitat econòmica, i en els mitjans tot ha de ser lleuger i divertit."

Rob Riemen a Barcelona, el 22.10.2007 (recollit per Llàtzer Moix a La Vanguardia del 28.10.2007)

Judith degollant Holofernes

Artemisia Gentileschi (1593-1656), filla de pintor, seguidora de Caravaggio, fou violada als 19 anys pel seu preceptor privat, Agostino Tassi. La seva resposta va ser pintar aquesta escena bíblica (Judith degollant Holofernes). La versió de l'esquerra, de 1620, es troba a Florència; la de la dreta, de 1613, a Nàpols.

Pensament i compromís

"Todo pensar descomprometido es entretenimiento."


Josep M. Lozano a ESADE Madrid, en el marc del VIII Programa para Jóvenes Líderes Latinoamericanos, 11 de juliol de 2009

La finestra de la meva classe

"La meva classe és molt bonica.
Al matí fem sumes, restes i un dictat.
Si em despisto veig barquetes damunt del mar."

Sokaina El Atik El Fetun, nena de Ciutat Vella que l'any 2001, quan va presentar aquest poema als Jocs Florals Infantils de Barcelona, dins del marc dels Jocs Florals Escolars, tenia sis anys.

(Poema publicat a La Vanguardia el 10.06.2001)

Profetes de Michelangelo

Disponibilitat

"Per tal que un missatge publicitari sigui percebut, cal que el cervell de teleespectador estigui disponible. Les nostres emissions tenen per vocació el fer-lo disponible, és a dir, distreure'l... El que nosaltres li venem a Coca-Cola és temps de cervell humà disponible."

Patrick Le Lay, president de TF1 (la cadena privada francesa líder en quota de pantalla), a Télérama, per matisar una frase que havia inclòs al seu llibre "Els directius davant del canvi": "Hi ha moltes maneres de parlar de televisió. Però des d'una perspectiva business, siguem realistes: a la base, la tasca de TF1 és ajudar a Coca-Cola, per exemple, a vendre el seu producte."


(recollit per Rafael Jorba a La Vanguardia del 09.09.2004)

Venim de l'Àfrica

"Tota la diversitat que veiem entre les diferents poblacions humanes s'ha creat en només 2.000 generacions. (...) Tots venim d'un mateix ancestre que va viure a l'Àfrica fa 60.000 anys o poc més."


Spencer Wells, director del projecte de recerca "Genographic".

L'ancestre masculí sembla ser un grupet d'homes que va viure entre fa 60.000 i 100.000 anys a l'est d'Àfrica, prop de la frontera entre Kenia i Uganda. L'ancestre femení és un grupet de dones de la mateixa regió, però més antigues: dentre fa 150.000 i 250.000 anys. Això és degut a que entre les dones la reproducció està més repartida, mentre que és una minoria d'homes la que té la majoria dels fills. Els descendents d'aquest grupet varen arribar a l'Àsia fa uns 45.000 - 50.000 anys, i els seus descentents passaren a Amèrica fa uns 10.000 anys. A Europa van arribar fa uns 35.000 anys.

(recollit per Josep Corbella a La Vanguardia, 17.05.2006)

Incerta glòria

"O, how this spring of love resembleth
The uncertain glory of an April day;
Which now shows all the beauty of the sun,
And by and by a cloud takes all away."


Shakespeare, The Two Gentlemen of Verona (I, iii, 84-87)

Cites de Bernanos

"Être capable de trouver sa joie dans la joie de l'autre : voilà le secret du bonheur."

"Comprendre, c'est déjà aimer."

"L’espérance est la plus grande et la plus difficile victoire qu’un homme puisse remporter sur son âme."

"Il est très difficile de se mépriser sans offenser Dieu en nous."

"Ce qu'exige tôt ou tard le plus fort, ce n'est pas qu'on soit à ses côtés mais dessous."

"Le monde moderne n'a pas le temps d'espérer, ni d'aimer, ni de rêver."

"On ne comprend absolument rien à la civilisation moderne si l'on n'admet pas tout d'abord qu'elle est une conspiration universelle contre toute espèce de vie intérieure." "L'expérience n'est, pour la plupart des hommes, au soir d'une longue vie, que le terme d'un long voyage autour de leur propre néant." (Sous le soleil de Satan, 1926)

"C'est que la vie n'est confusion et désordre que pour qui la contemple du dehors." (Sous le soleil de Satan, 1926)

"Il vint, aussitôt, tout à coup, sans nul débat, effroyablement paisible et sûr. Si loin qu'il pousse la ressemblance de Dieu, aucune joie ne saurait procéder de lui, mais, bien supérieure aux voluptés qui n'émeuvent que les entrailles, son chef-d'œuvre est une paix muette, solitaire, glacée, comparable à la délectation du néant. Quand ce don est offert et reçu, l'ange qui nous garde détourne avec stupeur sa face." (Sous le soleil de Satan, 1926)

"Les comparaisons sont peu de chose, quand il faut les emprunter à la vie commune pour donner quelque idée des évènements de la vie intérieure et de leur majesté." (Sous le soleil de Satan, 1926)

"Chacun de nous est tour à tour, de quelque manière, un criminel ou un saint, tantôt porté vers le bien, non par une judicieuse approximation de ses avantages, mais clairement et singulièrement par un élan de tout l'être, une effusion d'amour, qui fait de la souffrance et du renoncement l'objet même du désir, tantôt tourmenté du gout mystérieux de l'avilissement, de la délectation au goût de cendre, le vertige de l'animalité, son incompréhensible nostalgie. Hé! qu'importe l'expérience, accumulée depuis des siècles, de la vie morale. Qu'importe l'exemple de tant de misérables pécheurs, et de leur détresse! Oui, mon enfant, souvenez-vous. Le mal, comme le bien, est aimé pour lui-même, et servi." (Sous le soleil de Satan, 1926)

"Quel prêtre n'a jamais pleuré d'impuissance devant le mystère de la souffrance humaine, d'un Dieu outragé dans l'homme, son refuge!" (Sous le soleil de Satan, 1926)

"Oui, l'intelligence peut tout traverser, ainsi que la lumière l'épaisseur du cristal, mais elle est incapable de toucher, d'étreindre. Elle est une contemplation stérile." (L'imposture, 1927)

"Nul n'est moins digne d'amour que celui-là qui vit seulement pour être aimé." (L'imposture, 1927)

"On n'épuise pas le malheur, on l'oublie." (Dialogue d'ombres, 1928)

"Heureux ou malheureux, le passé peut tout corrompre." (Dialogue d'ombres, 1928)

"Vous avez la vocation de l'amitié [...]. Prenez garde qu'elle ne tourne à la passion. De toutes, c'est la seule dont on ne soit jamais guéri." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Béni soit celui qui a préservé du désespoir un cœur d'enfant!" (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"La vérité, elle délivre d'abord, elle console après. D'ailleurs, on n'a pas le droit d'appeler ça une consolation. [...] La parole de Dieu! c'est un feu rouge." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"À ce moment, son regard était très bon, très doux et -cela semble ridicule, parlant d'un homme si fort, si robuste, presque vulgaire, avec une telle expérience de la vie, des êtres- d'une extraordinaire, d'une indéfinissable pureté." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"La pitié, vois-tu, c'est une bête. Une bête à laquelle on peut beaucoup demander, mais pas tout. [...] Elle est puissante, elle est vorace. Je ne sais pourquoi on se la représente toujours un peu pleurnicheuse, u peu gribouille. Une des plus fortes passions de l'homme, voilà ce qu'elle est." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Car les faibles vous seront toujours un fardeau insupportable, un poids mort que vos civilisations orgueilleuses se repassent l'une à l'autre, avec colère et dégout." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Le démon de la luxure est un démon muet." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Peut-être le vice est-il moins dangereux pour nous qu'une certaine fadeur? I y a des ramollissements du cerveau. Le ramollissement du cœur est pire." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Je pense, d'ailleurs, que l'humanité se partage entre deux espèces distinctes, selon l'idée qu'on se forme de la justice. Pour les uns, elle est un équilibre, un compromis. Pour les autres... - Pour les autres, lui ai-je dit, la justice est comme l'épanouissement de la charité, son avènement triomphal." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Une douleur vraie qui sort de l'homme appartient d'abord à Dieu, il me semble." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Comme nous savons peu ce qu'est réellement une vie humaine!" (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Oh! je sais parfaitement que le désir de la prière est déjà une prière, et que Dieu n'en saurait demander plus." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Je crois, je suis sur que beaucoup d'hommes n'engagent jamais leur être, leur sincérité profonde. Ils vivent à la surface d'eux-mêmes, et le sol humain est si riche que cette mince couche superficielle suffit pour une maigre moisson, qui donne l'illusion d'une véritable destinée." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Mais l'historien, le moraliste, le philosophe même, ne veulent voir que le criminel, ils refont le mal à l'image et à la ressemblance de l'homme. Ils ne se forment aucune idée du mal lui même, cette énorme aspiration du vide, du néant." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Madame, ai-je repris, le bon Dieu connait le secret des âmes, lui seul." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Il n'est pire désordre en ce monde que l'hypocrisie des puissants." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"L'amour est plus fort que la mort, cela est écrit dans vos livres." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Ce n'est pas nous qui avons inventé l'amour. Il a son ordre, il a sa loi." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Ma fille, (...) on ne marchande pas avec le bon Dieu, il faut se rendre à lui, sans condition." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"L'enfer, c'est de ne plus aimer." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Il ne s'agit pas de connaitre son pouvoir, monsieur le curé, mais la manière dont on s'en sert, car c'est cela justement qui fait l'homme." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"On ne va jamais jusqu'au fond de sa solitude." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Je n'ai jamais été jeune parce que personne n'a voulu l'être avec moi." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"La forme charnelle de l'espérance, je crois que c'est ce qu'ils appellent le bonheur." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Il n'est pas si mauvais d'affronter Dieu, lui dis-je. Cela force un homme à s'engager à fond - à engager à fond l'espérance, toute l'espérance dont il est capable." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Car enfin la justice entre les mains des puissants n'est qu'un instrument de gouvernement comme les autres. Pourquoi l'appelle-t-on justice? Disons plutôt l'injustice, mais calculée, efficace, basée tout entière sur l'expérience effroyable de la résistance du pauvre, de sa capacité de souffrance, d'humiliation et de malheur. L'injustice tenue à l'exact degré de tension qu'il faut pour que tournent les rouages de l'immense machine à fabriquer les riches, sans que la chaudière n'éclate." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Les meilleurs tueurs, demain, tueront sans risque. A trente-mille pieds au-dessus du sol, n'importe quelle saleté d'ingénieur, bien à chaud dans ses pantoufles, entouré d'ouvriers spécialistes, n'aura qu'a tourner un bouton pour assassiner une ville et reviendra dare-dare, avec la seule crainte de rater son diner. Évidemment personne ne donnera à cet employé le nom de soldat. (...) Le pauvre diable qui bouscule sa bonne amie sur la mousse, un soir de printemps, est tenu par vous en état de péché mortel, et le tueur de villes, alors que les gosses qu'il vient d'empoisonner achèveront de vomir leurs poumons dans le giron de leurs mères, n'aura qu'à changer de culotte et ira donner le pain bénit? Farceurs que vous êtes!" (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Garder le silence, quel mot étrange! C'est le silence qui nous garde." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Le silence intérieur - celui que Dieu bénit - ne m'a jamais isolé des êtres. Il me semble qu'ils y entrent,, je les reçois ainsi qu'au seuil de ma demeure. Et ils y viennent sans doute, ils y viennent à leur insu. Hélas! je ne puis leur offrir qu'un refuge précaire! Mais j'imagine le silence de certaines âmes comme d'immenses lieux d'asile. Les pauvres pécheurs, à bout de forces, y entrent à tâtons, s'y endorment, et repartent consolés sans garder aucun souvenir du grand temple invisible où ils ont déposé un moment leur fardeau." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Il est plus facile que l'on croit de se haïr. La grâce est de s'oublier." (Journal d'un curé de campagne, 1936)

"Mais quelques instants plus tard sa main s'est posé sur la mienne, tandis que son regard me faisait nettement signe d'approcher mon oreille de sa bouche. Il a prononcé alors distinctement, bien qu'avec une extrême lenteur, ces mots que je suis sûr de rapporter très exactement: "Qu'est-ce que cela fait? Tout est grâce." Je crois qu'il est mort presque aussitôt." (Journal d'un curé de campagne, 1936)


Georges Bernanos, 1888-1948

Marina i la sensibilitat

Alguns comentaris de José Antonio Marina sobre la sensibilitat (La Vanguardia, suplements Es del 27 de juny i del 4 de juliol; gràcies, Àngel Castiñeira, per indicar-ho...)

"Es sensible quien experimenta los sentimientos adecuados, quien se siente afectado por aspectos relevantes, significativos o valiosos de la realidad."

"Insensible es quien no se conmueve ante hechos o experiencias que deberían afectarle. (...) Tomás de Aquino dedica un artículo de la Suma Teológica a explicar que la insensibilidad, entendida como la incapacidad de disfrutar de lo sensible o de interesarse por ello, no es sólo un defecto, sino un vicio. Y algo parecido dice de la "dureza de corazón", del corazón empedernido, incapaz de compadecer o amar. "

"Sensibilidad es, pues, tener los sentimientos adecuados, y estos pueden ser morales y pueden ser estéticos."

"Tres casos de insensibilidad moral: la inhumanidad, es decir la falta de compasión ante el dolor humano; la ingratitud, la falta del sentimiento adecuado ante un favor recibido; la indiferencia ante un acto de injusticia.Los sentimientos adecuados son la compasión, la gratitud y la indignación."

"La sensibilidad permite disfrutar, interesarnos, apreciar lo valioso. Nos capacita para captar las riquezas de lo real, valorar el matiz, comprender los sentimientos ajenos, percibir las diferencias, juzgar adecuadamente."

"La sensibilidad estética no hace mejores a las personas. (...) Los jerarcas nazis que se extasiaban con las interpretaciones de las óperas de Wagner eran insensibles a los gemidos de los judíos."

"Schiller, en sus famosas Cartas sobre la educación estética, (...) consideraba que la sensibilidad estética era necesaria para la perfección humana."

"El arte responde a la necesidad de crear cosas que se experimentan como bellas."

"La sensibilidad estética (...) parece liberarnos de la finitud por un momento. La belleza, decía Nietzsche, es una promesa de felicidad. Tiene algo de anticipación de una realidad más poderosa, por eso no es de extrañar la frecuencia con que la experiencia estética se confunde con la experiencia religiosa. "La belleza de los cielos proclama la gloria de Dios", dice un salmo."

Courbet: l'onada, el mar

Quadres pintats per Courbet (1819-1877) el 1869 i el 1873

Ser nit

"Même solitude, même silence. Et cette fois aucun espoir de forcer l'obstacle, ou de le tourner. Il n'y a d'ailleurs pas d'obstacle. Rien. Dieu! je respire, j'aspire la nuit, la nuit entre en moi par je ne sais quelle inconcevable, quelle inimaginable brèche de l'âme. Je suis moi-même nuit."

Georges Bernanos (Journal d'un curé de campagne, 1936)

Apocalíptics i integrats

Un fragment de la molt interessant conferència d'Antoni Puigverd als capellans del bisbat de Girona que publica la magnífica revista VIA al seu número 9:

"Recordaran, segurament, la vella polèmica que va proposar Umberto Eco. Ell parlava de la cultura de masses: televisió, còmic, música pop, best-sellers, etcètera. Els apocalíptics deien: l'alta cultura, la cultura basada en la tradició, el canon, el rigor, la dificultat i el matís, desapareixerà escombrada per la cultura de masses, que s'ho cruspirà tot. Eco deia: no, cal confiar que a través de la cultura de masses trobarem la manera de reescriure i reinterpretar la tradició, l'exigència. Apareixeran nous llenguatges i arribarem a nous lectors, les masses accediran a la cultura a través dels nous mitjans. Ell ho ha intentat amb les seves novel·les plenes d'enginy i d'erudició, però amb tècniques de novel·la popular. Però el fet és que l'optimisme d'Eco no s'ha acomplert. La cultura de masses impera cada vegada més i està convertint en irrellevant, en prescindible, l'alta cultura. El mateix ha passat amb les ideologies. I amb la religió. La cultura de masses ho ha simplificat i trivialitzat tot. La discussió ja no cal. Ha guanyat la cultura del consum i del clínex: usar i llançar. La cultura de la facilitat, de l'entreteniment constant, de la irrellevància, del petit desig sensual constantment satisfet i constantment canviant, un desig que acaba causant en el fons una inguarible insatisfacció. Una cultura que situa la possessió material al capdamunt de tot i menysprea la dimensió reflexiva, espiritual."