Foc a Dolldellops

Prosa i poesia

“Detrás del prosaico poder adquisitivo o del cesto de la compra, se perfila lo esencial que nos falta y que da sentido a la existencia, a saber: lo poético. Toda vida humana un poco equilibrada se articula entre, por una parte, las necesidades inmediatas de beber-sobrevivir-comer (es decir, lo prosaico), y por otra, la aspiración a la plenitud de sí, donde la alimentación es de dignidad, de honor, de música, de canto, de deporte, de danza, de lectura, de filosofía, de espiritualidad, de amor, de tiempo libre afectado al cumplimiento de un gran deseo íntimo (es decir, lo poético)”. En Quim Sicília ens fa arribar aquest bonic fragment d'un manifest en defensa dels vaguistes de Guadalupe, escrit per nou intel·lectuals antillans.

Detalls de Giotto I

Detall d'un fresc de Giotto restaurat als tallers d'Aglaia...

Maragall: Per tu ploro

"Anem a la muntanya
que ara ve el bon temps;
ve la primavera,
hores d'alegria,
hores de tristor.
Ai del qui se'n va i no tornarà!
També més ai! del qui perd l'amor!

Adéu, rosa d'abril!
Adéu, rosa encarnada!
Demà, lluny del teu roser,
d'enyorament em moriré.

Quan et diran la meva fi,
plora per mi, que per tu ploro;
plora per mi, més dolçament,
que amargament no és el teu plor.

Eixuga el plor, no ploris gaire,
que et marciria el pas de l'aire.
No ploris gens; no ploris, no.
Per tu i per mi, jo, que ja en sé,
bé puc plorar millor."

Joan Maragall (1902)

Flors al Priorat

Avui al Priorat hi havia milions de flors com aquestes...

Detalls de Masaccio

Detalls del fresc "El tribut" de Masaccio, restaurats als tallers d'Aglaia

Neomodernitat

Picasso 1908

En Fernando Vallespín considera que la crisi actual comportarà el pas de la postmodernitat que des dels anys 80 havia protagonitzat la nostra esfera cultural al que ell designa com la neomodernitat. La modernitat s'havia caracteritzat, entre moltes altres coses, per atorgar una primacia a la racionalitat que la portava cap a posicions universalistes, com ara en creure possible una ètica global; els seus valors eren densos, amb primacia dels valors materials (els més lligats a la supervivència), i en ella les ideologies eren clares (especialment el liberalisme i el socialisme), es creia en la possibilitat de l'emancipació dels éssers humans (o sigui, aquests eren capaços de gosar ser conseqüents amb el que els hi deia la raó) i regnava un cert optimisme progressista (o sigui, es considerava el futur com un espai on es produiria la reconciliació de l'home amb ell mateix). La postmodernitat havia posat l'èmfasi en la diversitat cultural i la incommensurabilitat de les diferents visions ètiques (particularisme); els seus valors eren lleugers, líquids, amb primacia dels valors post materials (els més lligats a l'autorealització personal), i en ella les ideologies eren a la carta (cadascu agafa el que més li plau de diferents ideologies), en un context d'alt pluralisme ideològic i d'absència d'ideologia forta (tot val, no hi ha jerarquia), el que afavoreix la divinització del propi jo. La neomodernitat mantindria la consciència del pluralisme cultural però el faria compatible amb una reafirmació de la pròpia cultura; comportaria un retorn als valors densos, amb menys valors i més clars (i amb un major protagonisme de valors com l'ordre, la seguretat, l'estabilitat i la identitat col·lectiva. Seria una etapa caracteritzada pel conservacionisme (no perdre el món que tenim). Es perd la confiança en el progrés: el futur és vist com a perillós, com a font de risc, i ens n'hem de defensar (el futur col·lapsa sobre el present). Aquest conservacionisme pot ser, però, sempre segons Vallespín, de dues menes: un conservacionisme conservador (que posa l'èmfasi en l'aïllament respecte als diferents i el retorn a posicions populistes legitimitzades que poden caure en la xenofòbia) i un conservacionisme progressista (que posa l'accent en la necessitat d'una major cooperació per fer front als reptes que se'ns plantegen i que subratlla la necessitat de trobar un nou estil de vida sostenible). Pels qui no hem estat gaire còmodes amb la postmodernitat, aquesta nova situació, tot i ser fruit d'una crisi, amb el sofriment que això comporta per a molta gent, no deixa de ser una possibilitat de construcció de dinàmiques personals i col·lectives més assenyades i més properes als valors fonamentals de la condició humana, uns valors que es perceben com estant més enllà de les situacions circumstancials per les que passen les societats, com més intemporals i universals en tant que més lligats a la mateixa manera d'haver-se construit els éssers humans, si més no en els darrers 35.000 anys (per dir alguna xifra...). Tot i els reptes i dificultats que comporta, no ens trobem incòmodes en una situació més dura però potser més favorable a l'hora de destriar el fonamental del secundari, de prioritzar la fondària i el rigor envers la superficialitat i la frivolitat. Caldrà saber-ho fer bé i evitar els perills que la nova situació comporta (replegament identitari, rebuig del diferent, por a la novetat, recel davant de l'avantguarda innovadora, etc.); caldrà que el conservacionisme progressista sigui més potent que el conservador. Però la nova etapa pot portar a noves i més consistents formes d'organitzar la societat i orientar la vida humana. Si és cert que res no tornarà a ser com abans, que d'aquesta crisi en sortirà inevitablement un món nou, procurem que sigui un món que valgui la pena.

Celaya: La poesía es un arma cargada de futuro

"Cuando ya nada se espera personalmente exaltante,
mas se palpita y se sigue más acá de la conciencia,
fieramente existiendo, ciegamente afirmado,
como un pulso que golpea las tinieblas,

cuando se miran de frente

los vertiginosos ojos claros de la muerte,

se dicen las verdades:

las bárbaras, terribles, amorosas crueldades.

Se dicen los poemas

que ensanchan los pulmones de cuantos, asfixiados,

piden ser, piden ritmo,

piden ley para aquello que sienten excesivo.

Con la velocidad del instinto,

con el rayo del prodigio,

como mágica evidencia, lo real se nos convierte

en lo idéntico a sí mismo.

Poesía para el pobre, poesía necesaria

como el pan de cada día,

como el aire que exigimos trece veces por minuto,

para ser y en tanto somos dar un sí que glorifica.

Porque vivimos a golpes, porque apenas si nos dejan

decir que somos quien somos,

nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.

Estamos tocando el fondo.

Maldigo la poesía concebida como un lujo

cultural por los neutrales

que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.

Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

Hago mías las faltas. Siento en mí a cuantos sufren

y canto respirando.

Canto, y canto, y cantando más allá de mis penas

personales, me ensancho.

Quisiera daros vida, provocar nuevos actos,

y calculo por eso con técnica qué puedo.

Me siento un ingeniero del verso y un obrero

que trabaja con otros a España en sus aceros.

Tal es mi poesía: poesía-herramienta

a la vez que latido de lo unánime y ciego.

Tal es, arma cargada de futuro expansivo

con que te apunto al pecho.

No es una poesía gota a gota pensada.

No es un bello producto. No es un fruto perfecto.

Es algo como el aire que todos respiramos

y es el canto que espacia cuanto dentro llevamos.

Son palabras que todos repetimos sintiendo

como nuestras, y vuelan. Son más que lo mentado.

Son lo más necesario: lo que no tiene nombre.

Son gritos en el cielo, y en la tierra son actos."

Aquest poema de Gabriel Celaya va marcar la nostra joventut, i segueix essent un gran poema.

En Paco Ibáñez el va cantar i ens va ajudar a apropar-nos-hi:
 

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2009-04-21T14_38_00-07_00

Ens caldrà molt d'amor

La gran crisi que estem vivint no és només econòmica. Hi ha diverses crisis que es superposen. Voldria subratllar-ne una que em sembla especialment rellevant. És una crisi d’amor. És el nivell alarmantment baix d’amor al que hem arribat, no envers les persones -que potser també- però sobretot envers dos components bàsics de la nostra existència: la natura i la cultura. Certament, ambdues ens preocupen i ens n’ocupem; però no les estimem, o no les estimem prou. Estimar-les va més enllà de l’anàlisi racional i l’operativitat pragmàtica: estimar-les vol dir portar-les al cor, viure-les amb passió, sentir-se atret, arrossegat, per elles; vol dir posar-se al seu servei, cultivar-les amb cura, protegir-les. I vol dir encomanar aquest amor, difondre’l, a través del testimoni personal i de les experiències de vivència col·lectiva d’aquest amor.

 

 

 

Orient i occident

És útil actualment la distinció orient-occident? Ha estat una distinció fecunda, que ha estimulat plantejaments i confrontacions interessants. Però pot ser que en el nostre entorn globalitzat aquest esquema deixi de tenir el potencial que ha tingut. Podríem arribar a pensar que, així com es diu que estem passant d’un món bipolar a un món multipolar, potser seria bo fer el mateix a nivell de referents ideològics. Mantenir un enfocament dualista, sigui de contraposició o de complementarietat, pot esdevenir en l’actualitat més aviat esterilitzant, pel risc que té de portar a carrerons sense sortida.

Molts interrogants ens el poden fer trontollar: l’islam, és orient o occident? El mateix cristianisme, no és en bona part una religió oriental? El cristianisme ortodox, és oriental o occidental? Es pot posar sota un mateix paraigua l’“orientalitat” taoista i la hindú, per exemple? No és això forçar excessivament la realitat? I per acabar-ho d’arreglar, la diversitat cultural derivada de la globalització i les noves migracions esdevé un factor addicional rellevant a l’hora de qüestionar la utilitat d’aquest model dualista d’anàlisi que contraposa orient i occident.

De vegades es reformula aquesta qüestió parlant d’un orient i un occident interiors, en convivència, contraposada o complementària, dins del mateix cor de cada persona. Es parla llavors de la tensió entre fusió unitària i identificació personal, entre intuïció i raó, entre mística i teologia. És adient aquest enfocament? Respon a una realitat, o manté l’excessiu simplisme dels plantejaments dualistes i mereixeria també passar a un enfocament més multipolar?

Perquè, de fet, quan diem “orient”, què volem dir? Religiositat sense referència a un Déu personal? Acceptació del destí? Prioritat de la comunitat sobre l’individu? Veneració per la tradició, els avantpassats i els mestres? Concepció circular del temps? Seria llavors “occident” el contrari a aquestes posicions? O és que quan diem “occident” estem parlant de modernitat, racionalisme, ciència, d’una tendència al desinterès per la dimensió religiosa? Estem parlant d’ateisme? Des de l’esquema orient-occident, com s’analitza i es valora el fenomen de la desaparició de les dinàmiques religioses explícites en determinades societats o en determinats àmbits culturals?

Arribats a aquest punt, ens podem preguntar què vol dir que Catalunya és una societat occidental. Catalunya és occidental per la seva manera de treballar la qüestió religiosa, o bé ho és pel fet de ser un dels països menys religiosos del món, fruit de la secularització galopant dels darrers trenta anys i del desencert dels seus grups religiosos per connectar amb les expectatives i necessitats populars en l’àmbit religiós? O ens podem preguntar què vol dir actualment a Catalunya assumir un enfocament occidental de la qüestió religiosa. I encara ens podríem plantejar, posats a fer, si podem “orientalitzar” la nostra cultura, i si ho hem de fer. I si arribem a una conclusió afirmativa, segons la qual mentre esperem nous models més complexos val més anar-nos “orientalitzant” una mica, com es fa això?

Aquesta qüestió no només és rellevant a nivell de pensament, sinó que també té una implicació pràctica important. Ens hem de plantejar si pels nous camins de recerca religiosa que es desenvolupen o seria bo que es desenvolupessin a les nostres societats, és útil la distinció orient-occident. No seria realment més raonable mirar de passar a models una mica més complexos, més multipolars? Per a mi, si la Xina i l’Índia em són referents, m’ho són per separat, com m’ho és l’Islam, sense formar entre ells cap mena de bloc o d’unitat. I quan penso en les cultures ancestrals, aquest referent es desplega en molts bocins diversos. I quan penso en l’univers del hassidisme, aquest no se’m barreja ni es vincula amb cap dels que he esmentat fins ara. I la mateixa tradició cristiana m’apareix més en la seva diversitat que com un bloc monolític: quins móns més diferents són l’ortodòxia oriental i la reforma ! I dins de la Xina, no se’ns contrasten com a mínim taoisme i confucianisme? Per no dir del buddhisme, amb el seu contrast entre el zen i la tradició tibetana, per exemple.

Certament és més complicat moure’s per camins multipolars que amb la senzilla confrontació entre orient i occident. Que, repetim-ho, ha estat útil i pot ser-ho encara en algun àmbit. Però en d’altres pot ser empobridor o desorientador. Mirem de fer un esforç i endinsar-nos pels camins de la complexitat...

Matisse

La sala Matisse (1869-1954) del nostre Museu virtual

http://picasaweb.google.es/Merce.i.Rai/MatissePelBlog#

Catalunya, religiositat i pluralisme religiós

Crec que el tret principal de la Catalunya actual en l’àmbit religiós és l’afebliment dràstic de la valoració col·lectiva del fet religiós experimentat en els darrers trenta anys. El reconeixement social positiu del fenomen religiós ha passat de ser notable a ser pràcticament inexistent; majoritàriament se l’ignora o se’l considera irrellevant. Aquesta indiferència envers la dinàmica religiosa incideix en la identitat col·lectiva catalana, allunyant-la de la seva història, posicionant-la en l’actual context internacional i condicionant la seva orientació futura.

L’avaluació d’aquest fet depèn de les posicions personals de cadascú en la qüestió religiosa. Per a les persones que procurem implicar-nos en la indagació religiosa i la considerem important per a les nostres vides, aquest context és més aviat preocupant i descoratjador. Però a nivell global aquesta situació no ha de merèixer necessàriament una valoració negativa, ja que pot permetre una aproximació més neta i franca en el futur al fet religiós. Comporta, però, també el risc que el desinterès pel fenomen religiós es consolidi i perpetuï.

En aquest context, les formulacions de la laïcitat positiva (no opció religiosa de les institucions públiques però interès per les aportacions a la vida pública que es puguin fer des d’àmbits religiosos) poden ser vistes com a positives i desitjables per a la nostra societat.

Cal tenir present aquest context de desinterès majoritari pel fet religiós a l’hora d’abordar el tema de la diversitat religiosa a casa nostra. El pluralisme religiós és un fenomen recent a Catalunya, lligat a la modernitat, la globalització i les noves migracions. Es constata el pas d’una societat monolíticament catòlica, amb l’excepció de petites minories protestants, a una societat sense identitat religiosa col·lectiva, en la que són presents minories catòliques en situació de cert desconcert, minories protestants i una petita comunitat jueva, i a la que s’incorporen a través de la nova immigració unes minories islàmiques quantitativament rellevants i petites minories d’altres tradicions (hindús, sikhs). Alhora, alguns petits nuclis autòctons s’incorporen a dinàmiques religioses no tradicionals a Catalunya (especialment el buddhisme, però també l’islam i la fe bahai), mentre altres petits nuclis autòctons s’interessen per camins a les fronteres de l’àmbit religiós (esoterisme, new age, etc.).

Aquesta diversitat religiosa és un enriquiment per Catalunya i mereix ser valorada positivament. Alhora cal mantenir la consciència del seu caràcter minoritari, a nivell de cada tradició i del conjunt, més enllà de les afirmacions de pertinença religiosa que es puguin recollir a les enquestes sobre la creença en Déu o l’adscripció a una determinada tradició religiosa. La percepció subjectiva respecte al posicionament religiós és una dada sociològica a respectar i tenir en compte, però no es pot equiparar directament a una adscripció religiosa en el sentit fort del terme. Cal, doncs, evitar caure en el parany de considerar com a conflictes religiosos alguns dels conflictes socio-culturals que es puguin donar en determinats punts de Catalunya (com ara les conegudes tensions d’ordre públic per la presència d’oratoris musulmans o evangèlics en alguns indrets).

És important donar visibilitat a la diversitat religiosa a Catalunya i subratllar el caràcter positiu d’aquest fet. Cal ajudar a la construcció de temples dignes i visibles de totes les tradicions generadores de prou adhesió, incloses les mesquites, tot evitant la seva utilització per a finalitats no religioses i impulsant el seu arrelament en l’entorn cultural del país. Alhora, si la diversitat religiosa es consolida entre nosaltres i hi ha grups amplis i dinàmics de diferents tradicions, en algun moment es podria plantejar l’oportunitat d’impulsar algun tipus d’espai interreligiós a Catalunya (vegeu la entrada corresponent a aquest concepte en aquest mateix blog).

Cal fomentar el diàleg entre les minories religioses presents a Catalunya i el diàleg entre aquestes minories i el conjunt de l’entorn social. Cal constatar les favorables repercussions potencials del diàleg entre religions i del diàleg entre les religions i altres tradicions i cosmovisions espirituals i filosòfiques en l’enfortiment del respecte mutu, la tolerància, la innovació del pensament i la construcció de la pau. Les diverses tradicions religioses mereixen ser respectades tant pel seu valor intrínsec com per la seva capacitat de diàleg i de convivència entre elles i amb d'altres tradicions espirituals i filosòfiques, així com pel seu compromís amb la justícia social i la solidaritat, amb els valors i principis de la democràcia i amb la dignitat de la persona i la seva dimensió espiritual. I cal valorar el potencial de crítica social i d’estímul a la renovació dels valors i de les estructures que poden tenir les religions, així com la seva capacitat de desvetllar consciències, superar egocentrismes i potenciar la dimensió espiritual de la condició humana.

Seria desitjable que l’Estatut de Catalunya proclamés la laïcitat de les institucions públiques catalanes i el dret a la llibertat religiosa dels ciutadans (que inclou el dret a no professar cap religió), explicitant que tothom té el dret de practicar la pròpia religió, de forma individual o col·lectiva, sempre i quan aquestes pràctiques no entrin en contradicció amb els drets fonamentals de les persones i amb la convivència pacífica en la societat. Seria bo també que l’Estatut reconegués que les arrels nacionals de Catalunya se situen en un context històric fortament marcat pel cristianisme, el qual ha contribuït a configurar la cultura i les tradicions catalanes al llarg dels segles, i constatés alhora que el pluralisme religiós és una de les característiques de la societat catalana del segle XXI.

Nôtre Dame de Matisse

Matisse 1902

Matisse 1914

Verlaine

Chanson d'automne

"Les sanglots longs
des violons
de l'automne
blessent mon cœur
d'une langueu
 monotone.

Tout suffocant
et blême, quand
sonne l'heure,
je me souviens
des jours anciens,
et je pleure...

Et je m'en vais
au vent mauvais
qui m'emporte
deçà, delà
pareil à la
feuille morte..."

(1866)


Dans l'interminable ennui de la plaine

"Dans l'interminable
ennui de la plaine
la neige incertaine
luit comme du sable.

Le ciel est de cuivre
sans lueur aucune.
On croirait voir vivre
et mourir la lune.

Comme les nuées
flottent gris les chênes
des forêts prochaines
parmi les buées.

Le ciel est de cuivre
sans lueur aucune.
On croirait voir vivre
et mourir la lune.

Corneille poussive
et vous, les loups maigres,
par ces bises aigres
quoi donc vous arrive?

Dans l'interminable
ennui de la plaine
la neige incertaine
luit comme du sable."

(1874)

Il pleure dans mon cœur

"Il pleure dans mon cœur
comme il pleut sur la ville;
quelle est cette langueur
qui pénètre mon cœur ?

Ô bruit doux de la pluie

Par terre et sur les toits !

Pour un cœur qui s'ennuie,

Ô le chant de la pluie !

Il pleure sans raison

Dans ce cœur qui s'écœure.

Quoi ! nulle trahison ?...

Ce deuil est sans raison.

C'est bien la pire peine

De ne savoir pourquoi

Sans amour et sans haine

Mon cœur a tant de peine !"

(1874)

Paul Verlaine (1844-1896)

Malèvitx

La sala Malèvitx (1878-1935) del nostre Museu virtual

http://picasaweb.google.es/Merce.i.Rai/MalevitxPelBlog#

Contrast de Matisse

Les dues versions del quadre "El mariner" que Henri Matisse va pintar el 1906...

Gallicant

Masaccio: Jeroni i Joan Baptista

Així els va pintar Masaccio el 1428

Andaluces de Jaén

Un dels grans poemes de Miguel Hernández

"Andaluces de Jaén

Aceituneros altivos,

decidme en el alma, ¿quien?

¿quien levantó los olivos?

Andaluces de Jaén,

Andaluces de Jaén.

No los levantó la nada,

ni el dinero ni el señor,

sino la tierra callada,

el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura,

y a los planetas unidos,

los tres dieron la hermosura

de los troncos retorcidos.

Andaluces de Jaén.

Andaluces de Jaén,

Aceituneros altivos,

decidme en el alma, ¿de quien?

¿de quien son estos olivos?

Andaluces de Jaén,

Andaluces de Jaén.

Cuántos siglos de aceituna,

los pies y las manos presos,

sol a sol y luna a luna

pesan sobre vuestros huesos.

Jaén levántate, brava,

sobre tus piedras lunares,

no vayas a ser esclava

con todos tus olivares,

Andaluces de Jaén.

Andaluces de Jaén,

Aceituneros altivos,

decidme en el alma, ¿de quien?

¿de quien son estos olivos?

Andaluces de Jaén,

Andaluces de Jaén."

En Paco Ibáñez en va fer aquesta preciosa versió cantada:

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2009-04-17T23_18_29-07_00

I aquí teniu un document entranyable, en Paco Ibáñez, ja gran, en un concert, acompanyant emocionat al públic, que és qui realment canta la cançó:

http://www.youtube.com/watch?v=QxeFEBSAOUs

Crist jacent de Mantegna

L'impressionant (per contingut i per forma) Crist jacent de Mantegna (1490)

Fenòmens idèntics

"Sempre ha estat un fet evident i verificat per tota persona amb sensibilitat, que tota mena d'art és el mateix: en presència d'una pintura rupestre, d'un fetitxe negre, d'un mosaic bizantí, d'una catedral gòtica o d'un retrat renaixentista, hom es troba sempre en presència, pel que fa als elements fonamentals que donen a l'obra d'art la seva validesa estètica, d'uns fenòmens idèntics."

Herbert Read, Art i societat, 1936

Simone Weil

A Natàlia Cantó i Teresa Guardans

El 3 de febrer de 1909 neixia a Paris Simone Weil, una de les grans creients del segle XX. En recollim algunes frases.

- "L'amour consent à tout et ne commande qu'à ceux qui consentent... Dieu est abdication." (La connaissance surnaturelle)

- "Dieu ne peut être présent dans la création que sous la forme d'absence." (La Pesanteur et la Grâce)

- "Je dois me retirer pur que Dieu puisse entrer en contact avec les êtres que lle hasard met sur ma route et qu'il aime. Ma présence est indiscrète, comme si je me trouvais entre deux amants ou deux amis." (Cahiers, II)

- "L'amour implicite de Dieu ne peut avoir que trois objets immédiats, les trois seuls objets d'ici-bas où Dieu soit réellement, quoique secrètement présent. Ces objets sont les cérémonies religieuses, la beauté du monde, et le prochain. Cela fait trois amours." (Attente de Dieu)

- "Ne pas aller au prochain pour Dieu, mais être poussé par Dieu vers le prochain comme la flèche vers le but par l'archer." (La Pesanteur et la Grâce)

- "Il y a deux athéismes, dont l'un est une purification de la notion de Dieu." (Cahiers, I)

- "Les lycéens, les étudiants qui aiment Dieu ne devraient jamais dire: "Moi, j'aime les mathématiques", "moi, j'aime le français", "moi, j'aime le grec". Ils doivent apprendre à aimer tout cela, parce que tout cela fait croître cette attention qui, orientée vers Dieu, est la substance même de la prière. (Attente de Dieu)

- "Chaque événement quel qu'il soit est comme un attouchement de Dieu. Chaque fait, chaque chose qui se produit, qu'elle soit heureuse, malheureuse ou indifférente de notre point de vue particulier, est une caresse de Dieu." (Cahiers, II)

 

- "Les corrélations de contraires sont comme une échelle. Chaqune nous élève à un plan supérieur où habite le rapport qui unit les contraires. Jusqu'à ce que nous parvenions à un endroit où nous devons penser ensemble les contraires, mais où nous ne pouvons pas avoir accés au plan où ils sont liés. C'est le dernier échelon de l'échelle. Là, nous ne pouvons plus monter, nous devons regarder, attendre et aimer. Et Dieu descend." (Cahiers, III)

- "Croire que Dieu peut ordonner aux hommes des actes atroces d'injustice et de cruauté, c'est la plus grande erreur qu'on puisse commetre à son égard." (Lettre à un religieux)

- "Si on aime Dieu en pensant qu'il n'existe pas, il manifestera son existence." (La Pesanteur et la Grâce)

- "Il ne dépend pas de nous de croire en Dieu, mais seulement de ne pas accorder notre amour à de faux dieux." (Pensées sans ordre concernant l'amour de Dieu)

- "Je suis tout à fait sûre qu'il y a un Dieu, en ce sens que je suis tout à fait sûre que mon amour n'est pas illusoire. Je suis tout a fait sûre qu'il n'y a pas de Dieu, en ce sens que je suis tout à fait sûre que rien de réel ne ressemble à ce que je peux concevoir quan je prononce ce nom. Mais cela que je ne puis concevoir n'est pas une illusion." (La Pesanteur et la Grâce)

- "Aimer Dieu à travers le mal comme tel. Aimer Dieu à travers le mal que l'on hait, en haïssant ce mal. Aimer Dieu comme auteur du mal qu'on est en train de haïr. (...) Quand on aime Dieu à travers le mal comme tel, c'est vraiment Dieu qu'on aime." (La Pesanteur et la Grâce)

- "J'éprouve un déchirement qui s'aggrave sans cesse, à la fois dans l'intelligence et au centre du coeur, par l'incapacité où je suis de penser ensemble dans la vérité le malheur des hommes, la perfection de Dieu et le lien entre les deux. J'ai la certitude intérieure que cette vérité, si elle m'est jamais accordée, me le sera seulement au moment où je serai moi-même physiquement dans le malheur, et dans une des formes extrêmes du malheur présent." (Écrits de Londres et dernières lettres) Aquesta convicció permet potser entendre en part el desconcertant itinerari d'autonegació física de Simone Weil, morta el 1943 als 34 anys (i que no li és exclusiu).

- "Notre moi disparaissant doit devenir un trou à travers lequel Dieu et la création se regardent." (La Connaissance surnaturelle)

- "Comme disent les Hindous, Dieu est à la fois personnel et impersonnel. Il est impersonnel en ce sens que sa manière infiniment mystérieuse d'être une personne diffère infiniment de la manière humaine. On ne peut saisir ce mystère qu'en employant à la fois, comme deux pinces, ces deux notions contraires, incompatibles ici-bas, compatibles seulement en Dieu." (Lettre à un religieux)

Místics i artistes

"Poden comunicar-se les idees, i tota la superestructura racional de la ment, a través dels instruments del pensament o ciència; però les intuïcions més profundes de la ment, que no són ni racionals ni econòmiques, però que, tot i això, exerceixen una influència immutable i perpètua sobre les successives generacions d'éssers humans, només són accessibles al místic i a l'artista, i només aquest darrer els hi pot donar una representació objectiva. Però el místic també és un artista, perquè mai un veritable místic és conscient de les veritats sublims sense, alhora, aspirar a donar-los una expressió poètica."

Herbert Read, Art i societat, 1936

Causa gran, Casa comuna

A tota societat hi coexisteixen tendències a la polarització, a la diferenciació, i tendències a la cohesió, a l'enfortiment dels vincles i els referents compartits. És positiu que existeixin ambdues tendències, i que mantinguin un bon equilibri, però això no ens eximeix d'haver de discernir en cada moment quina de les dues ha de ser preponderant.

A Catalunya s'estan oferint dues propostes que responen a la primera dinàmica, la del contrast, encara que es presentin com a esforços d'ampliació de demarcacions i de moviments cap al centre de l'espectre polític. La primera és la "Casa gran" del catalanisme, que es pot interpretar com un intent de reunir sota un mateix sostre les diferents tendències catalanistes. El seu punt feble és que aquest sostre és convergent, i pretendre que tota posició catalanista es pot trobar còmoda en un aixopluc convergent és contradictori amb la realitat i és un mal servei al país com a proposta; és i ha de ser possible ser catalanista sense haver de passar per l'espai convergent.

La segona és la "Causa comuna" del socialisme, que es pot percebre com un intent d'eixamplar les fronteres socialistes per incorporar sectors no tradicionalment adherits a aquesta tradició política. Però construir un país a base de fer hegemònica a una determinada força política en la dinàmica social més enllà dels resultats que es vagin donant a les diferents eleccions democràtiques pot empobrir i encorsetar la vitalitat social i cultural del país, deixant-la sota l'excessiva influència d'un determinat aparell polític.

Els que considerem que en el moment actual ha de prevaldre la tendència cohesionadora en la dinàmica política catalana, vista la nostra realitat social i els reptes que tenim al davant com a país, preferiríem poder parlar d'una altra perspectiva, d'una tercera proposta: la que, jugant amb els mateixos termes, consistiria en veure Catalunya com la nostra "Causa gran" i la nostra "Casa comuna" (sense deixar de ser per això la nostra "casa gran" i la nostra "causa comuna"...). Catalunya és la "Casa comuna" que ens aplega, la llar que compartim i en la que volem que tothom s'hi trobi "com a casa". I la "Causa gran" per la que treballem, l'horitzó de futur que canalitza els nostres esforços. No la única causa, ni tan sols la més important, però si la gran causa que com a poble ens uneix, i que cadascú fa compatible amb les altres causes que l'apassionen. Ens resistim al predomini de la confrontació, posem en primer pla el compartir un mateix projecte.


Una versió castellana d'aquest escrit ha estat publicada a La Vanguardia el 8 d'abril de 2009:

En toda sociedad coexisten tendencias a la polarización, a la diferenciación, y tendencias a la cohesión, al fortalecimiento de los vínculos y los referentes compartidos. Es positivo que se den ambas tendencias, y que mantengan un buen equilibrio, pero hay que procurar discernir en cada momento cual de las dos debe ser preponderante.


En Catalunya se están ofreciendo dos propuestas que responden a la primera dinámica, la del contraste, aunque se presenten como esfuerzos de ampliación de demarcaciones y de movimientos hacia el centro del espectro político. La primera es la "Casa gran" del catalanismo, que se puede interpretar como un intento de reunir bajo un mismo techo a las distintas tendencias catalanistas. Su punto débil es que este techo es convergente, y pretender que toda posición catalanista puede encontrarse cómoda en un cobijo convergente es contradictorio con la realidad y es un mal servicio al país como propuesta; es y ha de ser posible ser catalanista sin tener que pasar por el espacio convergente. La segunda es la "Causa comuna" del socialismo, que se puede percibir como un intento de ampliar las fronteras socialistas hacia sectores no tradicionalmente adheridos a esta tradición política. Pero construir un país a base de hacer hegemónica a una determinada fuerza política en la dinámica social más allá de los resultados que se vayan dando en las distintas elecciones democráticas puede empobrecer y encorsetar la vitalidad social y cultural de dicho país, dejándola bajo la excesiva influencia de un determinado aparato político.


Los que consideramos que en el momento actual debe prevalecer la tendencia cohesionadora en la dinámica política catalana, dada nuestra realidad social y los retos que se nos plantean como país, preferiríamos poder hablar de otra perspectiva, de una tercera propuesta: la que, jugando con los mismos términos, consistiría en ver a Catalunya como nuestra "Causa gran" y nuestra "Casa comuna" (sin dejar de ser por ello nuestra “casa gran” y nuestra “causa comuna”…). Catalunya es la "Casa comuna" que nos reúne, el hogar que compartimos y en el que queremos que todo el mundo se sienta "como en casa". Y la "Causa gran" por la que trabajamos, el horizonte de futuro que canaliza nuestros esfuerzos. No la única causa, ni tan solo la más importante, pero si la gran causa que como pueblo nos une, y que cada cual hace compatible con las demás causas que le apasionan. Nos resistimos al predominio de la confrontación, ponemos en primer plano el compartir un mismo proyecto.