L'Amagat

"Tot veritable coneixement de Déu comença pel reconeixement del fet que està amagat."

Karl Barth (1886-1968)

"La fe és en primer lloc un combat (...) és un combat i és una foscor. I la llum ve d'aquesta foscor i d'aquest combat . Se'ns demana molt. Déu és un Déu amagat."

Julien Green (1900-1998)

Sobre l'art

"La naturalesa essencial de l'art no es troba ni en la producció per a satisfer unes necessitats pràctiques, ni en l'expressió d'unes idees religioses o filosòfiques, sinó en la capacitat de l'artista de crear un món sintetitzat i conscient d'ell mateix, el qual no és ni el món dels desigs i necessitats pràctics, ni el dels somnis i la fantasia, sinó un món format per aquestes contradiccions, és a dir, una representació convincent de la totalitat de l'experiència, una manera, doncs, d'afrontar la percepció que l'individu té d'algun aspecte de la veritat universal. (...) L'art és una activitat autònoma, influenciada com totes les nostres activitats per les condicions materials d'existència, però que, com a mode de coneixement, és alhora la seva pròpia realitat i la seva pròpia finalitat. L'art es troba necessàriament en relació amb la política, la religió i totes les altres maneres de reaccionar davant del nostre destí humà. Però com a forma de reacció és diferent, i contribueix amb ple dret al procés d'integració que coneixem amb el nom de civilització o cultura. (...) Cal considerar l'art com el mode més perfecte d'expressió que ha assolit la humanitat. (...) No podem comprendre la Humanitat i la Història fins que admetem la importància i, certament, la superioritat del coneixement representat per l'art (...) l'art és en tot moment, en les seves manifestacions, universal i etern. (...) En totes les seves activitats essencials, l'art intenta dir-nos quelcom: quelcom sobre l'Univers, l'home, el mateix artista. L'art és una forma de coneixement, i el món de l'art és un sistema de coneixement tan preciós per a l'home com el món de la filosofia o de la ciència."
 

Herbert Read, Art i societat (1936), Introducció

Diàleg

En Rai parlant amb un camell l'estiu de 1989...

Blas de Otero: Me queda la palabra

"Si he perdido la vida, el tiempo, todo

lo que tiré, como un anillo, al agua,

si he perdido la voz en la maleza,

me queda la palabra.

Si he sufrido la sed, el hambre, todo

lo que era mío y resultó ser nada,

si he segado las sombras en silencio,

me queda la palabra.

Si abrí los labios para ver el rostro

puro y terrible de mi patria,

si abrí los labios hasta desgarrármelos,

me queda la palabra."

Bonic poema de Blas de Otero que Paco Ibáñez va cantar:
 

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2009-04-18T00_06_34-07_00

Matisse: Nu blanc i negre

Matisse 1932

Matisse 1942

Freud i la bellesa

"Podem passar a estudiar l'interessant cas que considera que la felicitat en la vida resideix en el gaudi de la bellesa, tant si ho és per mitjà dels nostres sentits com pel nostre raciocini; de la bellesa de les formes i els moviments humans, dels objectes naturals, dels panorames, de les creacions artístiques i fins i tot científiques. Com a objectiu de la vida, aquesta actitud estètica no ofereix gaire protecció davant l'amenaça del sofriment, però permet donar en gran mesura certa compensació. El gaudi de la bellesa produeix un tipus de sensació particular, dolçament embriagador. La bellesa no té una utilitat molt evident; la necessitat d'ella per a finalitats culturals no és manifesta i, tot i això, la civilització no podria prescindir d'ella."

Sigmund Freud, El malestar en la civilització,1929

Brancusi

"Quan deixem de ser nens, ja estem morts."

Brancusi

L'amor

"Rien n'est plus doux que l'amour, rien n'est plus fort, rien n'est plus haut, rien n'est plus large, rien de plus aimable, rien de plus plein, rien de meilleur au ciel et sur la terre, parce que l'amour est né de Dieu, et ne peut se reposer sinon en Dieu, au dessus de toutes les creatures. Celui qui aime vole, court et se réjouit; il est libre et rien ne le retient."

Henri Matisse (1869-1954)

El

"A l'Antic Testament, els noms propis donats a Déu més habitualment són El, Elohïm, d'un radical que significa "alt, elevat": Déu seria aquell vers qui puja el desig i la pregària de l'ésser humà. Aquest nom es retroba en àrab, Ilah, Allah, i a totes les llengües semítiques."

Gran diccionari enciclopèdic Larousse, 1982

El Descobert

"Dieu n'est pas une invention, c'est une découverte. En cette question, qui se pose, tôt ou tard, de façon personnelle, inévitable et aigüe, toute la différence est là: entre le choix de l'athée et la vocation du mystique."

Louis Massignon (1883-1962)

Sefirot

Les sefirot són manifestacions divines segons la càbala jueva, que es representen mitjançant l'arbre de la vida.

Les deu sefirot (singular: sefirà, "camí" en hebreu) són:

I. Keter: la corona. Representa la suprema compassió i allò que està per sobre de la capacitat humana de comprensió. Obertura a l'infinit, a l'Ein-Sof (la divinitat incognoscible)

II. Chokmah: la saviesa. S'identifica amb la intuïció i la creativitat. Principi masculí

III. Binah: la intel·ligència, la raó i la comunicació. Principi femení

IV. Chesed: l'amor, la bondat, la gràcia, la clemència, la generositat

V. Gevurah: el rigor, el judici, la severitat, el domini d'un mateix, la disciplina, la responsabilitat. També indica la força, el poder de Déu

VI. Tipheret: la bellesa. Connecta totes les altres sefirot i les equilibra

VII. Netzach: la victòria, el desig, la força vital

VIII. Hod: esplendor, receptivitat, sinceritat i pregària

IX. Yesod: el fonament, la memòria, l'experiència

X. Malkuth: el Regne, el cos, la realitat material "A Keter s'hi troba Malkuth, a Malkuth s'hi troba Keter", diu un proverbi cabalista: són inseparables, com la unitat de la multiplicitat.

No judiqueu

"No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats."

Evangeli de Lluc, 6, 37-38

Imatge: El rostre de Jesús al fresc de Masaccio "El tribut", restaurat als tallers d'Aglaia...

El Buscat

"La mystique, intuition de Dieu? - Oui, mais toujours dans la nuit. Car on ne le trouve qu'en le cherchant toujours. Dieu reste toujours "le Cherché"."

Henri de Lubac (1896-1991)


"Dieu bénit l'homme non pour avoir trouvé, mais pour avoir cherché."

Victor Hugo (1802-1885), a Les contemplations, 1856


"Chercher Dieu, c'est être cherché par lui."

Bernard de Clairvaux (1090-1153), a L'amour de Dieu, 1132

Crida a la pregària

Una magnífica crida a la pregària.

 

http://merceirai.podOmatic.com/entry/2008-10-25T15_21_48-07_00

Revelació

"Tots els problemes de la religió van a parar finalment a un de sol: el Déu que es revela en mi és diferent del que endevino a l'univers. Ell es revela en mi com a voluntat ètica, mentre que a l'univers m'apareix com una força creadora meravellosa i misteriosa; en mi es revela com a personalitat, mentre que en l'univers actua com una força impersonal."

Albert Schweitzer (1875-1965)

Kabir

I

Oh, servidor! A on em cerques?
Mira! Soc al teu costat.
No soc al temple ni a la mesquita, ni a Kaaba ni a Kailash.
Tampoc soc als ritus, ni a les cerimònies, ni al Ioga i les renúncies.
Si ets un veritable cercador, em veuràs de cop:
et trobaràs amb mi en un únic moment.

Diu en Kabir: "Oh Sadhu! Déu és l'alè de tot el que jo respiro".

III

Oh, amic! Espera'l mentre visquis, coneix-lo mentre visquis, comprèn-lo mentre visquis;
ja que és en la vida on hi ha l'alliberament.
Si no trenques els teus lligams mentre vius, quina esperança d'alliberament hi ha a la mort?
La idea que l'ànima s'unirà amb Ell perquè haurà sortit del cos és només un somni buit.
Si a Ell se'l troba ara, se'l troba després.
Si no és així, només habitarem la Ciutat de la Mort.
Si aconsegueixes la unió ara, la tindràs després.
Endinsa't en la Veritat, coneix el veritable "gunn", tingues fe en el Nom veritable!

Diu en Kabir: "És l'Esperit de recerca el que ajuda; jo soc esclau d'aquest Esperit de recerca".

VI

La lluna brilla en la meva ànima, però els meus ulls no son capaços de veure-la.
El timbal de l'Eternitat sona dins meu;
però les meves oïdes sordes no son capaces de sentir-lo.
Mentre l'home disputa pel "Jo" i el "Meu", la seva obra és el buit.
Quan ha mort tot amor pel "Jo" i pel "Meu", llavors l'obra del Senyor es porta a terme.
Ja que la tasca no té altra meta que assolir el coneixement; quan aquest arriba, es deixa la feina.
La flor floreix per al seu fruit: quan el fruit arriba, la flor es marceix.
L'almesc és en el cérvol, però aquest no el cerca dins seu; vaga cercant-lo per l'herba.

IX

I com podria expressar aquesta paraula secreta?
Com puc dir que Ell no és així, i que és d'aquesta altra manera?
Si dic que Ell és dins meu, l'Univers s'avergonyeix.
Si dic que Ell és fora meu, és fals.
Ell fa que el món interior i l'exterior siguin indivisiblement u.
El conscient i l'inconscient són els seus escambells.
No és ni manifest ni ocult; no és ni Revelat ni no Revelat.
No hi ha paraules que expressin el que Ell és.

XX

Cor meu, a quina riba t'adreces?
Cap viatger no ha passat abans que tu, ni hi ha cap camí.
On es troba el moviment, on es troba el repòs en aquella riba?
Allà no hi ha ni aigua, ni barca, ni barquer;
no hi ha ni corda per remolcar la barca, ni cap home per arrossegar-la.
No hi ha terra, ni cel, ni temps, ni res: no hi ha riba, ni gual per arribar-hi.
Allà no hi ha ni cos ni ment; i, on és el lloc on pugui l'ànima apaivagar la seva set?
No el trobaràs en aquest buit.
Sigues fort i entra en el teu propi cos, ja que allà serà segur el teu pas.
Pensa-ho bé, cor meu, no vagis a cap altre lloc.

Diu en Kabir: "Rebutja totes les imaginacions i aferma't en el que ets".

XXVIII

Davant l'incondicionat, el condicionat balla.
"Tu i jo som un!", clamen les trompetes.
El Mestre ve i s'inclina davant del deixeble.
Aquesta és la més gran de les meravelles.

XLIX

El que tu ets, no és.
Per allò que és, tu no tens paraules.
Si no veus, no creguis.
El que et diuen no pots acceptar-ho.
El que discerneix sap per la paraula; i l'ignorant es queda bocabadat.
Alguns contemplen l'Informe, i d'altres mediten sobre les formes,
però el savi sap que Brahma es troba més enllà d'ambdós.
La seva bellesa no és vista per l'ull.
La seva música sense paraules no és sentida per l'oïda.

Diu en Kabir: "Aquell que ha trobat tant l'amor com la renúncia, no baixa mai de la mort".

LXXV

Afirma el Veda que l'Incondicionat supera el món de les Condicions.
¿Què hi guanyes discutint si Ell es troba més enllà de tot o bé si és en tot?
Mira cada cosa com si fos la teva pròpia llar;
no gaudeixis ennuvolant el dolor que s’estén per tot arreu.
Brahma se't farà visible nit i dia.
Vestit de sol, sobre un tron de sol, irradiant sol.

Diu en Kabir: "El veritable Amor és tot de llum".

LXXIX

No soc ni el qui estima ni l'estimat.
No visc segons la llei ni tampoc segons la raó.
Ni pronuncio ni soc pronunciat.
Ni soc senyor ni soc criat.
Ni soc lliure ni em sento esclau.
No tinc ni amors ni odis.
No soc a prop de ningú ni lluny de ningú.
No aniré al cel ni baixaré a l'infern.
Em neguitejo per tot, però romanc allunyat de tot neguit.
Pocs m'entenen; que el que m'entengui trobi la pau.
Kabir mai no intenta crear ni destruir.

LXXX

El veritable Nom és diferent de tots els noms.
Distingir entre el Condicionat i l'Incondicionat no és sinó un problema de simple filosofia.
L'Incondicionat és la llavor; el Condicionat és la flor i el fruit.
El coneixement és a la branca, el Nom és a l'arrel. Cerca l'arrel; seràs feliç quan la trobis.
Perquè l'arrel et conduirà a la branca, a la fulla, a la flor i al fruit.
Serà la teva trobada amb l'amor, serà la realització del teu somni,
serà la unió definitiva del Condicionat i l'Incondicionat.

XCVI

Oh amic, cor meu, pensa-ho bé!
Si de debò estimes, llavors, perquè t'adorms?
Si finalment L'has trobat, entrega't totalment i acull-lo en tot el teu ésser.
Perquè El perds una i altra vegada?
Si la profunda son del descans ha arribat als teus ulls,
perquè perds el temps fent el llit i posant bé els coixins?

Diu en Kabir: "Només hi ha una manera d'estimar!"
Ni que haguessis de donar la vida, perquè hauries de plorar per això?

Parikh

Tres preguntes formulades per Jagdish Parikh al seu sugerent llibre "Managing Your Self" (p. 166; les deixem en anglès per respectar els jocs de paraules originals):

1) Are you, as a manager, living for business, or are you in the business of living?

2) Are you interested in adding years to your life or in adding life to your years?

3) Is your main interest in making yourself a living, or in making a life for yourself?

Parikh utilitza una noció interessant, la de "detached involvement". Quina seria la millor traducció al català d'aquest terme? "Implicació desvinculada"? "Compromís distanciat"? És interessant veure com ell l'aborda:

"Your fixation with, or psychic investment in, the results per se causes an unnecessary degree of anxiety and tension while making the effort to achieve them. This would affect your performance adversely." (...) "By remaining detached from the expectation of actual results, while keeping in touch with your intentions and commitments to them, you give greater attention and energy to your efforts. As a consequence you are not only more successful but you do not incur negative emotions, tensions, frustrations or stress. In fact, you experience full joy and satisfaction all the time. This success and satisfaction emerge from pursuing your objectives with "detached involvement"." (p. 88 i 89)

Un altre dels seus jocs de paraules és el següent:

"The thrust of management now is more towards "mobilizing" rather than just "organizing". This implies creating an environment that makes better people out of your employees, rather than just better employees out of your people." (p. 10)


Altres cites suggerents d'aquest llibre de Parikh:

"It is important to realize that the "quality" of management cannot be separated from the quality of life or the quality of the person who does the management. The level of managing is, in fact, a consequence of the personal level of being of the manager. The competencies that are now being increasingly required, in order to cope with the changing demands of the environment, cannot be acquired by traditional training methods, but are largely a consequence of a different consciousness and vision of reality, of life, and of one's own self." (p. 31)

"Whenever you experience anger or any other negative emotion which you want to eliminate, do nothing other than becoming aware of the anger, and accept it -allow it to be there." (p. 99)

"Experience is not what happens to you, it is what you do with what happens to you. (...) Feelings are not emotions that happen to you; they are reactions you "choose" to have. Emotion is therefore a choice, not a condition of life. (...) There is no stress in the world, there is only stressful thinking." (p.102)

"Whatever the nature or profile of your "thinking" may be, it affects your neurosensory system and, through it, your body." (p.105)

"Qualities as "fairness", "understanding", "patience", "generosity" and so on, as opposed to knowledge or skill, cannot be acquired, in a genuine sense, just by desiring them, or even by having a deep commitment to acquire them. In fact, you have to alter your inner experience, through management of your neurosensory system, in such a manner that such qualities become the natural consequence, a kind of fragrance or flavour, of such an experience: this is "centering" or getting in touch with your deeper self." (p. 108)

"Your specific reaction, or response, in and from your mind, will depend on the "quality" or level of your consciousness." (p. 114)

"your inner self is your "inner music" - a constant flow or fountain of joy, energy, and intuition detached from the narrow, selfish identification with the ego, a constant source of fear, regret, guilt and frustration." (p. 115)

"Deeper consciousness changes not only the chemistry of your mind but also of your body." (p. 115)

"You can control or manage that from which you are detached or "de-identified". Similarly, you are controlled or managed by that with which you are attached or identified." (p.129)

"A master manager is usually neither "selfish" nor "selfless", remaining in touch with the deeper level of the self, that is, with his being-level. This could be described as "self-ness" - a kind of detached involvement." (p. 143)

"If you want to transform anything or anyone, including any organization, you have to begin with your self." (p. 148)

"Behind or beneath managerial life styles are your mind styles. These involve a re-orientation of your mind, of your thinking, in order to transcend both self-centered and self- "denying" extremes, thereby evolving "detached involvement"." (p. 158)

"Richness or wealth is no longer evaluated in terms of traditional measures such as land, cattle, money, or even the contemporary notion of "information". Increasingly, "riches" are being addressed in terms of your capacity to experience higher levels of vision and consciousness." (p. 161)

"The role of management is to create within the organization a climate, a culture, and a context in which corporate enrichment and individual fulfillment collaborate and resonate progressively in the development of a creative and integrative global community." (p. 162)

"Paradoxical qualities: converging divergence, constructive discontent, flexible persistence, confident humility, relaxed attention, "mindless" perception." (p. 162)

"Happiness can never come from "outside". (...) Perfection is sometimes described as the ability to live in harmony with the unchangeable imperfections in life. (...) What you do now determines what you will be in the next moment." (p. 167)

El cor

"C'est le cœur qui sent Dieu, et non la raison. Voilà ce que c'est que la foi: Dieu sensible au cœur, non à la raison."

Blaise Pascal (1623-1672), Pensées

Liturgy

Liturgy voldria ser una altra mena de discoteca. Liturgy voldria ser un espai capaç de crear un clima. Un clima ben diferent, però, del de les discoteques habituals. Un clima

- que convidi al silenci, a la meditació, a la contemplació, a la quietud, a la placidesa;

- que convidi al somriure, a la conversa distesa, a mitja veu;

- que convidi a la dansa tranquil·la, al moviment lent, al gest pausat, a un ritme interior, a la creació de figures.
D'aquí els tres espais diferenciats que hi hauria a Liturgy: un per callar, un per parlar, un per dansar.

Liturgy voldria aconseguir això amb

- una música especial, on es combinarien la música clàssica la música ètnica i popular la música religiosa, amb una tria molt calculada, amb els seus cicles, les seves repeticions, els seus contrastos (ni rock, ni pop, ni tecno, ni new age, ni relaxació...)

- una ambientació icònica, posada en relleu per l’ús d’espelmes, llums indirectes, llums de pantalla, llums halògens regulades (ni llums de colors, ni flashs, ni miralls, ni focus...)

- unes consumicions molt acotades: sucs de fruita, refrescos, infusions, làctics i iogurts, fruita, fruits secs, galetes, pastes i pastissos (ni alcohol, ni tabac, ni cap altra mena de droga).

L’horari de Liturgy podria ser els dies de cada dia de 18 a 22, els divendres i dissabtes de 18 a 2, el diumenge de 16 a 22. L'entrada seria assequible: 6 €, menors de 25 anys 3 €.

La música de Liturgy seria

- una tria de moviments de música clàssica, sobretot adagios i equivalents

- una tria de músiques populars d’arreu del món, tant antigues com actuals (incloent el jazz), que s’estendria fins a certes cançons d’autors del nostre segle

- una tria de músiques de les tradicions religioses, especialment cant gregorià, litúrgia ortodoxa, música sufí, música de l’Índia, música buddhista tibetana, música klezmer...

Utòpic, oi?

Créixer per dins

""Créixer per dins" és aquell créixer que ens fa madurs; per tant, hi estan implicades totes les dimensions de la persona. (...) I el que ens fa ser veritablement humans és la capacitat d'interès gratuït, no supeditat al propi interès. Aquest interès gratuït que és el fonament de la qualitat humana, de la saviesa, en qualsevol dels seus vessants. L'actitud d'interès profund atorga especial qualitat al "créixer per dins"; l'arrela en un interès gratuït indissociable de l'atenció -estimació- envers tot el que existeix. Genera comprensió i coneixement."

Maria Fradera i Teresa Guardans, La setena dimensió, p. 74

Decatló

N'hi ha que en lloc d'interessar-nos bàsicament per una, dues o tres disciplines hem estat portats per la vida a una més gran dispersió dels nostres interessos i sensibilitat, amb certs paral·lelismes amb els practicants del decatló. Això no deu ser millor ni pitjor, deu ser senzillament diferent. Ara, la gent més especialitzada té més possibilitats de compartir l'afició, mentre els decatlonistes anem més en solitari. Ja seria bonic, ja, poder relligar-ne uns quants i compartir l'experiència...

En el nostre cas, una possible despcripció del nostre decatlonisme (cadascú se'l fa força a mida...) inclouria les següents aficions:

- la natura

- la música

- la literatura

- la pintura i l'escultura

- la filosofia

- la religió

- la divulgació científica

- el teatre

- el cinema

- la fotografia

Maria Zambrano

Frases de Maria Zambrano (1904-1991) al seu llibre "Hacia un saber sobre el alma" (Madrid: Alianza Editorial, 2000), un recull d'articles filosòfics escrits entre 1933 i 1944, en temps convulsos enmig dels quals ella es mostra lúcida i serena.

- "Cuando vivimos en contacto con un pensamiento último, revelador, tenemos, ante todo, un horizonte donde sentirnos encajados y un instrumento técnico para situar i colocar ordenadamente los problemas, los pensamientos; el camino ordena el paisaje y permite moverse hacia una dirección." (p. 23)
 

- "Profundo es aquel espacio creado por la acción de algo no hecho para estar en el espacio y que lo crea para que alguien que vive en el espacio y anda por él, pueda entrar en su contacto. La profundidad impone tanto y es tan misteriosa porque es el espacio que sentimos crearse, por la acción de algo que está a punto de traicionar su ser para ofrecerlo en una entrega suprema, como lo es toda entrega de aquello que no se tiene primariamente y se adquiere para entregarlo a quien sólo así puede ir a quien lo llama. Lo profundo es una llamada amorosa. Por eso, toda sima atrae."

- "Transparencia de la vida quiere decir no más que esté abierta para aceptar y fuerte para resistir. Aceptación y resistencia parecen ser las condiciones últimas de la vida. La primera la lleva a entrar en acción y movimiento, en transformación perenne. La segunda, a perseverar, en un cierto canon o medida. La primera es acción incesante, la segunda es conservación." (p. 90-91)

- "Lo que queda irrebatiblemente cierto es el hecho de que esta disposición de la vida humana que llamamos confianza es donde la realidad aparece. A mayor amplitud de confianza, mayor es la realidad de que gozamos." (p. 108)

- "Lo que la crisis nos enseña, ante todo, es que el hombre es una criatura no hecha de una vez, no terminada, pero tampoco inacabada y con un término fijo. Ni estamos acabados de hacer, ni nos es evidente lo que tenemos que hacer para acabarnos; no está prefijado como hemos de terminarnos a nosotros mismos. (p. 104) "Como dice Ortega, el hombre tiene que hacerse su propio ser que no recibió dado." (p. 111)

- "Toda la Filosofía griega es una mirada, en su forma más alta y mejor. Saber mirar sería ser filósofo en Grecia, con todo lo que de ahí se deriva. Pues la creencia fundamental de esta Filosofía, escondida hasta Platón, es que aquel que mira ya no muere. El que ha sabido mirar, siquiera sea un árbol, ya no muere. Es la lección y la esperanza de toda vida contemplativa." (p. 79-80)

"La Filosifía en Grecia trata de engendrar al hombre, haciéndole nacer a la conciencia, como es visible en Sócrates, Platón y Plotino; también en los estoicos y en toda la Filosofía de preparación para la muerte, pues el "estar maduro para la muerte" de Platón y los estoicos, no es sino un segundo nacimiento." (p. 113)

- "La vida sólo precisa de la conciencia de ser vivida para constituir la más peligrosa y fantástica aventura que pueda pensarse." (p. 190)

- "Hay verdades, las de la ciencia, que no ponen en marcha la vida. Las verdades de la vida son las que, introduciéndose en ella, la hacen moverse, ordenadamente; las que la encienden y sacan de sí, haciéndola trascender y poniéndola en tensión." (p. 90)

- "Para el hombre que quiera encontrar la verdad, su voluntad es decisiva; la verdad es cosa a querer, algo a lo que hay que entregar totalmente la vida, algo implacablemente, infatigablemente buscado." (p. 202)

- "La vida tiene siempre una figura,que se ofrece en una visión, en una intuición, no en un sistema de razones." (p. 96)

- "Mas la cuestión sería el forzar con irresistible y suave violencia más que a la mente, a la vida no filosófica, para que comience a filosofar; hacer sentir la violencia necesaria para que se abandone este resbalar lento con que la mente no filosófica pasa sobre las más dramáticas cuestiones; hacer caer en la cuenta, a quien no ha caído, de un problema o núcleo de problemas, hacer tomar conciencia de la situación última en que el hombre se ve forzado a filosofar." (p. 193). "...la Filosofía, violencia ejercida obre el ser de este hombre para que abandone su pasiva actitud y entre en la actividad filosófica que ha de conducirle a su ser más pleno, a ser "otra clase de hombre"." (p. 198)

- "Y más allá de la Poesía y la Filosofía, está la unidad última de la Religión. En el Sistema, aparece tanto como la poesía, la expresión religiosa, aunque de modo muy diferente: Religión, Poesía y Filosofía han de ser miradas de nuevo por una mirada unitaria en que los rencores crecidos con la prolijidad de la ortiga, estén ausentes; sólo ante una mirada así la Filosofía podrá justificarse. (...) Filosofía, Poesía y Religión necesitan aclararse mutuamente, recibir su luz una de otra, reconocer sus deudas, revelar al hombre medio asfixiado por su discordia, su permanente y viva legitimidad; su unidad originaria. " (p. 56 i 57)

- "La Filosofía ya en su comienzo fue la ruptura del Misterio. Así, parece siempre a los apegados a un saber misterioso, saber superficial. Y la misma Filosofía ha adquirido conciencia de su superficialidad, que no es distinta de su universalidad y de su principal virtud: la transparencia." (p. 65)

- "Ser filósofo es llevar, vigente siempre, un imperativo de claridad, no conformarse con atravesar hedonísticamente -encerrado en la oscuridad del placer o del dolor- el túnel de la vida. El filósofo no se contenta con gustar de la vida, sino que quiere penetrar en ella, reduciéndola, haciéndola consciente, transparente a su razón." (p.190)

- "Solamente estando lleno de amor por la claridad ideal y por su encarnación en la mente de cada hombre, se puede ser maestro." (p. 210)

- "Desde los grados más humildes del ser la trascendencia se muestra como carácter último de la realidad que comienza ya por mostrarse en todo conjunto o estructura, en que el todo es algo más que la suma de las partes, que si lo son es porque se penetran unas a otras trascendiéndose." (p. 105)

- "El cuidado ardiente por recoger la herencia y mantenerla intacta se produce en los momentos en que se la siente ya como herencia. Y como herencia amenazada, cuyo porvenir no nos es previsible, porque débil en el presente, guarda un gérmen que sólo tiempos lejanos podrán desenvolver." (p. 174)

- "Y es curioso observar como en esta Europa de hoy, en crisis -hay quien cice agonizante- se extiende el gesto multitudinario, que alcanza en ocasiones hasta las grandes individualidades, de asirse a una fe, en lo que sea; fe a la desesperada, decir sí y cerrar los ojos; y un sí con los ojos cerrados es de lo más denegador. Diríase que los europeos hemos perdido la resistencia para el vértigo, el valor heroico y necesario de vivir en la inseguridad; hasta topar con algo verdadero, digno objeto de nuestra angustiosa búsqueda; no sabemos permanecer en la desesperación mientras haga falta." (p. 188-189)

-"Ahora más que nunca el intelectual europeo vive en peligro y su imperativo de claridad exige que viva serena y luminosamente en peligro, alumbrando con su propia luz sin llamas el fondo oscuro en el que tal vez su cultura, su mundo, y con él el sentido de su propia existencia, pudiera disolverse un instante u otro." (p. 191)

- "Una de las más tristes indigencias del tiempo actual es la de metáforas vivas y actuantes;ésas que se imprimen en el ánimo de las gentes y moldean su vida. (...) Manera de presentación de una realidad que no puede hacerlo de modo directo. (...) La metáfora ha desempeñado en la cultura una función más honda, y anterior, que está en la raíz de la metáfora usada en la poesía. Es la función de definir una realidad inabarcable por la razón, pero propicia a ser captada de otro modo. Y es también la supervivencia de algo anterior al pensamiento, huella en un tiempo sagrado, y por tanto, una forma de continuidad con tiempos y mentalidades ya idas, cosa tan necesaria en una cultura racionalista. Y la verdad es que en sus momentos de mayor esplendor, la Razón, no hubo de temer ante estas metáforas que podemos llamar fundamentales. O quizá es que al decir cultura, tengamos la imagen de una unidad entre la más pura razón y estos otros modos de conocimiento, entre los que se destaca éste de las metáforas." (p. 59 i 60)

- "Puro acto de fe el escribir, y más, porque el secreto revelado no deja de serlo para quien lo comunica escribiéndolo. El secreto se muestra al escritor, pero no se le hace explicable; es decir, no deja de ser secreto para él primero que para nadie, y tal vez para él únicamente, pues el sino de todo aquel que primeramente tropieza con una verdad es encontrarla para mostrarla a los demás y que sean ellos, su público, quienes desentrañen su sentido. (...) En esta soledad sedienta, la verdad aun oculta aparece, y es ella, ella misma la que requiere ser puesta de manifiesto. Quien ha ido progresivamente viéndola, no la conoce si no la escribe, y la escribe para que los demás la conozcan. Es que en rigor si se muestra a él, no es a él, en cuanto individuo determinad, sino en cuanto individuo del mismo género de los que deben conocerla; y se le muestra a él, aprovechando su soledad y ansia, su acallamiento de la algarabía de las pasiones. Pero no es a él a quien se muestra propiamente, pues si el escritor conoce según escribe y escribe ya para comunicar a los demás el secreto hallado, a quien en verdad se muestra es a esta comunicación, comunidad espiritual del escritor con su público." (p. 40 i 42)

Desert d'amics...

 Masaccio,1425

"Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura..."

Jordi de Sant Jordi (1395? - 1424)

Paraules que hi ha dies que ressonen, com ressona també allò que es deia del Cid, "Oh Dios, qué buen vasallo, si hubiese buen señor"...


Imatge: Detall del fresc de Masaccio "El tribut", restaurat als tallers d'Aglaia...

L'art romàntic

"Y el hombre romántico tenía, por su parte, algo tan importante como es el alma, abandonado y en barbecho, después de dos siglos casi de razón. Y así vinieron a esa peligrosa y encantadora confluencia estas dos razones del cosmos: la naturaleza en lo que tiene de irreductible a fórmulas matemáticas y el alma humana en lo que tiene de extraña a las luces de la razón. Las tempestades, los naufragios, las encrespadas olas, los terribles abismos, eran naturales y humanos a la vez, eran naturaleza y alma, eran cósmicos... Y así, el raro carácter del arte romántico, esta ligazón misteriosa entre el hombre y la naturaleza. (...) Naturaleza y alma, zonas del universo que en el arte romántico se han unido."


Maria Zambrano, Hacia un saber del alma, 1933-1944

El llop

Els anys 1902-1903, Hermann Hesse (1877-1962) va escriure aquest conte, "El llop". L'any 1997 el varem traduir, i com que no tenim constància que n'hi hagi una altra traducció al català, l'incorporem a l'Aglaia...

"Mai no hi havia hagut a les muntanyes franceses un hivern tan enormement fred i llarg. Des de feia setmanes l’aire era clar, aspre i gelat. De dia, les grans i pendents feixes nevades s’estenien blanques i infinites sota el cel blau lluent; de nit, els passava per sobre la lluna, clara i petita, una tallant i gèlida lluna de groga lluïssor, la forta llum de la qual esdevenia blava i somorta sobre la neu, com si fos la mateixa imatge de la glaçada. Els homes evitaven tots els camins i especialment els cims; s’estaven, indolents i rondinaires, a les seves casetes de poble, les rogenques finestres de les quals, plenes de fum i entelades, sorgien dins la nit, enmig de la blavosa llum de la lluna, i no trigaven a apagar-se. Era un temps difícil pels animals de la contrada. Els més petits es glaçaven en gran nombre; fins i tot els ocells eren vençuts per la glaçada, i els magres cossos morts esdevenien botí de perdiguers i llops. Però també aquests patien terriblement la glaçada i la fam. Allà només hi vivien unes quantes famílies de llops, i la necessitat els impel·lia a una més ferma associació. Durant el dia sortien per separat. Aquí i allà en vagarejava un per la neu, magre, afamat i vigilant, silenciós i esquiu com un espectre. La seva exigua ombra lliscava al seu costat sobre la nevada superfície. Flairant, allargava el punxegut musell al vent i deixava sentir de tant en tant un udol sec i penós. Els vespres, però, canviaven completament i s’aplegaven, amb roncs udols, al voltant dels pobles. En ells, el bestiar i l’aviram estaven ben guardats, i darrera ferms porticons hi havia escopetes preparades. Només de tant en tant els queia una petita presa, tal vegada un gos; i dos de la bandada ja havien estat morts a trets. El fred persistia. Sovint els llops jeien junts, silenciosos i meditatius, escalfant-se els uns amb els altres; paraven l’orella angoixats envers el mort ermàs fins que un d’ells, turmentat pel cruel suplici de la gana, tot d’una es posava dret d’un salt fent un bramul esglaiador. Llavors tots els altres giraven el musell cap a ell, tremolaven i esclataven plegats en un poderós, amenaçador i planyívol udol.

Finalment, una petita part de la bandada es va decidir a emigrar. De bon matí abandonaren els seus caus, s’aplegaren i ensumaren l’aire glaçat, excitats i plens de por. Llavors se n’anaren, amb un trot ràpid i regular. Els que es quedaven enrere els seguiren amb ulls molt oberts i vidriosos, després feren al trot un parell de dotzenes de passos darrera d’ells, s’aturaren indecisos, es quedaren drets perplexos i retornaren lentament als seus buits caus. Els que havien marxat se separaren al migdia els uns dels altres. Tres d’ells es dirigiren cap a l’est envers el Jura suís, els altres prosseguiren el camí cap al sud. Tots tres eren animals ben plantats i forts, però esgarrifosament amagrits. El seu replegat i clar ventre era estret com un cinyell, el pit mostrava llastimosament les costelles, els musells eren eixuts i els ulls oberts de bat a bat i desesperats. Tots tres plegats s’endinsaren en el Jura; el segon dia van capturar un moltó, el tercer un gos i un poltre, i per tot arreu eren furiosament perseguits per la gent del país. Per la comarca, rica en pobles i viles, s’escampà l’ensurt i la por davant els desacostumats intrusos. Els trineus del correu foren armats, ningú no anava d’un poble a l’altre sense fusell. Després d’un botí tan bo, els tres animals se sentien en aquelles forasteres contrades alhora esporuguits i complaguts; temeràriament, s’aproparen a les cases i irromperen a plena llum del dia a l’estable d’una masia. Mugits de vaques, espetecs de tanques de fusta estellant-se, soroll de peülles i alenades anhelants ompliren l’estret i calent espai. Però aquesta vegada intervingueren els homes. Es va posar preu als llops, i això va redoblar l’ànim dels pagesos. I en van matar dos: l’un duia un tret al coll, l’altre fou mort a cops de destral. El tercer s’escapà i va córrer molt de temps, fins que caigué mig mort sobre la neu. Era el més jove i formós dels llops, un animal superb de molt considerable força i àgils formes. Romangué llarga estona ajagut, panteixant. Sangonosos cercles vermells giravoltaven davant dels seus ulls, i de tant en tant llançava un gemec xiulant i dolorós. Un cop de destral li havia ferit el llom. Malgrat tot, reposà i pogué aixecar-se altre cop. Primer esguardà la molta distància que havia corregut. Enlloc no es veien homes ni cases. Molt a prop d’ell hi havia una gran muntanya tota nevada. Era el Chasseral. Decidí donar la volta al seu entorn. Com que la set el turmentava, s’empassà petits mossos de la gelada i dura crosta de la superfície nevada. A l’altra banda de la muntanya va anar a parar damunt d’un poble. Era cap al vespre. Es va esperar en un espès bosc d’avets. Llavors es va esquitllar cautelosament entre els tancats dels jardins, seguint l’olor dels calents estables. No hi havia ningú al carrer. Esporuguit i cobejós, donava cops d’ull passant entre les cases. Se sentí un tret. Va tirar el cap amunt i es posà a córrer, mentre ja se sentia un segon tret. L’havien tocat. El seu blanquinós baix ventre tenia el costat tacat de sang, que rajava constantment amb grosses gotes. Malgrat tot se’n va sortir; aconseguí escapar-se amb grans salts i arribar al bosc de l’altra banda. Allà es va esperar un moment tot escoltant i va sentir per dues bandes veus i passos. Ple de por, va mirar amunt cap a la muntanya. Era escarpada, boscosa i penosa de pujar. Però no li quedava cap altra opció. Panteixant, pujà pel costerut cingle, mentre al llarg de la muntanya s’estenia un embull de malediccions, ordres i llums de llanternes. Tremolós, el llop ferit s’enfilà a través de l’ombrívol bosc d’avets, mentre la fosca sang regalimava a poc a poc pel seu flanc. El fred havia minvat. El cel de ponent era ennuvolat i semblava prometre una nevada.

Finalment, l’extenuat llop havia assolit el cim. Ara estava dret sobre una gran feixa nevada, lleugerament inclinada, prop del Mont Crosin, molt per sobre del poble del qual havia fugit. No sentia gana, sinó el dolor somort i persistent de la ferida. Un lladruc feble i malalt va sortir del seu penjant musell, el seu cor bategà amb dificultat i dolor, i sentí la mà de la mort pesar sobre ell com una càrrega indescriptiblement feixuga. Un isolat avet d’amples branques el va atreure; allà s’assegué i mirà fixament, melangiós, la nebulosa nit nevada. Va transcórrer mitja hora. Ara queia una llum rogenca sobre la neu, estranya i suau. El llop s’aixecà gemegant i adreçà el seu formós cap envers la llum. Era la lluna, que s’alçava pel sud-est, enorme i vermella com la sang, i pujava amunt lentament pel cel enterbolit. Feia moltes setmanes que no era tan vermella i tan gran. Desolats, els ulls de l’animal moribund es fixaren en el mat disc lunar, i altre cop bleixà un feble udol, dolorós i apagat, en la nit. Llavors arribaren llums i passos. Pagesos amb gruixuts capots, caçadors i xicots joves amb gorres de pell i tosques polaines caminaven feixugament per la neu. Sonaren crits d’alegria. Havien descobert el llop moribund; li tiraren un parell de trets i ambdós fallaren. Llavors veieren que estava agonitzant, i se li tiraren al damunt amb pals i garrots. Ell ja no sentia res. Amb els membres trencats, l’arrossegaren cap a baix a St. Immer. Reien, es vanagloriaven, esperaven amb il·lusió l’aiguardent i el cafè, cantaven, renegaven. Cap d’ells veié la bellesa del bosc ple de neu, ni l’esplendor dels altiplans, ni la lluna vermella que penjava sobre el Chasseral, la feble llum de la qual es reflectia als canons de les seves escopetes, en els cristalls de la neu i en els apagats ulls del llop mort."

Referents: directors de cinema

Directors de cinema que ens han marcat o amb els que ens sentim especialment propers...

Woody Allen
Robert Altman
Theo Angelopoulos
Michelangelo Antonioni
Denys Arcand
Igmar Bergman
Luis Buñuel
Liliana Cavani
Charles Chaplin
Ethan i Joel Cohen
Isabel Coixet
Francis Ford Coppola
Constantin Costa Gavras
Jean Pierre i Luc Dardenne
Clint Eastwood
Federico Fellini
John Ford
Robert Guédiguian
Stanley Kubrick
Akira Kuroshawa
Terrence Mallick
Louis Malle
Jean Pierre Melville
Sam Pekinpah
Roman Polanski
Eric Rohmer
Carlos Saura
Martin Scorsese
Bertrand Tavernier
Lars von Trier
François Truffaut
Luchino Visconti
Orson Welles
Wim Wenders
Billy Wilder
Zhang Yimou

Mans

Al seu magnífic llibre "La setena dimensió", un dels exercicis que proposen la Maria Fradera i la Teresa Guardans és un treball sobre les mans. Aquí hem aplegat algunes imatges que poden ser útils en aquest sentit.

Mercè:

Dürer:
Glo:













Thor Beverley:






Tracey Ruotolo:

Bambú

Dos bonics dibuixos del bambú...

El Mont Perdut

Mestres

"Per què "mestres"? Perquè ens conviden a explorar. Les paraules de l'explorador no faran el camí per nosaltres, però ens ajuden, i molt. Sinó, estaríem permanentment obrint camins en la selva verge sense cap pista sobre les clarianes. Els humans no ho inventem tot de cap i de nou cada vegada, podem comptar amb el patrimoni dels que ens han precedit; i en el cas que ens ocupa, podem aprendre molt de tors aquells i aquelles que ens mostren la possibilitat de ser persones del tot. Són mestres "de què"? Mestres d'una actitud, una actitud que obre portes insospitades. D'una manera de ser persones que posa en joc els nivells específicament humans de l'existència, més enllà d'un ús més o menys refinat de les capacitats de cara a poder sobreviure."

Maria Fradera i Teresa Guardans, La setena direcció, p. 23

Imatge: Detall del fresc de Masaccio "El tribut", restaurat als tallers d'Aglaia...

Martí i Pol: Serem allò que vulguem ser

"No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata."

Miquel Martí i Pol, Primer llibre de Bloomsbury (1980-1981)