Està molt bé mirar les coses de prop, fixar-se en el curt terme, analitzar en detall. Però d'en tant en tant cal alçar la mirada i mirar a l'horitzó, veure la immensitat del món, saber on estem situats, captar la globalitat, orientar-nos, tenir una referència. Això també passa quan som a la natura. Cal mirar el paisatge en el seu conjunt, cal resseguir els punts més llunyans, cal fer una mirada circular per fer-se càrrec d'on som. Malauradament, actualment la presència de parcs eòlics en molts indrets distorsiona aquesta mirada a l'horitzó. Territoris preciosos perden el seu encant quan aixequem la vista i topem amb els molins de vent. A molta gent la seva presència no els molesta, i a alguns fins i tot els hi agraden; però n'hi ha uns quants que no els suportem, que ens trenquen el cor, que ens fan mal als ulls i ens obliguen a no mirar enlaire. Potser som uns exagerats. Potser som uns hipersensibles. O potser estimem massa la natura com per veure-la alterada per aquests estris mecànics que trenquen el paisatge, que destrossen l'horitzó i t'encongeixen l'ànima. Per a alguns, aviat seran necessàries guies d'indrets on no hi hagi parcs eòlics a la vista.
Afegit després d'un intercanvi d'idees amb en Lluís T. al respecte:
1.- És cert que les torres d'alta tensió se'ns fan menys visibles perquè hi estem acostumats.
2.- Potser sí que els joves ja veuran normals els molins. Però no podem descartar (o potser és la simple projecció d'un desig) que tinguin un atac de lucidesa que esdevingui ràbia i revolta al veure que els hi hem destruït quelcom de fonamental per viure de gust a la Terra.
3.- Racionalment, no podem discutir la pertinença dels molins, i per això la nostra queixa és subjectiva i personal. Però hi ha alguna cosa d’estrany en ells. No sabem si és la seva blancor, el seu moviment, la seva manera d’estar escampats, la seva recerca de visibilitat perquè es correspon amb els punts més ventats, el seu disseny tan "disseny", el seu aspecte de plàstic, no sabem que és, però alguna cosa en ells fereix profundament la nostra sensibilitat, alguna cosa ens els fa més disruptius del paisatge del que els homes havíem inventat fins ara (trens, carreteres, línies elèctriques...).
4.- Sabem que la lluita contra els molins és impossible, i per això ens conformem amb mirar de protegir alguns espais concrets (com ara la Terra Alta, cosa que no hem aconseguit).
2.- Potser sí que els joves ja veuran normals els molins. Però no podem descartar (o potser és la simple projecció d'un desig) que tinguin un atac de lucidesa que esdevingui ràbia i revolta al veure que els hi hem destruït quelcom de fonamental per viure de gust a la Terra.
3.- Racionalment, no podem discutir la pertinença dels molins, i per això la nostra queixa és subjectiva i personal. Però hi ha alguna cosa d’estrany en ells. No sabem si és la seva blancor, el seu moviment, la seva manera d’estar escampats, la seva recerca de visibilitat perquè es correspon amb els punts més ventats, el seu disseny tan "disseny", el seu aspecte de plàstic, no sabem que és, però alguna cosa en ells fereix profundament la nostra sensibilitat, alguna cosa ens els fa més disruptius del paisatge del que els homes havíem inventat fins ara (trens, carreteres, línies elèctriques...).
4.- Sabem que la lluita contra els molins és impossible, i per això ens conformem amb mirar de protegir alguns espais concrets (com ara la Terra Alta, cosa que no hem aconseguit).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada