El Déu proper

El que la tradició religiosa i filosòfica ha designat com a "Déu" és significativament qualificat a l'hora de l'ús quotidià personalitzat d'aquesta noció, o sigui quan hi fem referència en el context de la pregària o del diàleg interior. Llavors les designacions més freqüents són "Déu meu" i "Senyor", ambdues amb molt antigues arrels. La seva fusió ha donat en català l'interessant "Déu nostre Senyor" per referir-s'hi en tercera persona. La tradició evangèlica utilitza també la denominació "Pare" (de vegades "Pare del cel, o "Pare celestial"), sovint designat des de l'òptica col·lectiva: "Pare nostre", com es fa a la pregària evangèlica més coneguda, que comença amb aquestes paraules. El més específicament evangèlic sembla ser però la denominació "Abbà", terme arameu que significa pare en termes col·loquials, familiars, afectuosos. Són maneres significatives d'expressar una relació personalitzada amb l'alteritat divina, cercada i desconeguda i alhora sovint viscuda i formulada en termes de proximitat, de relació íntima.