Els flamencs del segle XV, possiblement van Eyck i els tallers que li eren propers, van començar a utilitzar regularment la pintura a l’oli. A partir d’aleshores apareixen, abocant-se a les teles, personatges plens de vida, que quasi bé es poden tocar. Cada arruga, cada lluïssor, cada cabell en donen fe de vida. Talment com la fotografia de la nostra àvia; o millor encara. La pintura ha accedit al món de la realitat.
Hauran de passar segles fins que Cézanne deixi de pintar la realitat i ens mostri la seva idea de la realitat. Així tanca el parèntesi que van obrir els flamencs i, indirectament, connecta amb els pintors anteriors, que no eren realistes. Fins a aquell moment els artistes (els dels llibres dels morts, els dels judicis finals, els de les anunciacions, Giotto i Massaccio) ens mostraven la realitat com una idea i no pas per ella mateixa. És per això, penso, que les pintures de Giotto i Massaccio tenen una llum, una transparència, un misteri, una transcendència que les fa meravelloses. Una qualitat que en èpoques posteriors es perd. Menys mal que el segle vint ens torna a eixamplar la visió de l’art.
(Accepteu-me la generalització reduccionista que passa com una piconadora per damunt de mil matisos)
Com et podrem agrair les teves esplèndides reflexions, Lluís? Quin honor veure l'Aglaia alimentat per contribucions d'aquesta riquesa, que ens ajuden a donar encara més valor a obres (com ara les de Giotto i Masaccio) que ens atrauen sense saber ben bé perquè, i que pengem perquè ens diuen alguna cosa ni que no sapiguem ben bé què... Quina sort poder anar pouant tantes meravelles entre els tresors artístics del passat !
GIOTTO, MASSACCIO.
ResponEliminaEls flamencs del segle XV, possiblement van Eyck i els tallers que li eren propers, van començar a utilitzar regularment la pintura a l’oli.
A partir d’aleshores apareixen, abocant-se a les teles, personatges plens de vida, que quasi bé es poden tocar. Cada arruga, cada lluïssor, cada cabell en donen fe de vida. Talment com la fotografia de la nostra àvia; o millor encara. La pintura ha accedit al món de la realitat.
Hauran de passar segles fins que Cézanne deixi de pintar la realitat i ens mostri la seva idea de la realitat. Així tanca el parèntesi que van obrir els flamencs i, indirectament, connecta amb els pintors anteriors, que no eren realistes. Fins a aquell moment els artistes (els dels llibres dels morts, els dels judicis finals, els de les anunciacions, Giotto i Massaccio) ens mostraven la realitat com una idea i no pas per ella mateixa.
És per això, penso, que les pintures de Giotto i Massaccio tenen una llum, una transparència, un misteri, una transcendència que les fa meravelloses. Una qualitat que en èpoques posteriors es perd.
Menys mal que el segle vint ens torna a eixamplar la visió de l’art.
(Accepteu-me la generalització reduccionista que passa com una piconadora per damunt de mil matisos)
Com et podrem agrair les teves esplèndides reflexions, Lluís? Quin honor veure l'Aglaia alimentat per contribucions d'aquesta riquesa, que ens ajuden a donar encara més valor a obres (com ara les de Giotto i Masaccio) que ens atrauen sense saber ben bé perquè, i que pengem perquè ens diuen alguna cosa ni que no sapiguem ben bé què... Quina sort poder anar pouant tantes meravelles entre els tresors artístics del passat !
ResponElimina