Ramadà

El dejuni ritual del Ramadà (sawm) (Alcorà 2, 185) consisteix bàsicament en l'abstenció de menjar, beure, fumar, perfumar-se i mantenir relacions sexuals mentre hi ha llum del dia.

Es situa en el novè mes de l'any, però els mesos al calendari islàmic van corrent, i el Ramadà pot caure en qualsevol època de l'any, fent-se així més o menys dur. De vegades és motiu d'expressions exagerades, però l'abstenció de beure a l'estiu és pot fer molt severa.

N'estan exempts els vells, els malalts, les dones embarassades, les mares que donen el pit, etc.

És signe de domini de les passions, de purificació del cos i de submissió a la divinitat. És un gest d'autodisciplina corporal per facilitar la purificació interior; reforça també l'esperit comunitari i crida a l'examen de consciència i a la reconciliació entre germans (semblantment a la quaresma).

És el mes de la paciència.

És en ell mateix un ritual. Durant el Ramadà s'afegeix a les cinc pregàries rituals una sisena pregària nocturna, la “pregària de la nit”, dos o tres cops més llarga que les habituals.

Es segueix simultàniament a tot el món islàmic. El dia 27è es celebra la “nit del poder”, commemorant l'inici de la revelació de Déu a Muhammad. S'acaba amb una festa de tres dies (la “festa del trencament del dejuni”) en que s'intercanvien regals, es visita a la família, es fan banquets, etc.

Quatre consideracions:

1) És un mitjà, no una finalitat en sí mateix. Es fa per dedicar més atenció al llibre, a l'Alcorà, a la paraula revelada. Cal subratllar que es considera que la revelació de l'Alcorà va tenir lloc durant el mes del Ramadà; hi ha d'haver unes condicions especials, un esforç, una renúncia, una atenció especial, per tal que s'esdevingui una revelació. És un temps de concentració en la fe i de relativització de les preocupacions quotidianes; és un temps de pregària i contemplació; és un temps "sagrat".

2) És una pràctica col·lectiva. Es comparteix el dejuni, és motiu de trobada tant per fer-lo com per trencar-lo cada vespre amb una pregària i una menjada (iftar): porta a una dimensió festiva, celebrativa. El dejuni individual és més difícil, més dur, i exclou una experiència de vivència de grup que és difícil de descriure, que és subtil i intangible, però que és real. La nostra societat fragmentadora, individualista, dificulta l'accés a aquesta experiència, fa perdre alguna cosa, alguna dimensió de la qual el Ramadà és una gran expressió.

3) És una experiència espiritual. Trencar la rutina material quotidiana per a fer present amb molta força la referència a l'altra dimensió, la que és realment important però que sovint queda marginada, oblidada, soterrada per un munt d'urgències immediates, de cansament, de distraccions. El Ramadà, com tota pràctica ascètica (dejuni, senzillesa en el vestir, sobrietat en l'expressió, renúncia a determinades diversions, seure en silenci, donar almoina) ens vol "reorientar" cap a aquesta altra dimensió i ens la vol fer tastar com a resultat de la mateixa pràctica. L'ascesi no només és renúncia, és accés a una experiència positiva d'obertura, de disponibilitat, d'acceptació, de llibertat i de profunditat, una experiència "realitzadora, que omple de sentit la nostra existència, que hi porta plenitud.

4) És un repte per a la organització quotidiana de les societats no islàmiques. Com encaixar en els ritmes habituals (professionals, escolars, etc.) una pràctica d'aquesta mena? Es tracta simplement de que cada musulmà s'espavili com pugui per fer-ho? O hi pot haver iniciatives socials per facilitar-ho? El laïcisme consisteix simplement en convertir qüestions d'aquesta mena en un tema individual que només pot tenir respostes individuals?