Neomodernitat

Picasso 1908

En Fernando Vallespín considera que la crisi actual comportarà el pas de la postmodernitat que des dels anys 80 havia protagonitzat la nostra esfera cultural al que ell designa com la neomodernitat.

La modernitat s'havia caracteritzat, entre moltes altres coses, per atorgar una primacia a la racionalitat que la portava cap a posicions universalistes, com ara en creure possible una ètica global; els seus valors eren densos, amb primacia dels valors materials (els més lligats a la supervivència), i en ella les ideologies eren clares (especialment el liberalisme i el socialisme), es creia en la possibilitat de l'emancipació dels éssers humans (o sigui, aquests eren capaços de gosar ser conseqüents amb el que els hi deia la raó) i regnava un cert optimisme progressista (o sigui, es considerava el futur com un espai on es produiria la reconciliació de l'home amb ell mateix).

La postmodernitat havia posat l'èmfasi en la diversitat cultural i la incommensurabilitat de les diferents visions ètiques (particularisme); els seus valors eren lleugers, líquids, amb primacia dels valors post materials (els més lligats a l'autorealització personal), i en ella les ideologies eren a la carta (cadascú agafa el que més li plau de diferents ideologies), en un context d'alt pluralisme ideològic i d'absència d'ideologia forta (tot val, no hi ha jerarquia), el que afavoreix la divinització del propi jo.

La neomodernitat mantindria la consciència del pluralisme cultural però el faria compatible amb una reafirmació de la pròpia cultura; comportaria un retorn als valors densos, amb menys valors i més clars (i amb un major protagonisme de valors com l'ordre, la seguretat, l'estabilitat i la identitat col·lectiva. Seria una etapa caracteritzada pel conservacionisme (no perdre el món que tenim). Es perd la confiança en el progrés: el futur és vist com a perillós, com a font de risc, i ens n'hem de defensar (el futur col·lapsa sobre el present). Aquest conservacionisme pot ser, però, sempre segons Vallespín, de dues menes: un conservacionisme conservador (que posa l'èmfasi en l'aïllament respecte als diferents i el retorn a posicions populistes legitimitzades que poden caure en la xenofòbia) i un conservacionisme progressista (que posa l'accent en la necessitat d'una major cooperació per fer front als reptes que se'ns plantegen i que subratlla la necessitat de trobar un nou estil de vida sostenible).

Pels qui no hem estat gaire còmodes amb la postmodernitat, aquesta nova situació, tot i ser fruit d'una crisi, amb el sofriment que això comporta per a molta gent, no deixa de ser una possibilitat de construcció de dinàmiques personals i col·lectives més assenyades i més properes als valors fonamentals de la condició humana, uns valors que es perceben com estant més enllà de les situacions circumstancials per les que passen les societats, com més intemporals i universals en tant que més lligats a la mateixa manera d'haver-se construït els éssers humans, si més no en els darrers 35.000 anys (per dir alguna xifra...).

Tot i els reptes i dificultats que comporta, no ens trobem incòmodes en una situació més dura però potser més favorable a l'hora de destriar el fonamental del secundari, de prioritzar la fondària i el rigor envers la superficialitat i la frivolitat. Caldrà saber-ho fer bé i evitar els perills que la nova situació comporta (replegament identitari, rebuig del diferent, por a la novetat, recel davant de l'avantguarda innovadora, etc.); caldrà que el conservacionisme progressista sigui més potent que el conservador.

Però la nova etapa pot portar a noves i més consistents formes d'organitzar la societat i orientar la vida humana. Si és cert que res no tornarà a ser com abans, que d'aquesta crisi en sortirà inevitablement un món nou, procurem que sigui un món que valgui la pena.