Diàleg

En Rai parlant amb un camell l'estiu de 1989...

Apunts sobre música clàssica

Macke 1911

Sobre el barroc, el classicisme i el romanticisme

A en Jepus Solà i Niubó

El període 1700-1850 és d'una fecunditat musical extraordinària. En ell es desenvolupen tres dels grans moments de la creativitat musical europea: el barroc [Albinoni (1671-1751), Vivaldi (1678-1741), Bach (1685-1750), Haendel (1685-1759), Rameau (1683-1764)], el classicisme [Haydn (1732-1809), Mozart (1756-1791), Beethoven (1770-1827)] i el primer romanticisme [Schubert (1797-1828), Mendelssohn (1809-1847), Chopin (1810-1849), Schumann (1810-1856)].

Són tres conceptes de la música diferents, que reflecteixen tres concepcions de la vida diferents. Sobretot tres concepcions de la relació entre els elements espontanis, irracionals, sentimentals de la vida, i els elements normatius, d'ordre, de racionalitat d'aquesta mateixa vida. Des de la nit dels temps, l'ésser humà ha tingut consciència de la seva naturalesa dual, d'una tensió interna que l'esqueixa, que és alhora la seva originalitat i la seva tragèdia. Ni àngel, ni animal, ell és conscient de tenir una doble naturalesa, expressada a través de múltiples mites, imatges i conceptes. El mite del centaure, el mite d'Icar, les contraposicions de matèria i esperit, cos i ànima (o ment), els conceptes de yin i yang (més rics que les simples contraposicions de masculí i femení, o de diürn i nocturn), de cel i terra, de forma i fons, de cultura i natura, d'ordre i llibertat, etc.

La hipòtesi que farem servir aquí és que el barroc tradueix la preponderància de la regla sobre l'emoció, el classicisme l'equilibri entre els dos elements, i el romanticisme la preponderància del sentiment sobre la norma. És una hipòtesi elemental, que no explica moltes coses i deixa molts interrogants oberts, però que pot ser útil per començar.

El segle XVIII és el del triomf de la norma en la cultura europea. Tot està absolutament reglamentat: la manera de vestir, la manera de comportar-se, la manera de fer la guerra, fins i tot la manera de matar-se: les regles que envolten els duels. Il·lustracions d'aquest esperit són pel·lícules com Barry Lindon o Les amistats perilloses. És l'herència de Lluís XIV: la societat està fascinada per haver arribat a establir refinadíssimes regles que organitzen tota la vida social i personal, i està molt satisfeta d'aquest "èxit", que considera com el més gran fruit de la civilització, el resultat al que han portat segles i segles de progrés. La forma esdevé la reina, i com més sofisticada millor: els rínxols i cargols del barroc arquitectònic, i tota la trama complexa i sofisticada de la música barroca, on de vegades sembla que l'important sigui fer elucubracions amb aquestes formes més que no pas fer-les servir per transmetre alguna altra cosa. El risc del barroc és, doncs, el formalisme: quedar tan fascinats per la forma que el fons quedi oblidat.

Davant d'això, els clàssics tenen una reacció suau, emprenent una mena de correcció lenta i gradual que passa per una simplificació i modernització de la forma -que continua tenint un paper molt important- i una reintroducció més palpable de l'element emocional, del fons. Arriben així a un estadi molt més equilibrat i harmònic. Som a la Il·lustració, preocupada per l'home però des del respecte a la norma (els prínceps il·lustrats alemanys, Caterina la Gran a Rússia, Carles III a Espanya...)

Però la dinàmica de les coses no és pas la de quedar fixades en els punts d'equilibri: es passa per ells, però continua cap a l'altra banda. I així el classicisme, que comença amb un predomini formalista, acaba anant a parar a un predomini emocional que dona lloc al romanticisme (Beethoven personalitza aquesta transició). A l'univers romàntic, l'afirmació és clara: prioritat de l'ésser humà, dels seus problemes i les seves emocions; les seves aspiracions i les seves lluites, la llibertat i l'amor. Cal trencar, depassar les normes, aquestes velles cotilles que limiten els moviments, i entrar en una creativitat lliure i expressiva de tota la gama de les emocions humanes. Som a la Revolució Francesa i a totes les que la seguiran en el segle XIX, som a la lluita contra l'aristocràcia i per la democràcia, per l'alliberament nacional (lord Byron morint a Grècia, tot i que de malaltia), som a l'exaltació de l'individu. El risc del romanticisme és l'informalisme: prescindir de les formes pot deixar a l'home nu, desprotegit davant la dura realitat, que no sempre és dolça com a l'estiu sinó que pot ser feridora com una tempesta de neu. L'home desemparat esdevé llavors fràgil davant de la malaltia -els romàntics morien joves i malalts-, davant dels sentiments desbordats -quants drames, quantes solituds, quants suïcidis...-, davant del vici o la passió desfermada.

Aquesta és una dinàmica constant: la dialèctica entre fons i forma, entre yin i yang, és una dansa que no para, un joc d'alternances on ara veiem més l'un i ara veiem més l'altre, però el conjunt sempre és al darrera. Si mires a una parella girar ballant un vals, veuràs l'esquena del noi, després tots dos de perfil, després l'esquena de la noia, després altre cop el perfil però invertit, i així anar fent. El barroc és l'esquena del noi, el classicisme el perfil, el romanticisme l'esquena de la noia (més tard tornarà l'esquena del noi amb el puritanisme victorià, reacció virulenta contra els "excessos" romàntics; serà el realisme literari de Dickens, Balzac o Zola (¿hi ha un fugaç moment d'equilibri entre el romanticisme i la reacció victoriana? Caldria esbrinar-ho. De vegades els dansaires giren tan de pressa que no el veus...). Un altre equilibri ens durà a l'impressionisme en sentit ampli (Monet, Van Gogh, Gauguin, els "fauves", Die Brucke, Der blaue Reiter, Mondrian, Matisse, Débussy, Ravel) i després altre cop l'esquena de la noia amb el surrealisme (Miró, Max Ernst), l'expressionisme (Kokotscha i els alemanys, Xostakovitx) i l'abstracció (de Kandinsky a Pollock, Schönberg-Berg-Webern): altre cop fora les normes (i aquest cop a lo bèstia!) I anar fent...

Aquí es barreja la música amb altres arts (pintura, literatura) per fer anar l'aigua al nostre molí. A l'hora de la veritat tot és molt més complicat, i depèn de la disciplina artística concreta que tractem, del país, de l'artista... Les hipòtesis, sempre esquemàtiques, no tradueixen mai la complexa i imprevisible realitat. Però de vegades són un guió, un esquema, que permet comprendre certes coses, establir certes relacions, ordenar les peces de manera que resultin reveladores. Les hipòtesis no pretenen ser veritables (fidels reflexes de la realitat), sinó útils (eines -els francesos en diuen outils- que ens ajudin a moure'ns millor en la realitat, a descobrir-ne certs aspectes).

Tornem al principi. El barroc seria elaboració formal, el que no impedeix que Bach pugui transmetre a través d'aquesta forma (¿a pesar de la forma? ¿gràcies a la forma, a les restriccions i disciplina que la forma imposa?) enormes dosis d'espiritualitat. El classicisme és un preciós, inestable i passatger equilibri, i potser per això ens fascina tant. El romanticisme és una explosió, un desbordament dels sentits i els sentiments. Son tres idees-força, tres estereotips que poden ser útils per familiaritzar-nos i entrar més fàcilment en la música del període 1700-1850. Quan hi haguem entrat, ja podrem oblidar aquests estereotips i limitar-nos a gaudir de la música i a descobrir tot el que ella ens diu directament.

(escrit de Raimon Ribera del gener del 2000)

Escriptura prehumana

L'amor

Matisse 1935

"Rien n'est plus doux que l'amour, rien n'est plus fort, rien n'est plus haut, rien n'est plus large, rien de plus aimable, rien de plus plein, rien de meilleur au ciel et sur la terre, parce que l'amour est né de Dieu, et ne peut se reposer sinon en Dieu, au dessus de toutes les creatures. Celui qui aime vole, court et se réjouit; il est libre et rien ne le retient."

Henri Matisse (1869-1954)

Parikh

Malevich 1912

Tres preguntes formulades per Jagdish Parikh al seu sugerent llibre "Managing Your Self" (p. 166; les deixem en anglès per respectar els jocs de paraules originals):

1) Are you, as a manager, living for business, or are you in the business of living?

2) Are you interested in adding years to your life or in adding life to your years?

3) Is your main interest in making yourself a living, or in making a life for yourself?


Parikh utilitza una noció interessant, la de "detached involvement". Quina seria la millor traducció al català d'aquest terme? "Implicació desvinculada"? "Compromís distanciat"? És interessant veure com ell l'aborda:

"Your fixation with, or psychic investment in, the results per se causes an unnecessary degree of anxiety and tension while making the effort to achieve them. This would affect your performance adversely." (...) "By remaining detached from the expectation of actual results, while keeping in touch with your intentions and commitments to them, you give greater attention and energy to your efforts. As a consequence you are not only more successful but you do not incur negative emotions, tensions, frustrations or stress. In fact, you experience full joy and satisfaction all the time. This success and satisfaction emerge from pursuing your objectives with "detached involvement"." (p. 88 i 89)


Un altre dels seus jocs de paraules és el següent:

"The thrust of management now is more towards "mobilizing" rather than just "organizing". This implies creating an environment that makes better people out of your employees, rather than just better employees out of your people." (p. 10)


Altres cites suggerents d'aquest llibre de Parikh:

"It is important to realize that the "quality" of management cannot be separated from the quality of life or the quality of the person who does the management. The level of managing is, in fact, a consequence of the personal level of being of the manager. The competencies that are now being increasingly required, in order to cope with the changing demands of the environment, cannot be acquired by traditional training methods, but are largely a consequence of a different consciousness and vision of reality, of life, and of one's own self." (p. 31)

"Whenever you experience anger or any other negative emotion which you want to eliminate, do nothing other than becoming aware of the anger, and accept it -allow it to be there." (p. 99)

"Experience is not what happens to you, it is what you do with what happens to you. (...) Feelings are not emotions that happen to you; they are reactions you "choose" to have. Emotion is therefore a choice, not a condition of life. (...) There is no stress in the world, there is only stressful thinking." (p.102)

"Whatever the nature or profile of your "thinking" may be, it affects your neurosensory system and, through it, your body." (p.105)

"Qualities as "fairness", "understanding", "patience", "generosity" and so on, as opposed to knowledge or skill, cannot be acquired, in a genuine sense, just by desiring them, or even by having a deep commitment to acquire them. In fact, you have to alter your inner experience, through management of your neurosensory system, in such a manner that such qualities become the natural consequence, a kind of fragrance or flavour, of such an experience: this is "centering" or getting in touch with your deeper self." (p. 108)

"Your specific reaction, or response, in and from your mind, will depend on the "quality" or level of your consciousness." (p. 114)

"your inner self is your "inner music" - a constant flow or fountain of joy, energy, and intuition detached from the narrow, selfish identification with the ego, a constant source of fear, regret, guilt and frustration." (p. 115)

"Deeper consciousness changes not only the chemistry of your mind but also of your body." (p. 115)

"You can control or manage that from which you are detached or "de-identified". Similarly, you are controlled or managed by that with which you are attached or identified." (p.129)

"A master manager is usually neither "selfish" nor "selfless", remaining in touch with the deeper level of the self, that is, with his being-level. This could be described as "self-ness" - a kind of detached involvement." (p. 143)

"If you want to transform anything or anyone, including any organization, you have to begin with your self." (p. 148)

"Behind or beneath managerial life styles are your mind styles. These involve a re-orientation of your mind, of your thinking, in order to transcend both self-centered and self- "denying" extremes, thereby evolving "detached involvement"." (p. 158)

"Richness or wealth is no longer evaluated in terms of traditional measures such as land, cattle, money, or even the contemporary notion of "information". Increasingly, "riches" are being addressed in terms of your capacity to experience higher levels of vision and consciousness." (p. 161)

"The role of management is to create within the organization a climate, a culture, and a context in which corporate enrichment and individual fulfillment collaborate and resonate progressively in the development of a creative and integrative global community." (p. 162)

"Paradoxical qualities: converging divergence, constructive discontent, flexible persistence, confident humility, relaxed attention, "mindless" perception." (p. 162)

"Happiness can never come from "outside". (...) Perfection is sometimes described as the ability to live in harmony with the unchangeable imperfections in life. (...) What you do now determines what you will be in the next moment." (p. 167)

Créixer per dins

""Créixer per dins" és aquell créixer que ens fa madurs; per tant, hi estan implicades totes les dimensions de la persona. (...) I el que ens fa ser veritablement humans és la capacitat d'interès gratuït, no supeditat al propi interès. Aquest interès gratuït que és el fonament de la qualitat humana, de la saviesa, en qualsevol dels seus vessants. L'actitud d'interès profund atorga especial qualitat al "créixer per dins"; l'arrela en un interès gratuït indissociable de l'atenció -estimació- envers tot el que existeix. Genera comprensió i coneixement."

Maria Fradera i Teresa Guardans a La setena dimensió, p. 74

Desert d'amics...

 Masaccio,1425

"Desert d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotsmès,
no vei algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats, enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura..."


Jordi de Sant Jordi (1395? - 1424)

Paraules que hi ha dies que ressonen ben endins, com ressona també allò que es deia del Cid, "Dios, qué buen vasallo, si hubiese buen señor"...

Imatge: Detall del fresc de Masaccio El tribut (1425), restaurat als tallers d'Aglaia...

Baum

Hermann Hesse 1928

Der Baum, der du bist



Du bist ein Baum.


Ein Baum hat einen Stamm.
Der Stamm ist groß und stark.
Er ist voll Kraft und Macht.
Du kannst ihn sehen und anfassen.

Ein Baum hat Wurzeln.
Viele, viele Wurzeln.
Du kannst sie nicht sehen.
Sie sind unter der Erde.
Sie sind zart und zerbrechlich,
Aber sie ernähren den Baum
Und erhalten ihn aufrecht.

Ein Baum hat Zweige.
Viele, viele Zweige.
Und er hat auch Blätter,
Und Blumen, und Früchte.
Du kannst sie alle sehen,
Und an ihnen deine Freude haben.
Du kannst den Schatten des Baumes genießen,
Und seine Früchte essen.


Du hast auch einen Stamm.
Dein Stamm ist dein Körper.
Mit deinem Kopf und deinem Bauch,
Deiner Brust und deinem Rücken,
Deinen Armen und deinen Beinen,
Deinen Händen und deinen Füßen.
Mit deinen Augen und deinen Ohren,
Deiner Nase und deinem Mund.
Mit deinem Hirn und deinem Herz.
Und mit deinem Gesicht und deinem Geist.


Du hast auch Wurzeln.
Viele, viele Wurzeln.
Die Sonne, der Mond und die Sterne
sind deine Wurzeln.
Die Erde ist deine Wurzel.
Und auch der Wind und die Wolken.
Und die Berge, und die Wälder.
Und das Meer, und die See.
Und die Vögel, und die Blumen.
Und die Felder, und die Bäche.
Und die Stürme, und die Blitze.
Und der Schnee, und die Pilze.

Und die wunderbäre Bilder und Skulpturen
Daß in den Museen hängen
Und in den Parke und Plätze stehen
Wird auch für dich Wurzeln werden.
So wie die Lieder du kennst,
Und die Musik du hörst,
in einem Konzertsaal oder an die Sraße.
So wie die hübsche Märchen und Gedichte,
Die deine Mutter dir erzählt.

Und die Leute die du liebst
Sind auch deine Wurzeln.
Deine Eltern und deine Großeltern,
Deine Onkel und deine Tanten,
Deine Geschwister und deine Vettern und Kusinen.
So wie deine Freunde, mit denen du spielst.
Und dein Lehrer, oder deine Lehrerin.
Und der Verkäufer oder die Verkäuferin
Die dich grüßen und Leckerei dir geben.

Und deine Gebete
Sind auch deine Wurzeln.
So wie die Hymne die du hörst
Wenn du in die Kirche gehst.
Und die Heiligenbilder
Vor ihnen du still und ruhig bleibst.
Uns das Schweigen das es manchmal gibt
Zu Hause, in der Kirche oder im Freien.
Und die Engel
Die du nicht siehst
Aber die dich begleiten.


Und du hast auch Zweige,
Und Blätter, und Blumen, und Früchte.
Deine Spiele sind deine Zweige.
Und jeden Kuß den du deiner Mutter gibst
Ist eine Frucht aus dir.
Und wenn du in der Schule bist,
Und Buchstaben und Zahlen lernst,
Blätter wachsen aus dir.
Und wenn du Lieder vorsichtig und gefühlvoll singst,
Blumen aus dir blühen.
Und wenn du Zeichenkünste, Malerei
Oder Schlammfigure schön zu formen versuchst,
Früchte aus dir wachsen.


Und wenn du groß geworden bist,
wist du großer und starker Zweige haben.
Deine Liebe für andere,
Für deine Geliebte, für deine Kinder,
Für deine Eltern, für deine Freunde,
wird große Zweige sein.
Und deine Arbeit wird auch
Ein großer Zweig sein.
Und deine Sorgen für die andere Menschen,
Und für Tiere und Pflanzen,
So wie deine Anstrengungen ihnen zu helfen
werden auch große Zweige sein.


Dein Baum wird tiefe Wurzeln haben.
Der Stamm wird hoch und dick sein.
Er wird viele lange Zweige haben.
Und Blätter, und Blumen, und Früchte.
Dieses wirst du sein.



(poema per a infants escrit per en Rai a Luxemburg quan estudiava alemany, entre 1996 i 1999)

Referents: directors de cinema

Directors de cinema que ens han marcat o amb els que ens sentim especialment propers...


Woody Allen
Robert Altman
Theo Angelopoulos
Michelangelo Antonioni
Denys Arcand
Igmar Bergman
Luis Buñuel
Liliana Cavani
Charles Chaplin
Ethan i Joel Cohen
Isabel Coixet
Francis Ford Coppola
Constantin Costa Gavras
Jean Pierre i Luc Dardenne
Clint Eastwood
Federico Fellini
John Ford
Robert Guédiguian
Stanley Kubrick
Akira Kuroshawa
Terrence Mallick
Louis Malle
Jean Pierre Melville
Sam Pekinpah
Roman Polanski
Eric Rohmer
Carlos Saura
Martin Scorsese
Bertrand Tavernier
Lars von Trier
François Truffaut
Luchino Visconti
Orson Welles
Wim Wenders
Billy Wilder
Zhang Yimou

Mans

Al seu magnífic llibre "La setena dimensió", un dels exercicis que proposen la Maria Fradera i la Teresa Guardans és un treball sobre les mans. Aquí hem aplegat algunes imatges que poden ser útils en aquest sentit. 

Mercè:





Dürer:





Glo:


 



Thor Beverley:






Tracey Ruotolo:

Bambú

Dos bonics dibuixos del bambú...

El Mont Perdut

Mestres

Masaccio 1425

"Per què "mestres"? Perquè ens conviden a explorar. Les paraules de l'explorador no faran el camí per nosaltres, però ens ajuden, i molt. Sinó, estaríem permanentment obrint camins en la selva verge sense cap pista sobre les clarianes. Els humans no ho inventem tot de cap i de nou cada vegada, podem comptar amb el patrimoni dels que ens han precedit; i en el cas que ens ocupa, podem aprendre molt de tors aquells i aquelles que ens mostren la possibilitat de ser persones del tot. Són mestres "de què"? Mestres d'una actitud, una actitud que obre portes insospitades. D'una manera de ser persones que posa en joc els nivells específicament humans de l'existència, més enllà d'un ús més o menys refinat de les capacitats de cara a poder sobreviure."

Maria Fradera i Teresa Guardans a La setena direcció, p. 23

Imatge: Detall del fresc de Masaccio El tribut (1425), restaurat als tallers d'Aglaia.

Martí i Pol: Serem allò que vulguem ser

Hernández Pijuan 1989

"No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d'enemics o bé d'objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l'esperança.

Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata."


Miquel Martí i Pol a Primer llibre de Bloomsbury (1980-1981)