Ens va encantar a El pacient anglès, però quan ens ha meravellat és a Il y a longtemps que je t'aime, una pel·lícula culta, sensible, intel·ligent, seriosa i humana de Philippe Claudel. Una pel·lícula que conté la seva pròpia crítica (expressada en una memorable classe sobre Dostoievski: l'obra mai pot retratar la complexitat de la realitat -ni la seva mediocritat, imperfecció i limitacions, podríem dir també). Plena d'enquadraments pictòrics sense ampulositat, la pel·lícula aconsegueix exposar amb sobrietat una història que mira d'impactar emocionalment l'espectador. I aquí Kristin Scott Thomas fa un paper extraordinari, impecable, duríssim, insuperable. Digne d'Òscar, certament. Però sobretot digne de ser contemplat, de veure com gosa enfrontar-se a la càmara sense maquillatge, i com aconsegueix transmetre tants matisos de duresa, desconcert, impotència, ràbia, dolor. Magistral.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada