Apunts de cosmologia recreativa

Heus aquí una explicació cosmològica (potser recollida amb poca fidelitat) de l'astrofísic Eduard Salvador:

"Des de sempre l’home ha intentat comprendre l’univers, però aquest intent de comprensió ha estat condicionat per la sensació que l’univers no canvia, que és etern i immutable. Aquesta idea ha perdurat fins a principis del segle XX, quan es descobreix l’existència d’altres galàxies que s’allunyen de la nostra galàxia: l’univers es mou i està en expansió. D’aquí sorgeix la teoria del Big Bang. D’entrada es va pensar que, tot i l’expansió de l’univers, les propietats de l’univers no canviaven, sinó que hi havia unes lleis estables. Es tractava d’un “univers estacionari”. Cap al 1965 es reconeix que les propietats de l’univers també van canviant, que les lleis no són estables i que les condicions de l’entorn també van canviant (regides per un cert atzar). Significa això que l’univers és, en realitat, un caos? El que es constata és que hi ha probabilitats que passin coses d’una certa manera. Però, alhora, es constata la tendència de la naturalesa a destruir l’ordre. Vol dir això que l’evolució de l’univers tendeix cap al caos? No sempre, hi ha probabilitats que de tant en tant es produeixi ordre. Aquest ordre pot ser, casualment i momentàniament, estable. I si això passa, aleshores es produeixen més coses ben ordenades al seu voltant. Es pot produir un grup ordenat que genera més ordre, tot i que això sigui sempre provisional. L’univers, doncs, s’ha anat estructurant, però l’ordenació local es produeix a expenses d’un desordre més gran en l’entorn (llei de la termodinàmica, tendència a l’entropia). Tot i així, jugant amb els grans números de les probabilitats, veiem que encara hi ha marge per a que es puguin construir estructures ordenades encara més complexes que les que tenim ara."


Això inspiraria, o seria el punt de partença, de les següents reflexions:

a) Hi ha alguna mena de llei o principi que sembli vàlid en tots els ordres o nivells de la realitat? Una mena de constant explicativa de la dinàmica de tot el que existeix? Una possible imatge o metàfora suggerent (no una tesi científica) aplicable al cosmos en el sentit més ampli, a tot el que existeix, podria ser la de l’explosió de focs artificials de múltiples etapes (imaginant-ne un que vagi fent durant... 30.000 milions d’anys? Més?) Aquesta imatge es fonamentaria en una constatació aparentment avalada pels fets: la doble dinàmica de 1) dispersió de l’energia i 2) acumulació d’energia en nòduls, nuclis, grumolls de complexitat que poden generar nous nòduls de complexitat superior.... per acabar sempre, tots ells desfent-se. El cosmos sembla presidit per una mena de passió còsmica per la complexitat contra corrent, estant alhora abocat al gran i fred silenci de la seva dispersió final. Perquè aquesta simultaneïtat de tendències contraposades, aquesta dinàmica contradictòria? No ho sabem, només podem constatar que la realitat funciona així. No sabem perquè el cosmos té aquesta “creativitat” o “capacitat de creació” (d’acumulació d’energia depredant-la de l’entorn per formar elements de major complexitat), però certament sense aquesta capacitat de creació contínua, no existiríem... Vist així, la creació no seria doncs només el Big Bang, sinó un procés permanent, continuat... però amb uns resultats sempre evanescents, impermanents, periclitables, moridors, “perecederos”. Tot el que ha existit i existeix és com magnífiques espurnes d’un foc immens...

b) El procés de generació de complexitat no permet dir que hi ha “progrés”, ni dir que el cosmos i la història tenen un sentit, una finalitat. “Generació de complexitat” és una constatació; “progrés, sentit, finalitat” són avaluacions. El que sí que constatem és que, per la raó que sigui, en l’àmbit humà crear una complexitat dóna sentit a la vida. Experimentem que, a nivell dels éssers humans, la creació de complexitat genera goig i sentit, encara que se sàpiga sempre que aquesta complexitat està destinada a desaparèixer.

c) ¿Podríem dir que si nosaltres ens afegim al procés de creació de complexitat, si nosaltres mateixos esdevenim éssers cada cop més complexos, ens entronquem amb la dinàmica còsmica? Podem veure els projectes personals de vida com un procés de creació de complexitat, elaborant un producte -la pròpia persona- de més qualitat, més valuós? Crear un ésser més sensible, més culte, més capaç d’admiració i altruisme, és crear un ésser més complex? Si més no, es pot considerar que el procés de desenvolupament personal consisteix a nivell material en un procés de creixement de la quantitat i complexitat de les connexions interneuronals del cervell. I les relacions personals intenses –amistat, amor- que s’estableixen entre persones són uns altres enormes esclats de complexitat, de vegades harmònics i duradors, de vegades origen de confusió o inviabilitat, de vegades extingint-se ràpidament. Però la durada d’un esclat de complexitat no diu gran cosa del seu nivell de complexitat (que els dinosaures duressin 150 milions d’anys i que els homes probablement no en duraran més de 15 no significa que els dinosaures fossin més complexos que els humans. El que no vol dir que en l’àmbit de les relacions personals, i en altres àmbits, el que dura més no sigui preferible al més breu, entre altres coses perquè té més possibilitats de desenvolupament de complexitat).

d) Els valors (abstraccions de percepcions i comportaments que considerem especialment positius i importants ja que tenen la capacitat d’orientar i generar noves percepcions i nous comportaments) ¿són horitzons de referència, guies en el procés de desenvolupament de la pròpia persona com a complexitat creixent? Esdevenir més lliures, més justos, més comprensius i compassius, més discrets i humils, més generosos i solidaris, més honestos i transparents, més amables, més bondadosos... Aquí cal no oblidar el caràcter inevitablement permanent de la necessitat de treballar per fer operatius els valors en la realitat; no hi ha conquestes indestructibles, ni a nivell col·lectiu, ni a nivell personal; sempre podem anar enrere, degradar-nos. Cal un esforç constant, perquè sempre hi ha la resistència/tendència degradadora del flux dispersador d’energia, que mira d’imposar-se al nostre intent d’acumular-ne. És un enorme desafiament, aquest esforç constant enmig de la incertesa del seu èxit i la seva continuïtat. Però aquesta és la tragèdia i la grandesa de la condició còsmica, i de la condició humana (compte amb el mite de Sísif, que viu aquesta condició com un procés tràgic i dolorós, quan ho hem de viure com un regal, una oportunitat a aprofitar, una font d’alegria i d’agraïment: podem crear complexitat, ni que sigui evanescent!). Això ens pot ajudar també a situar el problema del mal, que podem considerar entre altres coses com una manifestació a nivell del comportament humà de la tendència a la dispersió, aquella corrent de la qual la complexitat va en contra. No cal esforç per fer el mal, només deixar-se anar; en canvi, cal esforç per construir la complexitat que suposa captar i deixar-se orientar per valors.

e) La construcció espiritual d’un mateix, és el referent últim en el procés de construcció de la pròpia complexitat? La construcció de la pròpia espiritualitat, és expressió del procés còsmic de construcció de complexitat? Esdevenim màximament complexos quan desenvolupem la capacitat de relacionar-nos amb tot el que ens envolta amb una identificació-immersió-fusió que no suprimeix la consciència. Som allò altre sense deixar de ser nosaltres. Podem veure i viure la realitat alhora sense distància i amb distància, culminant així un procés que comença en el sense distància (que compartim amb els animals), passa després per la consciència distanciadora (específicament humana: capacitat analítica i crítica derivada del llenguatge i la raó) i culmina en aquesta simultaneïtat dels dos processos, en un procés de reunificació conscient que anomenem experiència d’unitat. Aquesta experiència d’unitat genera un sentiment simultani d’alegria, admiració i agraïment, triple expressió de la vivència de fusió o unitat conscients.

f) La màxima complexitat seria així la d’aquest ésser que es depassa a si mateix, que depassa el llenguatge i arriba a una connexió directa amb la realitat, a una experiència del real no interferida per interessos, desigs, projeccions, submissions, dependències de certes coses en particular, anàlisis, crítiques. Això seria el més sublim, i també el més fràgil, el més difícil, el més incert. És la màxima aspiració de l’ésser humà, i la més sofisticada realització del cosmos: l’ésser humà espiritualitzat, mogut per la joia, l’admiració i l’agraïment per existir i ser conscient d’aquesta existència. L’ésser que s’identifica conscientment amb el conjunt de la realitat, deixant la distancia crítica i interessada sense deixar la consciència, sabent-se identificat amb la realitat. És una culminació del procés còsmic, o un cert tancament del cicle còsmic: l’explosió energia-matèria generant un ésser prou complex com per prendre consciència de la globalitat del cosmos al que pertany i celebrar-la (la tríada alegria-admiració-agraïment). L’ésser humà espiritual seria així la realitat coneixent-se i celebrant-se a sí mateixa. Seria la fita més alta, més complexa, més valuosa que som capaços d’imaginar: l’ésser humà com a 1) fruit de la creació, 2) lligat a la creació i alhora 3) culminació de la creació en tant que autoconsciència d’ella mateixa. Una variant d'aquest estadi de màxima complexitat seria la constatació que aquesta autoconsciència genera la impressió d’estar entroncada, de ser una manifestació d’una consciència que sembla preexistent, creadora i subtilment abastadora de la totalitat del cosmos (anomenada de vegades divinitat). La consciència no seria així vista com a exclusiva de l’ésser humà sinó que aquest la viuria com a preexistent a ell i al mateix cosmos. L’insòlit de l’ésser humà seria llavors la capacitat 1) d’arribar a aquesta consciència i 2) de percebre-la no com a exclusiva sinó com a preexistent i depassadora d’ell mateix i del cosmos. Llavors l’ésser humà esdevé consciència joiosa, admirada, agraïda, humil i veneradora.