Treballar l’esperit

Rothko 1949

El títol d’aquestes reflexions és agosarat. Sembla simple, però és potser un dels interrogants més difícils que tenim al davant. Perquè, què vol dir “treballar l’esperit” a la Catalunya de començaments del segle XXI?[[1]]

Tan de bo ens fos possible dedicar-nos directament a mirar de perfilar una certa contribució sobre el “com treballar l’esperit” sense haver de passar per “què és l’esperit” i “què és treballar l’esperit”, donant per suposat que tothom ho té clar. Però, a hores d’ara, això no seria gaire pertinent. Hi ha massa confusió, massa desorientació en aquest àmbit[[2]].

D’on sorgeix aquesta confusió? D’una banda, actualment, la transmissió de les cultures religioses tradicionals està rebent el fort impacte de la confrontació amb la modernitat (i amb la postmodernitat, ...) i el fort impacte de la globalització. Alhora, noves doctrines que fan referència a l’esperit apareixen per llocs diferents, de vegades mostrant una ingenuïtat entranyable, de vegades amb un rerafons sectari i de manipulació de les consciències que acaben ofegant o destruint les persones. També, la doble cara de les tradicions religioses, capaces del millor i del pitjor, ha fet que per a molta gent sigui aquesta segona la preponderant, allunyant-los així de l’interès per tot un àmbit de treball i reflexió important[[3]]. Finalment, per diverses raons, s’està escampant per les nostres societats a una velocitat esfereïdora una tendència a ignorar o desentendre’s del tema religiós, a considerar-lo com a irrellevant, com un estrany i curiós entreteniment dels nostres avantpassats fruit de les seves limitacions en la comprensió de la realitat, sense cap mena d’interès per al nostre món, posant-se així en risc la connexió amb una de les herències més riques i valuoses que ens ha llegat la humanitat[[4]].

Seran necessaris, doncs, notables esforços de rigor i de clarificació per tal d’endinsar-se per aquests camins amb una certa operativitat. Aquestes reflexions desitjarien tenir la coherència suficient com per poder ser d’alguna utilitat en la clarificació de conceptes i en l’orientació de perspectives.

I. Què és l’esperit ?

Hi ha moltes maneres complementàries de parlar de l’esperit. Cada cultura i cada època hi ha dit la seva, perquè cada cultura i cada època hi ha de dir la seva: no és una qüestió resolta d’una vegada per totes. No ens podem estalviar la reflexió sobre l’esperit, hem de mirar de formular què entenem avui i aquí per esperit.

Els diccionaris no ens hi ajudaran gaire. El terme ha tingut i té significats diversos, i cap d’ells s’adiu prou amb allà on volem apuntar. Una colla de definicions fan referència a la seva contraposició amb la matèria, concepció tradicional però que actualment tampoc no ens acaba de servir. El Pompeu (i el de l’Institut d’Estudis Catalans) parla de “Substància incorpòria (per oposició a substància corpòria o matèria)”; el de l’Enciclopèdia Catalana matisa una mica més, de manera prou interessant: “Principi actiu que hom estableix com a intrínsecament, tot i que no sempre absolutament, independent de la matèria i àdhuc, sovint, com si s’hi contraposés”. Altres definicions insisteixen: “Substància o ésser incorpori, immaterial”, dirà el de l’Enciclopèdia, “Ésser incorpori” dirà el Pompeu/IEC, “Ésser immaterial, incorpori (àngel)” dirà el Petit Robert. Més enllà d’aquesta contraposició amb la matèria, se’l veu també com a “Ànim, principi intern de les resolucions de l’home” (Enciclopèdia), “Substància subtil que es considera com a principi de vida” (Pompeu/IEC), “Principi de la vida incorpòria de l’home (ànima); principi de la vida corpòria de l’home (vida)” (Petit Robert). El mateix Petit Robert apunta a dues altres àrees que també ens són útils: “La realitat pensant, el principi pensant en general” i les definicions més teològiques, deixant de banda la de la tercera persona de la Santíssima Trinitat: “L’alè de Déu”, “Inspiració venint de Déu”. Totes aquestes definicions ens ajuden amb les seves al·lusions, però o bé fan servir un llenguatge religiós que cal explicar, o bé no acaben d’encaixar prou amb el que nosaltres volem suggerir, tot i oferir pistes útils.

Més que definir-lo, el que nosaltres farem és al·ludir-hi amb diferents imatges evocadores que apunten cap a alguna cosa difícil de precisar però alhora capaç d’anar despuntant aquí i allà amb indicis reveladors. Els mateixos intents de referir-nos-hi arribaran, com a màxim, a ser expressions amb certa capacitat per fer-nos-hi apropar, per fer-nos fixar en aquests indicis. Més que definir l’esperit, haurem de mirar de “desplegar-lo”, d’”explicar-lo”, d’estendre pliques que hi volen fer referència, tal com en Josep Maria Terricabras recomana de fer.

Podríem dir, per exemple, que l’esperit és (1) la capacitat que tenen els éssers humans d’experimentar el món, no només com un espai de satisfacció de les seves necessitats, sinó bàsicament com un espai generador d’admiració i, per tant, (2) una mena de força subtil, de vegades tènue i delicada, de vegades impetuosa, que ens porta a experimentar el món com una valuosa meravella. O com, (3) la capacitat d’experimentar-ho tot com a ple de vida i de significat; res no és “insignificant”, sinó que tot ens parla de la meravella de l’existència.

O veure’l com (4) la capacitat de viure la vida, no com una pesada experiència a suportar, sinó com una joiosa experiència a assaborir, de (5) viure joiosament enmig de la dificultat i el sofriment.

O relacionar-lo amb (6) la capacitat dels humans d’abrandar-se, d’inflamar-se, d’omplir-se d’entusiasme per la tasca de fer d’ells mateixos emissors d’actituds, d’accions, d’energies que ajuden als altres a viure positivament.

O dir que és (7) una experiència de netedat i transparència que ens fa viure la vida amb simplicitat i innocència. O que és (8) el resultat de viure el món i la vida des de l’estimació; o que és l’estimació amb la que podem arribar a viure el món i la vida.

O parlar del (9) desenvolupament d’una certa profunditat existencial i vital. Veure’l, doncs, com un (10) viure des de la pròpia intimitat central i no des de la superficialitat i la dispersió de la perifèria.

O dir que és (11) la capacitat humana de veure el món com una totalitat a la que l’ésser humà pertany; de (12) veure el món com a ple i coherent, com a amarat de sentit, tot i saber-ne el caràcter fugisser. O veure’l com (13) la capacitat de crear moments plens de gràcia en una realitat plena de limitacions. O com (14) la facultat que tenim els humans de depassar les nostres pròpies limitacions i obrir camins de novetat positiva en les nostres vides.

I el podem veure com (15) la capacitat humana de fer silenci, de posar en suspens el propi diàleg interior; com (16) la capacitat de contemplació, de recolliment, d’entrar en un mateix i veure el món des d’una distància que permet de viure’l diferentment.

També el podem veure com (17) la capacitat de pregar, d’adreçar-se a l’entorn com un interlocutor càlid que ens acull. O com (18) la sensació que la capacitat de viure el món com a positiu o magnífic és un regal que se’ns fa i no el fruit del nostre esforç o la nostra voluntat, i que el que cal és saber trobar i acceptar el regal.

Podem veure l’esperit com (19) la capacitat d’arribar a veure el món sense la deformació que hi aporten els nostres interessos, desigs i necessitats; deixar-lo parlar sense dir-li nosaltres de què volem que ens parli. O com (20) la capacitat de l’ésser humà de relacionar-se amb ell mateix, amb els altres, amb la societat, amb la cultura i amb la natura, fent servir eines de percepció i mecanismes de vinculació no limitats als destinats a garantir la pròpia supervivència material i la procreació, a enfortir la pròpia influència en l’entorn o a alimentar la satisfacció i l’adulació rebudes d’aquest entorn.

O (21) la capacitat d’observar el món i d’observar-nos a nosaltres mateixos amb la màxima atenció i simpatia, amb el màxim interès, però des del silenci i la distància, des de l’aquietament dels nostres impulsos, des d’una perspectiva global i comprensiva, procurant no conformar la realitat mitjançant la projecció dels nostres prejudicis, de les nostres visions preexistents i egocentrades.

També el podem entendre com (22) la capacitat de veure el món des del símbol (des de la xifra d’un llenguatge xifrat, en dirà Karl Jaspers), des de la imatge capaç de conformar o orientar la nostra manera d’experimentar el món i de relacionar-nos amb ell en referència a l’obertura al misteri, a la transcendència. Un símbol –uns símbols– treballats, consolidats, per l’experiència acumulada de moltes generacions. Un símbol vehiculat per la paraula, sigui en forma de narració –mitològica– sigui en forma de reflexió –filosòfica o teològica. O vehiculat per la icona. O pel gest, individual o col·lectiu.

Potser el podem veure com (23) una obertura, un camí, un procés de transformació personal vers un àmbit d’experiència on el jo no ocupa el paper central, protagonista, en la vida humana, sinó que aquest paper central queda assumit per una presència poderosa, indefinible i realitzadora que històricament ha estat designada a través de diverses imatges –complementàries– que miren d’indicar-la: unitat, absolut, buit, divinitat, silenci, amor, saviesa, energia, misteri, etc.

Potser parlem, doncs, de (24) l’experiència de captar, d’intuir dimensions que ens depassen, que no es poden descriure amb la precisió del llenguatge lògic –i d’aquí el recurs al llenguatge analògic, al·legòric, simbòlic, mític–, però que ens trasbalsen, que alteren profundament, radicalment la nostra manera de veure i viure la realitat. Parlem d’una experiència de connexió íntima amb el cosmos. Parlem d’una consciència d’immensitat corprenedora, inabastable i indescriptible que trobem per tot arreu quan ens mirem i experimentem el món d’una determinada manera. Per tot arreu, però potser especialment en la natura, en la cultura (especialment en la filosofia i l’art), en la trobada comunitària, en l’experiència dels valors i, sobretot, en la relació interpersonal profunda, en l’amistat i l’amor, en la compassió i la solidaritat, en el rostre de l’altre.

L’esperit pot ser una construcció biològica (una característica del nostre cervell, fruit d’una determinada articulació de les emissions electromagnètiques neuronals, d’una determinada interconnexió de les nostres neurones), una construcció personal (que cadascú imagina com vol) o una construcció col·lectiva/cultural (fruit de mil·lennis d’experiència i reflexió per part de molt diverses cultures); però sempre és viscut com quelcom que ens depassa, que està més enllà de nosaltres, que va més enllà de nosaltres. De fet, és viscut alhora com una experiència íntima i com a quelcom d’extern a nosaltres. És viscut com quelcom que no només ens parla de nosaltres persones ni de nosaltres humans, sinó que ens parla de tota la realitat. D’aquí la seva associació amb imatges còsmiques.

És l’esperit una facultat del cervell (una anomenada “intel·ligència espiritual”) que projectem en el món? És una realitat externa que se’ns fa manifesta? Són preguntes freqüents i lícites, però potser ens hem de parar a pensar: és realment aquest, el problema? És que no podem viure l’esperit sense saber mai ben bé si és una cosa o l’altra? Perquè necessitem decidir prèviament si és intern o extern? No pot ser les dues coses alhora? És que no podem igualment viure’l a fons sense haver definit si és una o altra cosa? No és més important fer-ne l’experiència que saber-ne amb precisió la naturalesa? Tan fora del món, tan separats del món ens veiem que considerem que una facultat del nostre cervell no pertany a la realitat, no forma part del cosmos, no manifesta el cosmos?

La distinció entre intel·ligència racional, intel·ligència emocional i intel·ligència espiritual (que preferim anomenar sintètica, totalitzant o global) és útil, però l’experiència de l’esperit sembla apuntar més enllà d’una facultat del nostre cervell, tot i que probablement passa inevitablement per aquesta facultat del nostre cervell.

L’esperit, doncs, ens permetria depassar-nos a nosaltres mateixos, depassar el llenguatge i arribar a una connexió més directa amb la realitat, a una experiència del real no interferida per interessos, desigs, projeccions, submissions, dependències de certes coses en particular, anàlisis, crítiques. Seria el més sublim, i també el més fràgil, el més difícil, el més incert. Seria la màxima aspiració de l’ésser humà, i la més sofisticada realització del cosmos: l’ésser humà espiritualitzat, mogut per la joia, l’admiració i l’agraïment per existir i ser conscient d’aquesta existència; l’ésser que s’identifica, s’immergeix, es fusiona conscientment amb el conjunt de la realitat, deixant la distancia crítica i la mirada interessada sense deixar la consciència, sabent-se identificat amb la realitat. Som allò altre sense deixar de ser nosaltres (no som un ni dos, sinó “no-dos”, diria en fórmula paradoxal la tradició advaita).

L’esperit estaria lligat així a una certa culminació del procés còsmic, o a un cert tancament del cicle còsmic: l’explosió energia-matèria generant un ésser prou complex com per prendre consciència de la globalitat del cosmos al qual pertany i celebrar-la. Un ésser que pot veure i viure la realitat al mateix temps sense distància i amb distància, en un procés de reunificació conscient que anomenem experiència d’unitat i que genera un sentiment simultani d’alegria, admiració i agraïment, la triple expressió de la vivència de fusió o unitat conscients. L’ésser humà espiritual seria així la realitat coneixent-se i celebrant-se a sí mateixa. És la fita més alta, més complexa, més valuosa que som capaços d’imaginar: l’ésser humà com a fruit de la creació, lligat a la creació i alhora culminació de la creació, en tant que autoconsciència d’ella mateixa.

L’esperit es manifestaria alhora com a consciència íntima i com a consciència preexistent, creadora i subtilment abastadora de la totalitat del cosmos. Experimentar-lo porta a la impressió que la consciència no és exclusiva de l’ésser humà, sinó preexistent a ell i al mateix cosmos. L’insòlit de l’ésser humà seria precisament la seva capacitat d’arribar a aquesta consciència i de percebre-la no com a exclusiva sinó com a preexistent i depassadora d’ell mateix i del cosmos. Aquest fet porta a una vivència ja no només joiosa, admirada i agraïda, sinó també humil i veneradora de la realitat.

II. Què és treballar l’esperit ?

Ens trobem, doncs, davant d’un conjunt de formulacions lingüístiques compatibles i complementàries que apunten a una determinada realitat que estem anomenant “esperit”. I aquesta realitat apuntada és generadora d’un “repte antropològic”, d’un desafiament a la condició humana. No tothom ni sempre se sent interpel·lat per l’esperit, però algunes persones, en alguns moments, experimenten que allò apuntat per aquestes formulacions lingüístiques és fonamental, és decisiu per a les seves vides. I la naturalesa d’aquesta realitat és tal que tothom pot experimentar-la en qualsevol moment. No hi ha criteris ni condicions, exclusivitats ni predeterminacions: és un oferiment sempre a l’abast, s’hi sigui sensible o no. Als interpel·lats, l’esperit els commou, els trasbalsa i els porta a viure diferentment. De vegades de manera molt visible, de vegades amb una diferència subtil. L’esperit els porta a obrir-se, a posar-se en funció d’ell, a deixar-se condicionar per ell. Lliurement, sense imposició, perquè sí: però l’impacte és radical, total, profund.

Hi ha un cert consens a considerar que aquest impacte es produeix de cop, de forma fulgurant, brusca, explosiva. El que no vol dir que no pugui anar precedit d’un llarg i gradual procés de preparació, d’aproximació, d’acumulació de condicions. Però aquesta irrupció de l’esperit, que és alhora obrir-se a l’esperit i optar per l’esperit, s’experimenta com un fenomen de sí o no: o hi ha irrupció o no n’hi ha, no és quelcom experimentable amb graus o nivells, no es pot accedir “una mica” o “força” a l’esperit; o entra en joc o no. És una opció o una experiència radical. Pot ser una explosió silenciosa, viscuda en la intimitat de la pròpia consciència. Pot passar per moments de foscor o de desorientació. Pot ser una vivència molt conscient i precisa o més aviat un rerefons intuïtiu amb contorns poc definits. Però quan es dóna, es dóna, i reorienta la nostra actitud vital de fons. El joc dual entre nosaltres i el món esdevé joc “trial” entre nosaltres, el món i l’esperit[[5]].

Els qui són sensibles a aquesta interpel·lació i accepten el repte d’aquest veure i viure el món d’una manera diferent entren llavors en una nova dinàmica, que ja no és irrupció sobtada sinó camí gradual i tenaç que va transformant la seva identitat i la seva vivència de la realitat. D’aquest camí de creixement, de desenvolupament de determinades capacitats, en direm aquí “treballar l’esperit”. Un treballar l’esperit que és alhora paradoxalment fruit de la irrupció i preparació per a la irrupció: el podem veure i viure com a conseqüència, però no serà gaire diferent del treball que farem, si amb la voluntat fem l’opció de mirar d’apropar-nos, de preparar-nos, per l’experiència de l’esperit. El que diguem de treballar l’esperit té, doncs, aquest possible doble caràcter, i sovint en parlarem més com a tasca de preparació, d’aproximació, que com a conseqüència. Potser no siguin processos molt diferenciables, sinó un únic procés que es pot veure alhora com a preparació i com a conseqüència, en un procés retroalimentat i sense final.

Treballar l’esperit és, doncs, decidir lliurement viure la vida en funció de l’esperit. És fer l’opció de posar la vida al servei de quelcom que ens depassa i se’ns escapa, però que vivim com a fonamental. És alhora recerca d’un inabastable i construcció d’una realitat diferent, d’una vida diferent, d’un món diferent. És llegir la realitat d’una altra manera, és percebre-la diferentment. Res ens obliga a fer-ho: ho fem perquè volem, perquè decidim fer-ho, des de la més plena llibertat. Mirem de construir un projecte de vida vertebrat per l’esperit, amb l’esperit com a referència central, en la recerca de l’esperit i mirant de materialitzar, de donar cos a l’esperit, d’encarnar-lo, de manifestar-lo i fer-ne gest vital, aplomador secret de la pròpia identitat personal, orientador de la nostra cursa vital, generador de la nostra mateixa existència com a éssers amb propòsit.

Pot sobtar una mica la utilització del terme “treballar” relacionat amb l’esperit. “Conrear”, que és més bonic, es pot estar convertint en un arcaisme. “Cultivar” és potser un terme més habitual, però s’ha anat decantant cap a significats de refinament (“és una persona molt cultivada”), proposant una accepció del terme “esperit” diferent de la que estem utilitzant aquí, més propera a algunes de les accepcions habituals del francès (que el fa servir per parlar de ment, i també per parlar d’enginy, per dir-ho curt i imprecisament). Aquesta associació amb refinament ens aproparia a les nocions de sensibilitat i de qualitat humana de les que parlarem tot seguit, i que, com veurem, hi estan relacionades, però no s’hi identifiquen. “Desenvolupar” és un altre terme que podríem emprar, però té el defecte de portar a pensar en una dimensió quantitativa, com si d’esperit se’n pogués tenir més o menys, la qual cosa és possible quan parlem de sensibilitat o d’enginy, però no quan parlem d’esperit, com acabem d’indicar.

“Treballar” té la virtut de ser compatible amb l’aspecte de llibertat (podem treballar l’esperit o no) i de subratllar la dimensió d’esforç, amb ressonàncies tant agràries com industrials o d’altres menes. A l’hora de treballar l’esperit, l’esforç és inevitable, tot i saber que l’accés a la dimensió espiritual no només depèn de l’esforç que hi posem. De què més depèn entra en l’àmbit del misteri, i només hi podem al·ludir amb termes com “gràcia” o “do”: paradoxalment, l’esperit se’ns dóna gratuïtament sense que això ens estalviï l’esforç de treballar-lo, ja que hem de preparar-nos per rebre’l quan menys ens ho pensem i saber-lo acollir; hem de saber respondre a una iniciativa l’origen de la qual ens depassa. La dinàmica de l’esperit és estranya i desconcertant.

Treballar l’esperit no és doncs acumular coneixements, ni emocions, ni pràctiques rituals. Treballar l’esperit no és acumular valors (ser bons, ser honestos, ser generosos, ser solidaris, ser justos, ser lliures, ser comprensius, ser compassius, etc), ni conviccions, ni creences, ni adhesions. Treballar l’esperit no és acumular experiències paranormals (pressentiments, invocacions als esperits, coincidències, visions, etc), ni teràpies (naturistes, homeopàtiques, d’acupuntura, etc), ni estats d’ànim exaltats, ni estats alterats de consciència. Treballar l’esperit és quelcom que de vegades pot incloure o bellugar-se per sota d’algunes d’aquestes activitats,., però sense identificar-s’hi. Treballar l’esperit és treballar la pròpia capacitat d’estimar. Treballar l’esperit és fer-se més subtil i profund un mateix, i fer més subtils i profundes les relacions amb els altres, i fer més subtils i profunds els col·lectius, les societats. Fer les persones, les relacions, els col·lectius més madurs, més serens, més valuosos, més respectables, més venerables. És donar qualitat, valor, intensitat de color a la realitat. Donar-hi aplom i dignitat, gruix i substància, gràcia i esplendor, fer-ho tot més lluminós, més transparent, més fi.

Si l’esperit està relacionat amb el desplaçament del “jo” del paper central en la vida humana, treballar l’esperit passarà també per preparar el “jo” per a aquesta reubicació. Això demana, entre d’altres coses, el redimensionament del “jo” a una escala inferior a l’habitual, redimensionament que requereix que el jo no estigui ni massa fort, rígid, prepotent, ni massa feble, desorientat, insegur. Aquest treball de reequilibri, redimensionament i reubicació del “jo” demanarà treballar els seus aspectes conscients i també els seus aspectes inconscients. El treball amb l’inconscient és el que permet comprendre algunes de les tècniques anomenades esotèriques i també algunes de les dimensions del treball amb els símbols del qual parlarem més endavant.

Treballar l’esperit és refinar la nostra percepció de manera que pugui incloure i harmonitzar les reflexions de la raó, les emocions o sentiments que experimentem i un tercer component que podem anomenar la “percepció global del cos”, derivada de l’operació simultània d’un gran nombre de circuits interneuronals (operació simultània que és també el fonament de la consciència). Aquesta percepció global es manifesta en una sensació d’unitat interna i d’unitat amb l’entorn (des del més proper fins a les galàxies). Experimentar aquesta unitat és un indici de bona feina en la tasca de treballar l’esperit.

Per treballar l’esperit són favorables dues grans virtuts:

1)      Ser persones sensibles, atentes al que ens envolta i capaces d’obrir-se i deixar-se impactar pel que tenim al davant. No éssers closca, éssers enquistats, centrats en un mateix i en el seu entorn més immediat, en allò que necessiten per sobreviure i afirmar-se. Éssers capaços de patir amb els altres, d’engrescar-se i celebrar amb els altres, d’assaborir la bellesa de la natura i de l’art, d’experimentar la solidaritat i la compassió. Éssers capaços d’emocionar-se, de vibrar, de revoltar-se davant de la injustícia i la mentida, la crueltat o la manipulació, el menyspreu o l’arrogància. Persones obertes als problemes i les il·lusions dels altres.

La sensibilitat es desplega en diversos territoris: envers la natura, envers les arts, envers el coneixement (filosofia, ciència), envers la correcció del comportament (sensibilitat moral, maduració ètica), envers el sofriment dels altres (altruisme, solidaritat, compassió, cura dels malalts), envers el benestar dels altres (educació dels joves, cura dels vells, atenció als amics), envers els projectes compartits (engrescament, entusiasme, cooperació) ...

2)      Ser persones de qualitat. La qualitat humana pot ser difícil de definir, i no inclou cap pretensió de jerarquització o de discriminació. No és patrimoni de cap grup ètnic ni de cap nivell social. No hi ha fórmules estàndard per accedir-hi, però la reconeixem força fàcilment quan la tenim al davant, de vegades amb la simple contemplació d’un rostre. És més aviat una mena de combinació de coneixement, criteri, sensibilitat, equilibri i profunditat que genera persones serenes, coherents, fiables, capaces d’encarnar els valors fonamentals.

Sensibilitat i qualitat humana són virtuts que afavoreixen el treball de l’esperit, i que alhora queden desenvolupades, potenciades, pel treball de l’esperit. Hi ha un cercle virtuós entre les dues virtuts i el treball de l’esperit. Es pot fer créixer la sensibilitat i la qualitat humana sense treballar l’esperit[[6]]. Però si es treballa l’esperit, la sensibilitat i la qualitat humana en surten enriquides. I treballant la sensibilitat i la qualitat humana afavorim el treball de l’esperit.

Sensibilitat i qualitat humana serien doncs dues virtuts autònomes, que poden anar juntes però que no hi van mecànicament.. El desenvolupament de certs tipus o nivells de sensibilitat comporten un desenvolupament de qualitat humana, i la qualitat humana inclou certs tipus o nivells de sensibilitat, però no s’identifiquen com a bloc, ni entre elles ni amb el treball de l’esperit[[7]]. Les podem representar com a tres vèrtexs d’un triangle d’interrelacions i poden donar-se diferents graus de desenvolupament de cada un dels tres àmbits.

  

  

  

Aquest triangle d’interrelació subratlla alguns aspectes, però n’hi ha d’altres que poden quedar més ben recollits fent servir un diagrama de Venn, que mostra zones d’intersecció entre els àmbits:

No considerem, doncs, que només qui treballa l’esperit pot desenvolupar la sensibilitat i la qualitat humana; es pot ser molt sensible i tenir una gran qualitat humana i no treballar l’esperit. No pretenem tampoc que qui treballa la sensibilitat i la qualitat humana ja està treballant l’esperit, vulgui o no vulgui, ho sàpiga o no ho sàpiga; treballar l’esperit és una opció diferenciada i lliure. Però és cert que qui vol treballar l’esperit ho té més fàcil si treballa la sensibilitat i la qualitat humana. En aquest sentit, sí que podríem dir que treballar la sensibilitat i la qualitat humana són maneres de preparar, ajudar o enfortir el treball de l’esperit.

Tothom té a l’abast treballar l’esperit, però no tothom vol fer-ho ni ha de fer-ho: és una opció lliure. I es pot voler treballar l’esperit i no aconseguir-ho. La sensibilitat i la qualitat humana, en canvi, sempre, si es vol, es poden cultivar. I com que aquest cultiu està relacionat, com hem vist, amb el treball de l’esperit, afegirem algunes consideracions al respecte.

Què és treballar la sensibilitat? Com fer-ho? Sembla que és una tasca d’educació. Educació que, segons com, podem formular en termes de creació de circuits interneuronals, de sinapsis (connexions entre les neurones del nostre cervell). Aquestes connexions interneuronals no són innòcues; n’hi ha de nocives i n’hi ha de benèfiques, n’hi ha que ens construeixen i ens potencien com a éssers humans i n’hi ha que ens degraden, que ens destrueixen, que ens sotmeten a dependències. Potser educar, en una formulació simplista, és potenciar les connexions benèfiques i mirar de reduir les nocives[[8]].

Crear aquests circuits no és fàcil, però amb voluntat i, si pot ser, amb ajuda externa, ajuda que reculli la rica experiència de les generacions que ens han precedit, és possible fer-ho. Es requereix triar bé els exercicis pertinents; en aquest terreny, els exercicis pràctics són fonamentals; la clarificació d’idees ens pot ajudar a preparar la nostra predisposició, la nostra voluntat, però sempre haurem de passar per les pràctiques. Una de les pràctiques és l’observació reiterada d’objectes adients (per exemple un paisatge, un arbre, una flor, un quadre, una música, una persona, una posta de sol) fins que interioritzem el valor que comuniquen (bellesa, serenitat, alegria...). Altres pràctiques poden ser, per exemple, llegir amb calma i a fons un text; cantar amb intensitat, amb tot el cor, una cançó; caminar durant una hora fixant-nos simultàniament en el nostre interior i en l’entorn; emprendre un debat seriós sobre quelcom que considerem rellevant; visitar assíduament un malalt; protestar amb constància per una injustícia... i posar tot això sistemàticament en pràctica fins a aconseguir que la nostra relació amb l’entorn inclogui o generi el valor, fins a relacionar-nos amb el món com a valor.

Un altre bon exercici és l’esforç en la captació del matís. Coses que a primera vista semblen iguals o molt semblants però que, ben mirades, no només no ho són sinó que la diferència entre elles és la distància que separa la mediocritat de la genialitat. Es tracta de refinar la percepció, d’afinar-la fins a captar aquest matís decisiu. I això tant es pot donar en una peça de roba de vestir com en la interpretació d’una obra de música (comparar versions d’una mateixa obra per diferents intèrprets pot ser útil en aquesta pràctica); tant en una tonalitat del mar com en una pintura. Comparar la lectura d’un mateix poema per dues persones diferents és també un bon exercici en aquesta línia.

Cal triar aquestes pràctiques amb encert; aquí l’ajuda externa ens pot estalviar molta feina. I cal un esforç de voluntat, de reiteració, de constància, per continuar quan al principi l’experiència resulti feixuga, avorrida, insulsa, fins i tot irritant. I cal seguir itineraris: quan esdevenim sensibles a quelcom, allò esdevé una pista envers noves fites a assolir, coses semblants però a les que encara no som sensibles i les quals podrem treballar.

Treballar la sensibilitat ens portarà a endinsar-nos en dos grans àmbits: la natura i la cultura. Ens farem cada cop més sensibles a l’entorn natural fins a arribar a una profunda estimació de la natura i a l’exaltació del cor davant d’ella. Això és força senzill: cada dia ens regala una claror particular, uns núvols irrepetibles, siguem on siguem. Això sí, cal trobar el moment per fixar-s’hi. Més en general, serà bo trobar temps per estar “amb” la natura (no només “a” la natura) i llocs especials per fer-ho. D’aquí la importància de la preservació del territori, del nostre entorn natural, que en el darrer segle s’ha vist profundament malmès. Cal trobar llocs que ens ajudin a fixar-nos en la transparència de l’aire, en la forma de les nuvolades, en les muntanyes i les roques, en els arbres, les plantes, les flors, els bolets; en els animals, dels voltors als isards, dels ocells als amfibis, les papallones diürnes i nocturnes, els insectes; en les pedres, amb els seus colors, textures i formes. El concepte de “territori sagrat” ens pot semblar impropi del nostre temps i la nostra cultura (fem servir “parc natural”) però tradueix millor l’experiència que volem assenyalar aquí. Cal endinsar-se als Ports, al Montsant i Fra Guerau, a Montserrat i al Montcau, al Montseny i al Montsec, a Collsacabra, al Pedraforca i al Cadí, als Pirineus; cal immergir-se en la natura i anar-la deixant penetrar al nostre interior. Cal caminar, cal passar hores a la intempèrie; el que n’obtenim, no té preu.

La cultura és un àmbit molt ampli, on tant les ciències com la filosofia ens poden enriquir molt i afinar la nostra visió del món. Però són sovint les arts plàstiques, la poesia, la novel·la, la música i les arts escèniques els camins que tenim més a l’abast per treballar la nostra sensibilitat des de la cultura. És important conèixer les grans fites que s’han anat assolint, conèixer els clàssics, o sigui aquells el valor i el missatge dels quals va més enllà del seu temps, els qui han arribat a la grandesa, la qual genera grandesa en els qui s’hi apropen, com ens recorda Karl Jaspers. Fet que explica el seu magnetisme i la oportunitat d’apropar-s’hi, de deixar-se amarar per ells, de rebre la seva influència. Afortunadament, la llista dels clàssics és immensa, i és bo que cadascú es vagi construint la llista dels “seus” clàssics. Heus aquí una tasca digna de ser portada a terme: anar tornant als clàssics una vegada i altra fins que ens facin vibrar i ens commoguin. Amb reflexió i ordre, amb passió i dedicació, seguint itineraris que ens portin a noves descobertes, deixant que els experts, la intuïció i l’atzar ens mostrin nous camins. I amb la sensibilitat que ells ens ajuden a obrir, observar atentament el nostre entorn cultural actual i descobrir-hi tot allò que ressona, que té gruix, que aporta qualitat, que val la pena. Així, la nostra sensibilitat s’anirà enriquint i aprofundint contínuament.

Què és treballar la qualitat humana? També és una qüestió d’exercicis, d’iniciatives pràctiques que desenvolupin determinats valors que potser han esdevingut tòpics però que són centrals: amor, bondat, justícia, solidaritat... Per mirar d’evitar un llenguatge massa habitual, podem traduir aquests valors en tres dimensions que inclouen una certa paradoxa: una alegria serena, una sobrietat sensible i una compassió activa.

Es tracta d’assolir una alegria profunda i intensa davant del món i de la vida, que no es manifesta com a esbojarrament o diversió per evadir-se de la realitat. D’arribar a una sobrietat global i estricta que permeti alterar el mínim el món i els altres, i que alhora no comporti menyspreu per les coses ni autodestrucció, ans al contrari, una fascinació pel que ens envolta. De desenvolupar una compassió extensa i sentida que és interès apassionat pel què passa al nostre voltant, i que no esdevé sentimentalitat passiva o lament inútil. Es tracta d’arribar a una serenitat que porti a prendre-s'ho tot molt seriosament i alhora amb certa distància; una sensibilitat que ens faci interessar-nos per tot i trobar-hi els seus aspectes més bells i agradables; una activitat que ens porti a tenir iniciatives pràctiques per ajudar als altres i transformar les estructures socials. Caldrà trobar les pràctiques concretes que ens ajudin a avançar en el desenvolupament d’aquestes característiques, que ens permetin avançar en el creixement de la nostra qualitat humana.

III. Com treballar l’esperit ?

Dèiem al principi que ens agradaria haver pogut començar directament per aquí, estalviant-nos les pàgines precedents. Esperem que hagin estat, però, d’alguna utilitat, si més no a l’hora de precisar termes de referència. Ara ens podem ja endinsar en un nivell més operatiu, i ho farem proposant cinc àmbits de treball:

1)             Assumir el compromís personal

El punt d’arrencada és, a primera vista, més aviat impopular, incòmode, contracorrent. La sola paraula “compromís” crea de vegades cert rebuig. Podem dir-ne voluntat, fermesa, dedicació, esforç, disciplina. Disciplina seria potser, per a alguns, un terme més gràfic, directe, però compromís resulta més exacte.

Si no hi ha una opció personal per treballar l’esperit, no farem res, com no podem enfortir el nostre cos si no fem gimnàstica, anem d’excursió, mengem correctament, evitem les drogues, dormim suficientment. Que això és pesat i cansat? Evidentment, sobretot al principi, quan encara no hem pogut començar a tastar les compensacions que comporta tenir una bona forma física. Amb l’esperit passa una mica el mateix: cal un esforç inicial que després esdevé ja dinàmica autoalimentada, tot i que sempre ens hem de mantenir vigilants, persistents, ja que no és un camí d’avenços irreversibles (com tampoc no ho és l’estat físic). Un cop engegat el procés, les compensacions ajuden. O potser el que passa és que arriba un moment en què desapareix la necessitat de compensacions.

Hi ha dos tipus de compromís personal en el treball de l’esperit: el de crear les condicions per poder-lo dur a terme i el de dur-lo a terme. Crear les condicions vol dir procurar mantenir un nivell suficient de salut física i mental com perquè no entorpeixi el procés; aconseguir un equilibri emocional que no ens faci dependents dels sentiments, sensacions i plaers (“posar ordre en els afectes”, en terminologia ignasiana), aspecte especialment rellevant en una societat com la nostra, amb una forta tendència hedonista i amb fortes derives cap a les drogoaddiccions en sentit ampli (i també en sentit estricte). Cal preservar espais de temps per a dedicar-los al treball de l’esperit; tenir un ritme de vida laboral, familiar, personal i de diversió que no impossibiliti el treball (posar certs límits, per tant, a aquests aspectes de la nostra vida). Des d’aquest context, podem desenvolupar la feina, que passarà principalment per la creació de moments de silenci i/o pregària (per breus que siguin, però procurant que siguin sistemàtics, no “quan puc” o “quan em ve de gust”), la lectura de textos inspiradors, la pràctica d’utilització dels símbols de la qual parlarem més endavant i l’exercici de gestos de bondat (voluntariat de servei als altres, almoina, ajuda als qui pateixen –malalts, pobres, persones amb problemes o angoixa–, accions per a la transformació de la societat cap a cotes més altes de justícia, igualtat, solidaritat, fraternitat, veritable llibertat).

Els textos inspiradors esmentats poden ser textos de les grans tradicions religioses, però també poemes, novel·les, assaigs, pel·lícules, contes. El que han de ser és textos amb capacitat per impactar-nos, fer-nos créixer, fer-nos anar més enllà de nosaltres mateixos, obrir-nos horitzons, fer-nos més lúcids, enfortir els nostres valors, fer-nos més profunds. I és important que la lectura sistemàtica i a fons de grans textos (en aquest sentit ampli) formi part de la disciplina personal individual de treball de l’esperit.

El compromís personal passa també per la superació de tòpics, siguin ingenus o siguin interessats. Sovint, aquests tòpics s’erigeixen en obstacles, o bé els utilitzem com a excuses protectores per defugir la tasca. Tòpics com “això no va per mi”, “jo no estic fet per aquestes coses”, “això és cosa de monges i capellans”, “això és cosa de manuals d’autoajuda” o “és qüestió d’experts, d’entesos”, o “s’ha de tenir vocació”, poden jugar aquest paper. El compromís passa per deixar-los enrere i afrontar que aquest és un repte que tot ésser humà té al seu davant; passa per veure que el treball espiritual ens concerneix i no podem evitar plantejar-nos què és i com ens implica. Perquè no es tracta de creure en res, sinó d’experimentar el món d’una determinada manera.

Aquest compromís personal pot venir ajudat per la potenciació de petites i grans comunitats i per la utilització dels símbols; en parlarem a continuació. Però hi ha sempre un àmbit que queda exclusivament en mans de cadascú, de la pròpia decisió. Aquesta voluntat personal és indefugible. El treball de l’esperit té un cert component de camí en solitud. No solitari, com ens recorda en Miquel Martí i Pol[[9]], ja que la comunitat és a prop. Però sí en solitud.

2)             Potenciar les petites i grans comunitats

La crisi ideològica i institucional dels darrers trenta anys i el canvi social accelerat que hem viscut està delmant, a l’occident –i corre el risc de fer-ho arreu–, la vivència comunitària de l’espiritualitat. Això és greu, però és un fet, i no valen lamentacions. El que hem de fer és veure si la vivència comunitària de l’espiritualitat, o sigui el conreu col·lectiu de l’esperit, és important per al treball de l’esperit i, si la resposta és afirmativa, posar-nos a potenciar d’una manera nova, compatible amb els temps que ens ha tocat viure, les petites i grans comunitats a Catalunya.

Un aspecte clau en aquest sentit és tenir present que, atesa la implantació social del cristianisme a Catalunya, fins fa trenta anys, aquesta dimensió comunitària lligada al treball de l’esperit s’identificava amb la comunitat cristiana, majoritàriament amb l’església catòlica. El dubte que alguns es poden plantejar ara és: potenciar la dimensió comunitària espiritual a Catalunya vol dir construir la comunitat cristiana?

No i sí. En l’actual context de pluralisme religiós, hi haurà comunitats d’adscripcions religioses diverses. I és possible que n’hi hagi de “multireligioses”, que compaginaran referències a diferents tradicions.. Algunes potser aplegaran persones que no voldran identificar-se institucionalment amb cap tradició. A d’altres, certes persones tindran una vinculació preferent amb una tradició religiosa i d’altres no[[10]]. El central serà la voluntat de treballar plegats l’esperit. Però també podria ser que la major part de les adscripcions d’aquestes noves petites i grans comunitats fos cristiana, atès el pes del cristianisme en la història, la cultura i les tradicions dels catalans. O no: potser prevaldrà la voluntat de rebuig i d’oblit, si certs impactes negatius segueixen operant. No ho podem saber. L’important és que hi hagi comunitats que treballin l’esperit.

Perquè aquest és el propòsit de la construcció comunitària: poder treballar plegats l’esperit. Afegir al treball personal el treball comunitari, la qual cosa que també suposarà, d’una banda, crear les condicions per a l’existència de comunitats (bàsicament dedicar-hi sistemàticament un temps i trobar espais adients on aplegar-se) i, de l’altra, fer les pràctiques comunitàries de treball de l’esperit: 1) la immersió simbòlica a través dels rituals, 2) compartir els problemes vitals i les joies dels membres, 3) fer un seguiment i donar suport al treball de l’esperit dels membres 4) avaluar la dinàmica i la problemàtica de la societat en la que s’està inserit, i 5) presentar una reflexió pública al respecte, feta des de l’òptica dels qui s’endinsen pels camins del treball espiritual.

La construcció comunitària s’haurà de fer al doble nivell que hem anomenat petites i grans comunitats. Són petites comunitats les que permeten un coneixement personal d’una certa profunditat de tots els altres membres. Normalment estaran entre quatre i vint persones, amb l’òptim al voltant de setze, garantint alhora el coneixement personal i la dinàmica comunitària, no monopolitzada o massa marcada per les situacions personals d’alguns. Les grans comunitats seran les que apleguen un nombre superior de persones, en les que aquest coneixement personal es fa més difícil i passa a un segon pla, mentre la dimensió ritual o la d’avaluació social poden agafar més protagonisme.

Per què serà difícil aquesta potenciació de la dinàmica comunitària espiritual a Catalunya i a l’occident, en general? Els obstacles són diversos, començant per la gran difusió a les nostres societats d’un individualisme aïllador, una concepció de l’home que considera secundària la relació col·lectiva estable amb els altres. Després, tenim la feblesa dels aglutinadors comunitaris, que han de ser ideològics, programàtics i personals: les idees compartides que fan que puguem i vulguem treballar plegats, el programa concret de treball que volem compartir (què farem plegats, i que això resulti prou atractiu com per fer l’esforç de participar-hi) i els mestres, líders, responsables, servidors o gent amb especial dedicació, que faciliten la vertebració de la comunitat. I finalment tenim les dificultats de tot grup humà: els afanys de protagonisme, les manipulacions, les enveges, les gelosies i les antipaties, les relacions sentimentals fora de norma, les desigualtats d’aportació dels membres (inclosa l’econòmica, però no només: sovint uns s’esforcen més i altres s’aprofiten del seu esforç), les dificultats de consensuar les distribucions de responsabilitat i autoritat, etc.

Serà difícil, però és important. Només amb el treball personal costa tirar endavant el treball de l’esperit. Ja és un lloc comú que el grup és més que la suma del seus components, que té una dinàmica i unes virtuts específiques i insubstituïbles. Però és que és així, i cal tenir-ho en compte.

Dins d’aquest apartat volem subratllar especialment la importància de la nova construcció d’una certa xarxa monàstica i eremítica a Catalunya (i en general, és clar). El treball espiritual necessita d’uns punts forts d’emissió de dinàmica espiritual. Necessita de persones i grups consagrats al treball espiritual com a tasca prioritària, i que exterioritzin aquesta identitat. Les comunitats monàstiques i els ermitans formen part d’aquestes persones i grups que tenen com a tasca la visualització social del treball espiritual, juntament amb els altres ordes religiosos, els alliberats per a tasques comunitàries i els representants públics de les comunitats.

Aquestes persones eremítiques i comunitats monàstiques són simbiòtiques amb les altres persones i comunitats: no poden existir sense el seu suport, i aquestes gaudeixen del fruit del seu treball. D’alguna manera, monestirs i ermites són com puntes d’iceberg, i han d’estar lligades a una àmplia base comunitària per poder tirar endavant.

Caldrà revitalitzar també els ordes religiosos no monàstics i els ministeris comunitaris (la gent dedicada prioritàriament a ajudar a fer rutllar les petites i, sobretot, les grans comunitats). Aquí les nocions de “carismes” i “compromís personal” ens seran indefugibles. Cal que les comunitats, democràticament i amb la màxima flexibilitat, facin aflorar i potenciïn allò que cadascú pot fer més bé, les diferents capacitats dels diferents membres. I cal que les persones estiguin disposades a dedicar part del seu temps i esforç a atendre les necessitats de les comunitats. El problema de la feblesa actual de les estructures comunitàries a casa nostra no és un problema de finançament, sinó un problema de poder disposar d’estructures obertes i flexibles capaces de fomentar les aportacions de tothom i de poder disposar de persones capaces d’assumir compromisos.

Evidentment, encara que tota aquesta nomenclatura pugui semblar lligada a la tradició cristiana, quan parlem aquí de xarxa monàstica i eremítica, o d’ordes religiosos, o de petites i grans comunitats, o de carismes, o d’estructures obertes i flexibles, ens referim a totes les tradicions religioses, i fins i tot, a experiències interreligioses en aquests àmbits.

3)             Adquirir la capacitat d’immersió en els símbols

El símbol és una imatge mental, imatge física, objecte, idea, narració, gest, text, ritual, lloc, paisatge, música, llum, qualsevol cosa que, quan ens hi apropem, ens impacta de tal manera que ens dóna accés a una forma de veure i viure la realitat que no és l’habitual, la quotidiana, la presidida per l’anàlisi racional o per les emocions i valors amb els que acostumem a operar. La gràcia del símbol és precisament aquesta capacitat de fer-nos anar més enllà d’ell mateix i de nosaltres mateixos.

El símbol ens canvia el registre, portant-nos a una relació amb la realitat que no podem descriure amb precisió, a la qual hem d’al·ludir amb termes vagues, aproximats, que denoten de seguida la seva inadequació: experiència d’unitat, fusió conscient, vivència de plenitud o sentit, èxtasi, elevació, silenci dens, coneixement silenciós, fondària de la realitat, relligament (amb el propi cos, amb la natura, amb l’altre, amb el transcendent), dimensió última, un altre món, oblit d’un mateix, amor intens per tot, benvolença incondicional envers tot, experiència de l’amor de Déu, acolliment total, il·luminació, pas a l’altra riba, llibertat total, vivència de l’Absolut, gran poder, alta energia, gran buit, etc.

No tots els símbols fan referència a la dimensió espiritual. La humanitat ha anat generant una simbologia molt rica que fa referència a múltiples aspectes, utilitzant sovint una noció més concreta, una imatge, per assenyalar nocions més àmplies o abstractes (com quan l’abella ens remet a la noció de laboriositat, o la terra a la de fertilitat). Aquí hauríem de parlar, doncs, de “símbols espirituals”, ja que ens estem referint a aquells que ens remeten a la dimensió espiritual. Però, si més no per no fer massa feixuc el text, ens permetrem de parlar simplement de símbols.

Què hem de fer per a poder utilitzar aquests símbols? Dues grans coses:

• Buscar el símbol o conjunt de símbols adient, o sigui, capaç d’operar, d’impactar, d’obrir-nos a la dimensió espiritual. Adient a la persona, adient al grup, adient al lloc, adient al moment, adient a la cultura, adient al context... De símbols, la història n’ha acumulat un munt. I potser en podem descobrir o construir de nous, tot i que això no és senzill. De fet, hi ha qui diu, i amb molt de fonament, que ara ja no és possible crear nous símbols, ja que hem deixat d’utilitzar el llenguatge mitològic. I hi ha qui diu que un símbol no pot ser establert sobre la base d’explicacions racionals, que el símbol que s’ha d’explicar ja no és símbol, la qual cosa també té molta part de veritat. Deixem la qüestió oberta. El que cal és en cada moment saber disposar dels símbols apropiats. I això és un cert art, fet de coneixements i intuïció. Ens fan falta mestres en aquest art.

·        Aprendre a immergir-nos en el símbol. També en podríem dir “deixar-nos amarar pel símbol”. Això no és senzill, però és decisiu. És anar més enllà de la observació del símbol com a entitat que tenim al davant i que mirem de comprendre racionalment. No es tracta només de mirar el mar, i analitzar-lo, i descriure’l; es tracta de nedar-hi. No es tracta només de veure o estudiar el cotxe, es tracta d’entrar-hi i conduir-lo, “experimentar-lo”. No es tracta de mirar i descriure la poma, es tracta de mossegar-la i tastar-ne el gust. El símbol no només s’analitza: es viu, s’hi penetra, s’utilitza. Per això, parlem d’immersió en el símbol.

Quan l’analitzem, ja sabem que un símbol no és una entitat materialment real com un martell o una taula, però tampoc és real de la manera com ho són els conceptes o les idees, ni com els desigs o els sentiments. Té una mena de realitat pròpia, barreja d’idea, d’objecte i d’eina: és una noció operativa, o una imatge operativa, o un objecte operatiu. Per això, no ens podem quedar en la seva anàlisi, sinó que el que cal és utilitzar el símbol; sinó, no pot ser símbol, perquè només si és útil per portar-nos a una altra visió i vivència de la realitat és realment símbol.

És entrant-hi que veiem que el símbol és una entitat real, d’una manera diferent que un objecte o un concepte, però tan real que ens pot canviar, que ens pot fer veure i viure diferentment el món. Creure’s que és una entitat externa, com un arbre o una casa, pot ser perillós, ja que pot portar al fonamentalisme i a la intolerància. Però creure que és una simple idea porta a tancar-nos portes d’accés a una altra manera de veure i viure la realitat.

Diguem de passada que els símbols que fan referència a l’esperit tenen una qualitat tan especial, tan insòlita, que ens fa reverenciar-los, perquè és un enorme mèrit saber apuntar a l’esperit. Esdevenen el que anomenem “sagrats”. I dels símbols sagrats no se’n pot parlar a la lleugera, banalment, o com si fossin objectes amb el mateix tipus de realitat que una cadira. Són especials i cal tractar-los amb la cura, el respecte, la prudència i la veneració pertinents. És possible que la invitació bíblica a no prendre el nom de Déu en va apunti en aquesta direcció.

Per fer operatiu el símbol hem de deixar de veure’l “a distància”, com un objecte que tenim al davant, i ficar-nos-hi dins, o deixar que ell es fiqui dins nostre (si se’ns permet un llenguatge al·legòric que apunti al que volem dir). Hem de viure el símbol a fons, viure’l com a real. Quan l’analitzem, podem emprar l’expressió “és com si” per trobar metàfores que ens ajudin a entendre la seva naturalesa, però quan el vivim, l’hem de veure real, sentir real, notar-ne l’operativitat, fer-ne l’experiència.

Fins ara, cada cultura tenia el seu estoc simbòlic que li era significatiu, i els altres símbols li eren estranys, incomprensibles; fins i tot li semblaven perillosos, perniciosos, enemics a suprimir. El legítim entusiasme pels propis símbols (derivat de l’agraïment per haver-ne experimentat l’eficàcia, a més del fet d’estar expressats en el marc de la pròpia cultura) podia també portar a lloances desmesurades i a fer-ne absoluts inqüestionables. I a confondre la lloança amb la descripció.

Algunes ments, particularment clarividents, sempre han anat veient la relativitat cultural dels símbols, arribant a la conclusió (i fent l’experiència) que com que eren eines que orientaven en certs sentits, 1) tots tenien la possibilitat de ser utilitzats (en la mesura en que resultessin adients, operatius, com dèiem abans; i això s’ho sap cadascú, o cada grup, o cada cultura), i 2) cap era identificable amb allò a què apunten (la coneguda imatge del dit i la lluna), amb allà on porten (la coneguda imatge de la barca per passar a l’altra riba). La gran novetat dels nostres temps de globalització i d’intercomunicació és que aquesta relativitat i funcionalitat del símbol (que no rebaixa en res la seva extraordinària importància) està esdevenint una experiència col·lectiva i universal. Es van trencant les barreres aïllants entre cultures: totes ens són accessibles i, d’alguna manera, totes ens són pròpies. Unes ens pesaran, ens parlaran més que altres, com és lògic, però s’està substituint la dinàmica de “la meva a defensar, les altres a rebutjar” per “la meva a potenciar i oferir, les altres a conèixer i incorporar”.

Això fa que ens trobem davant de grans dipòsits de símbols que se’ns fan assequibles. Tots estan a la nostra disposició i poden ser utilitzats, mentre fem servir la doble norma esmentada: buscar el símbol adient i immergir-nos-hi.

El símbol pot ser Déu Pare. O Jesucrist, fill de Déu. O l’Esperit Sant, alè de Déu. O el Regne de Déu/el Regnat de Déu. O la Trinitat.

O les paràboles de Jesús, els miracles de Jesús, els gestos de Jesús (la fracció del pa, el rentar els peus als deixebles, la mort en la creu, ...). O el Parenostre. O les benaurances. O la conversió. O la transfiguració.

El símbol pot ser la revelació. O l’encarnació. O la resurrecció. O l’ascensió. O la salvació.

El símbol pot ser Déu únic, Déu poderós, Déu que tot ho sap, Déu que és a tot arreu. Pot ser Déu que jutja i actua, Déu que parla, Déu que cura (Miquel, Gabriel i Rafael, els arcàngels). Poden ser els àngels.

Pot ser el “Si Déu vol”, l’”Inshal·lah”.

O la Mare de Déu, amb totes les seves invocacions territorials i tots els seus atributs (clement, pietosa, dolça, amable, admirable, dolorosa, ...). O els sants.

Poden ser símbol les icones, les imatges.

Pot ser símbol el Buddha (dret, assegut, ajagut, prim, gras, ...), el Crist (en creu, en majestat, en bon pastor, en anyell, ...), el Profeta.

Poden ser-ho els Vedes, els Upanishads, els sutres, la Bíblia, els Evangelis, l’Alcorà, els Hadiths.

Pot ser símbol o conjunt de símbols la narració de la creació del món, o la de l’anunci de la concepció a Maria, o la del naixement de Jesús, o la de la mort de Jesús.

Pot ser-ho el clam dels profetes; pot ser-ho el testimoni dels màrtirs, a l’Imperi Romà o al Tercer Reich.

Pot ser-ho el temple, la sinagoga, la mesquita, la catedral, l’ermita.

Pot ser-ho el so de la campana, dels timbals, del nei, del gong. Pot ser la música, i el cant.

Pot ser-ho la pregària, la prostració, la genuflexió, l’aplegar les mans, el senyar-se, el seure en silenci, la meditació, la reverència. Pot ser el donar-se les mans, el petó de pau.

Poden ser-ho els sagraments: baptisme, confirmació, eucaristia, penitència, extremunció, orde, matrimoni.

El símbol pot ser la comunitat dels creients. Pot ser el dejuni, l’almoina, la peregrinació. Pot ser la Llei. Pot ser el jardí, pot ser la font, pot ser el Paradís.

Pot ser l’Aliança, el poble escollit, els primers pares, el diluvi, el sabbath, la benedicció, la Pasqua.

Pot ser la noció d’il·luminació, la bandera esfilagarsant-se al vent, el so de l’om, els mantra, les flors, els colors. Pot ser l’olor de l’encens.

Pot ser la reencarnació, la dansa còsmica de la creació. Pot ser el ioga. Pot ser el Camí (el Tao), pot ser el no-fer (wu-wei). Poden ser els avantpassats.

Pot ser el tòtem, la dansa ritual, els esperits de la natura, el Gran Esperit.

Pot ser un sermó del Mestre Eckart, o un poema de Sant Joan de la Creu. Pot ser un conte sufí o hassidic.

Pot ser, potser[[11]], un poema de Rilke, de Machado, de Màrius Torres, de Vinyoli.

Cal subratllar la immensitat del dipòsit de símbols que tenim al davant. Cada persona, cada grup, cada poble, cada cultura pot anar definint i perfilant els seus. Això sí, sigui quin sigui el símbol, ens haurà de portar més enllà, ens haurà de posar en mans de l’infinit, en els braços de l’innombrable (i aquí hem de recórrer a símbols per assenyalar allò que no es pot descriure i que és on els símbols apunten o porten).

Diguem alguna cosa més de la “immersió en el símbol”, ja que aquest sembla ser un punt clau. La “immersió en el símbol” vol dir entrar-hi amb totes les nostres facultats, o deixar-lo entrar a través de totes les nostres facultats. Per simplificar, les aplegarem en tres, que anomenarem, metafòricament, el cap, el cor i el cos.

i)         Que el símbol ens amari el cap vol dir pensar-lo, analitzar-lo, comprendre’l amb la raó, rumiar-lo, mirar de fer-li dir el que vol dir, exprimir-ne els significats, mastegar-lo.

ii)       Que ens amari el cor vol dir deixar que ens remogui sentiments i emocions, que ens commogui, que ens faci sentir, que ens transporti, ens fascini, ens atregui, ens admiri, ens abrandi, ens trasbalsi, ens faci vibrar.

iii)      Que ens amari el cos vol dir deixar que ens entri pels sentits i ens impacti, que ens remogui les entranyes, que ens fulmini, ens toqui, ens alteri, ens canviï. Que ens abraci o que nosaltres l’abracem. Que ens faci lleugers, que ens mogui, que ens transporti. Que ens aquieti, que ens faci callar, que ens aturi, que ens porti al silenci. Que ens faci sensibles, que ens obri a la natura i als altres, especialment als que pateixen; que ens agermani.

Hi ha símbols capaços de tocar alhora el cap, el cor i el cos. D’altres s’adrecen preferentment a un o altre: llavors caldrà trobar les combinacions de símbols adients (d’aquí que les cerimònies, rituals, cultes, misses, sagraments, siguin grans combinacions simbòliques: espais, gestos, llum, textos, cants, músiques, imatges...). El que cal per a poder arribar a la immersió és incidir en tots tres nivells. Si en falta un, la immersió no tindrà lloc. L’ésser humà és cos, emoció i raó, i sense un dels tres deixa de ser humà. És intel·ligència racional, intel·ligència emocional i intel·ligència global, sintètica, totalitzant, o com li vulguem dir. Trencar aquest equilibri porta a degradacions i deformacions. Cal operar simultàniament als tres nivells: d’aquí la dificultat i la gràcia de la immersió simbòlica.

Per treballar un símbol o un conjunt simbòlic haurem de veure, doncs, una multiplicitat d’aspectes. En quina mena de lloc hem d’estar, com l’hem d’il·luminar i decorar, com ens hem de situar físicament (situació en l’espai, posició del cos), com ens hem de vestir, quins gestos hem de fer, quina música hem de sentir, què hem de cantar o recitar, quins textos hem de fer servir, quins comentaris i debats hem de fer, com hem de reflectir els sentiments o emocions que puguem viure. No és fàcil, sobretot havent perdut gairebé el contacte amb la tradició, amb els pressupòsits que comportava i que estalviaven molta feina en permetre donar moltes coses per suposades. I, a més, ara el nostre àmbit simbòlic s’ha ampliat enormement. En qualsevol cas, si volem treballar la dimensió espiritual no podem defugir aquesta tasca.

4)             Viure l’àmbit espiritual a nivell familiar i plantejar-lo en l’educació

D’acord amb l’enfocament que estem fent servir, la capacitat d’una persona per treballar l’esperit vindrà lògicament influïda pel seu procés de formació, i no només per l’educació que hagi rebut en els àmbits de la sensibilitat i la qualitat humana, sinó també per processos específics que marcaran la seva disposició i la seva destresa per treballar l’esperit.

En funció del que acabem de plantejar, serà especialment rellevant la capacitat amb que s’hagi dotat a la persona per assumir compromisos personals, establir dinàmiques comunitàries i ser capaç de comprendre i parlar el llenguatge simbòlic. El treball d’aquests tres aspectes no s’haurà d’haver dut necessàriament a terme en l’àmbit específicament espiritual (tot i que també s’hi haurà pogut portar a terme), però les capacitats desenvolupades (de compromís, de dinàmica comunitària, de llenguatge simbòlic) certament, incidiran en la capacitat de la persona per moure’s en el terreny del treball de l’esperit.

Això ens porta a considerar com treballar aquestes dimensions, tant a nivell genèric com específicament espiritual, en el marc de la família, en el de l’escola i en d’altres àmbits educatius. És molt important que en tots aquests marcs no només no s’oblidi sinó que es considerin com a dimensions fonamentals: 1) capacitar les persones per assumir compromisos, educant en la responsabilitat, en l’honestedat, en la paraula donada, en la capacitat d’esforç continuat, en la capacitat de renúncia i sacrifici, en la paciència, en l’acceptació de les limitacions de la realitat, en el goig del servei als altres, etc., 2) desenvolupar en les persones la capacitat i la disponibilitat per a la vida comunitària, per a la relació continuada amb els altres en el si de grups estables, el saber comunicar-se, el saber compartir, el saber interessar-se pels altres, el fruir del treball en equip, el saber renunciar als avantatges individuals en benefici del grup, etc., i 3) l’aprenentatge del llenguatge simbòlic com un llenguatge tan legítim i útil com el llenguatge racional, fent notar la constant utilització que en fem en el llenguatge quotidià i evitant el menyspreu del que, de vegades, és objecte des de posicions cientifistes; conèixer i valorar la poesia, la mitologia, la simbologia, etc.

El cultiu d’aquestes dimensions esdevé un pressupòsit fonamental per possibilitar el treball de l’esperit en el sentit que hem mirat d’anar perfilant en aquestes reflexions. Crec que és possible assolir amb certa facilitat un consens social al respecte que aplegui tant persones sensibles a la dimensió espiritual com persones que, sense un interès específic per ella, comprenen el potencial humanitzador d’aquestes tres dimensions. No hauria de ser difícil, doncs, posar-nos d’acord en com treballar-les tant en el marc de la família com en el dels centres educatius i en les organitzacions d’altres àmbits educatius informals, que van més enllà de l’ensenyament reglat, però l’impacte educador dels quals pot arribar a ser molt important (escoltisme, esplais i altres formes d’educació en el lleure, etc).

Ens queda, però, la qüestió de l’educació en la vida comunitària i en el llenguatge simbòlic específicament espirituals. Com abordar-los? És vàlida la posició de deixar que cada persona ho descobreixi per si mateixa quan tingui ús de raó? És oportú el silenci familiar, escolar i educatiu en general sobre l’àmbit espiritual?

Crec que no, crec que això seria artificial i improcedent, a més d’impossible o de generador d’una violència d’ocultació que no tindria cap sentit. Hem insistit en que l’experiència espiritual no només passa per la raó i el coneixement, sinó que inclou dimensions d’emotivitat i de sensibilitat global que es treballen des del moment de néixer i, per tant, en l’àmbit familiar. Les famílies han d’actuar aquí amb la màxima naturalitat. El normal serà incorporar els infants a la vida comunitària i immergir-los en el símbols, quan les famílies o les comunitats s’immergeixin en els símbols. Tot allò que les famílies visquin com a important, ho han de compartir amb els infants des del primer moment, sense falses pors ni falsos respectes per una suposada llibertat d’opció dels fills (no té sentit actuar com si se’ls pogués preservar lliures de tota influència i contaminació fins que siguin prou grans com per decidir per ells mateixos).

Evidentment, si les famílies no viuen cap referència a l’àmbit espiritual tampoc no la podran transmetre als fills. I té poc sentit enviar els infants a catequesi o altres tipus de formació religiosa si a casa no es viu aquest àmbit. El treball espiritual no es pot subcontractar, demana una implicació personal, la qual cosa no vol dir que, en alguns casos, el testimoni del catequista o formador religiós no pugui tenir un impacte en els infants, com el d’un mestre, un familiar, etc; però tots aquests personatges no poden substituir el paper de l’àmbit familiar en la transmissió de determinades experiències.

També cal dir que la vivència i la voluntat dels pares tampoc no garanteixen la transmissió de l’experiència espiritual. Poden afavorir-la, però de cap manera garantir-la: l’opció espiritual passa sempre per un procés personal indefugible. Això sí, el que els pares visquin, i com ho visquin, que ho comparteixin amb els fills. I si volen que els fills puguin ser impactats per aquesta dimensió, l’hauran de treballar ells mateixos.

Pel que fa a la presència específica de l’àmbit espiritual en el món de l’educació, val a dir que és un punt complicat. A més del que hem dit sobre la incorporació de l’educació genèrica en el compromís, en la dinàmica comunitària i en el llenguatge simbòlic, la reflexió al respecte haurà de tenir en compte algunes consideracions elementals, com ara: 1) que els pares no poden delegar la transmissió de l’experiència espiritual als àmbits educatius; 2) que la transmissió de les confessions religioses (catequesi en l’àmbit catòlic) no s’ha de fer en l’àmbit escolar; 3) que la transmissió de coneixements culturals relatius a l’àmbit religiós s’ha de fer en l’àmbit escolar, però no s’identifica amb treballar l’esperit; i 4) que treballar l’esperit difícilment es pot fer sense una referència a les tradicions religioses i els seus aparells simbòlics, ja que si bé podem pensar en un referent compartit per les tradicions religioses, aquest no és accessible directament sinó només a través de les tradicions.

Ens porta això a la conclusió que els àmbits educatius han d’ignorar el treball de l’esperit? Que no sigui fàcil no vol dir que s’hagi de defugir. És cert que hi ha prou ingredients com per generar caos, confusió i desorientació en el tractament de l’àmbit espiritual en l’educació, i que caldrà un debat a fons per aclarir què cal fer, però caldrà afrontar-ho. Això voldrà dir, entre altres coses, afrontar dos grans esculls: l’enfocament i el personal adient per portar-lo a terme.

L’enfocament proposat des de l’òptica que plantegem seria el de treballar l’esperit en l’àmbit educatiu: 1) a partir del testimoni personal, 2) utilitzant elements de diverses tradicions i no pretenent separar espiritualitat de religions, com si fossin àmbits discernibles en la pràctica, ja que com hem dit l’espiritualitat amara les religions i es materialitza a traves d’elles, i 3) sense presentar cap tradició religiosa com “la bona”.

L’altra qüestió que es planteja és com poder disposar de persones embarcades en el treball espiritual i que puguin i vulguin compartir aquesta experiència. L’espiritualitat no és un paquet de creences i coneixements a transmetre, sinó un camí a mostrar i compartir. Disposar de persones així per abastar tots els àmbits educatius, en un context de secularització galopant i de desinterès pel treball espiritual, sembla condemnar aquest camí al fracàs. Però si és el camí vàlid, caldrà insistir en aquesta línia.

5)             Trobar nous camins de presència pública del referent espiritual

El treball de l’esperit de les persones i comunitats no és per amagar-lo sota el llit o per deixar-lo tancat a casa. Les tesis laïcistes sobre la privatització del fet religiós es poden comprendre com una reacció històrica davant de la prepotència ofegadora de la presència pública del fet religiós a les societats tradicionals, però van massa enllà quan defensen la supressió de tota presència pública dels referents espirituals.

Els referents espirituals no pretenen tenir el monopoli de la capacitat de donar llum i orientació a les societats, però volen poder-ho fer. Volen poder presentar públicament les seves propostes, i transmetre els fruits del treball fet des de les comunitats espirituals. Fruits d’avaluació de la dinàmica de l’època i de la societat, ja que el treball comunitari té com una de les seves funcions, com ja hem dit, aquesta avaluació del que les societats fan, de les seves estructures i els seus costums, i també dels comportaments personals més habituals o que gaudeixen de més acceptació social. Les comunitats espirituals han de poder comunicar el fruit de la reflexió que fan, que es presenta sovint externament en termes ètics perquè el treball espiritual incideix en el món dels valors i els comportaments, tot i que no s’hi redueix ni identifica, ni en té l’exclusiva. És positiu que a la plaça pública es confrontin o complementin les contribucions ètiques autònomes de diferents instàncies socials amb les avaluacions que provenen del treball dut a terme per les comunitats espirituals. Avaluacions que, evidentment, seran diverses en la seva orientació; aquí el rellevant és la sinceritat de la reflexió feta (evitant les manipulacions per part d’interessos polítics o ideològics previs o externs) i la capacitat d’arrelar-la realment en un transfons espiritual viscut a fons i ben treballat, més que no pas la ubicació ètica o política de la reflexió resultant.

No es pot construir, no s’ha de construir una societat totalment tancada al referent espiritual, isolada d’ell. La societat necessita un diàleg obert amb el món religiós del present i del passat; s’ha de deixar enriquir i qüestionar per aquells que miren de desenvolupar el treball de l’esperit.

Això es pot traduir en mirar de tenir uns espais públics no confessionals, però sensibles a la dimensió espiritual. Uns espais públics interessats en conèixer les contribucions de les religions i dels cercadors espirituals. Uns espais públics capaços d’encoratjar el diàleg entre les religions en base a la seva comprensió de les importants repercussions potencials que aquest diàleg pot tenir, tant a nivell polític –construcció de la pau, la convivència i la cohesió social– com ideològic –innovació del pensament, enfortiment del respecte mutu i de la tolerància, etc. Uns espais públics interessats en dialogar amb les religions perquè valoren el seu potencial de crítica social i d’estímul de la renovació dels valors i de les estructures. Uns espais públics amb institucions capaces d’analitzar els fenòmens religiosos i establir-hi un diàleg.

La perspectiva que estem apuntant, així com el conjunt d’aquestes reflexions, es fonamenta com a mínim en tres pressupòsits que ara pot ser bo de mirar de formular explícitament:

1.      És positiu, constructiu, enriquidor per a les persones obrir-se a la dimensió espiritual de la realitat, treballar l’esperit. L’espiritualitat és un component antropològic potencial, el desenvolupament del qual és favorable per a l’ésser humà. La recerca de la unitat, de la plenitud, de la benvolença envers tot, l’atenció a l’aspecte subtil de la realitat –que només es mostra amb una disposició mental de serenitat i d’obertura, de receptivitat, d’admiració meravellada, d’esperança, de gratitud– és important per als éssers humans. És una opció lliure dels individus el desenvolupar o no aquesta dimensió espiritual, però el seu desenvolupament no és indiferent, sinó que és positiu per a la realització del potencial humà.

2.      Totes les grans tradicions religioses són enriquidores en un nivell similar, totes tenen capacitat d’ajudar les persones a emprendre el camí espiritual, i tota recerca espiritual personal seriosa i sincera és digna de respecte i d’atenció i mereix ser encoratjada. D’una manera o altra, les diverses tradicions comparteixen propòsits convergents: l’obertura à “l’altre món”, al misteri; la recerca de la dimensió espiritual, l’accés al regne de Déu, el coneixement de Déu, la conversió, la supressió del sofriment, la salvació, la recerca de la realització, de la plenitud, de la unitat, del gran silenci, etc. I miren d’assolir aquests propòsits a partir de diferents fórmules, amb tècniques diverses, generades dins de contextos culturals i històrics diferents[[12]]. Cada religió és un punt de vista únic, original, una via específica i sovint complementària de les altres; podem dir que les tradicions religioses són incomparables, ja que estan plenes d’especificitats exclusives i utilitzen llenguatges propis. Però també podem dir que conflueixen en uns mateixos propòsits, que hi ha entre elles paral·lelismes i equivalències, que són respostes a unes mateixes inquietuds, que són fruit i part d’una mateixa dimensió antropològica de la condició humana[[13]].

3.      La recerca espiritual, la dimensió religiosa no és una qüestió estrictament individual, ni confinada al domini privat. Té relacions amb la col·lectivitat, té una dimensió pública i social. La relació amb el fet religiós és una qüestió evidentment individual, una opció totalment lliure i personal, viscuda en solitud i en comunitat. Però és també quelcom que afecta els col·lectius, els pobles: una societat que deixa interpel·lar les seves estructures i costums des de l’àmbit religiós pot guanyar en cohesió. El treball de l’esperit mou al compromís, a la generositat; enforteix la capacitat d’interessar-se pels altres, de treballar amb els altres, i això enforteix els lligams col·lectius[[14]]. És positiu, doncs, que les societats s’interessin pel fet religiós i que dialoguin amb el món religiós, que es deixin interpel·lar per ell, que afavoreixin la confrontació dels seus comportaments i les seves estructures amb els criteris derivats de la recerca espiritual. Les societats actuals no han de ser confessionals, imposant una religió als individus o a les institucions, però tampoc no han d’ignorar la qüestió religiosa, oblidar-la o negligir-la. Cal trobar una nova i justa relació entre religió i societat, adaptada a les característiques de les societats modernes. És un nou tipus de relació que cal crear, inventar. Tots hem de fer un esforç per reinterpretar com s’ha de viure avui la laïcitat i el fet religiós, i aquests comentaris voldrien ser una certa interpel·lació a aquesta reinterpretació[[15]].

Hi ha dos interrogants relacionats amb aquesta problemàtica (o un interrogant formulat de dues maneres) que cal plantejar amb claredat per estalviar-se malentesos i facilitar el debat. 1) ¿Es pot compaginar la llibertat d’opció individual respecte de la qüestió religiosa amb una posició institucional d’interès i diàleg amb l’àmbit religiós? Crec que sí. 2) ¿L’existència de ciutadans no interessats en el tema religiós ha de comportar necessàriament que l’espai públic deixi d’interessar-s’hi, o es limiti a les simples relacions institucionals i d’ordre públic? Crec que no.

Aquests nous camins de presència pública del referent espiritual es podrien concretar en aspectes com els següents:

-        La defensa de la laïcitat de les institucions públiques, o sigui, l’exclusió de la identificació pública d’un país i de les seves institucions amb una determinada confessió religiosa.

-         La garantia de la llibertat d’opció religiosa dels ciutadans i del dret dels ciutadans a no tenir cap opció religiosa, així com la garantia de la llibertat de practicar la pròpia religió de forma individual i col·lectiva, sempre que aquestes pràctiques no entrin en contradicció amb els drets fonamentals de les persones i amb la convivència pacífica en la societat.

-        En els països amb una història fortament marcada per una determinada tradició religiosa, el reconeixement públic (per exemple, en el marc constitucional) del paper d’aquesta tradició religiosa en la configuració de la seva història i la seva identitat, la seva cultura i les seves tradicions.

-        La constatació de la pluralitat religiosa de les societats contemporànies i la valoració positiva de la presència en el seu si de diverses tradicions religioses convivint en harmonia i diàleg entre elles i amb l’entorn social i cultural.

-        La valoració de les contribucions de les religions i de les persones religioses a la vida personal i col·lectiva, a la promoció de la dignitat de la persona i al compromís en la defensa dels drets humans, la justícia social, la solidaritat i els valors i principis de la democràcia.

-        La valoració del potencial de crítica social i d’estímul a la renovació dels valors i de les estructures que poden tenir les religions, i de la seva capacitat de desvetllar consciències, superar egocentrismes i treballar la dimensió espiritual de la condició humana.

-        La valoració de les favorables repercussions potencials del diàleg i la convivència entre religions i del diàleg entre religions i altres tradicions i cosmovisions espirituals i filosòfiques en l’enfortiment del respecte mutu, la tolerància, la innovació del pensament i la construcció de la pau.

Una nota addicional: espiritualitat i lideratge

Hem dit que la qualitat personal afavoria el treball de l’esperit, i que aquest treball potenciava, al seu torn, la qualitat personal. Hem deixat entreveure que tothom pot portar a terme el treball de l’esperit, tot i que sempre s’ha de fer com a fruit d’una opció plenament lliure.

Si considerem, com és el cas i des d’un punt de vista propositiu, que la qualitat personal ha de formar part de les característiques del lideratge, s’estableix la possibilitat d’establir una certa relació entre lideratge i treball de l’esperit. Si més no, en afavorir la qualitat humana del líder, el treball de l’esperit pot ser un factor afavoridor, tot i que no imprescindible, d’un bon lideratge.

És aquesta la única connexió possible entre espiritualitat i lideratge? ¿Pot ser que el treball de l’esperit potenciï també determinats valors, actituds i sensibilitats que afavoreixin el desplegament de determinades dimensions més específiques de lideratge, més enllà de la qualitat humana? És possible que sigui així, i per això creiem important, per treballar la connexió entre espiritualitat i lideratge, analitzar a fons les aportacions rellevants de les diferents tradicions religioses en el terreny dels valors, les actituds i les sensibilitats. És una tasca enorme i bonica, que caldrà emprendre des d’algun col·lectiu preparat i sensibilitzat per fer-ho, si es vol fer sistemàticament.

Finalment, voldríem plantejar un altre possible camí de connexió entre espiritualitat i lideratge: el que passa per la noció de “grandesa”. D’alguna manera, lideratge va lligat amb grandesa, grandesa que es pot donar a qualsevol nivell de lideratge. Un líder és un “gran home”[[16]], es situï al nivell que es situï i més enllà de la magnitud de la seva comunitat de referència. La nostra comprensió de la grandesa marcarà, doncs, la nostra concepció del lideratge.

En aquest sentit, la visió de Karl Jaspers sobre la grandesa ens pot ser molt útil. Esperem no trair-lo dient que per a ell, els grans homes[[17]] són els que ens relliguen amb la claredat del saber, la fondària de la cosmovisió, la decisió moral, la profunditat del transcendent. El gran home és capaç de fer que la realitat esdevingui símbol de la totalitat. El gran home és com un reflex de la totalitat de l’ésser, un mirall o un representant de l’ésser, ésser que irromp en el món a través del gran home, sigui en forma d’un bonic espectacle de perfecció, un tràgic fracàs o una enigmàtica serenitat. Només qui es relliga amb la totalitat de l’ésser pot assolir la grandesa.

La grandesa inclou energia vital desbordant i indòmita, poder de creació espiritual, força intel·lectual abassegadora, però la vitalitat, la creació, la intel·ligència, l’eficàcia i la gran capacitat de treball no produeixen grandesa per elles mateixes, sinó només en ser transformades i penetrades per la totalitat. La grandesa és un tot universal incorporat a la realitat insubstituïble d’una figura històricament única i, per tant, aquesta figura (el gran home, el líder) conserva el fons darrer, pregon, d’aquest universal que en ell es realitza. I només això únic, insubstituïble, en què es plasma l’universal, posseeix grandesa (que no és una característica de l’universal, sinó de la seva plasmació concreta, única i insubstituïble).

La grandesa pressuposa, doncs, la incorporació del que és universalment vàlid en una figura personal històrica. Només la fusió d’una persona amb quelcom d’universal atorga grandesa. Per això, la grandesa té una dimensió de misteri. La captem, però no la identifiquem amb cap realització concreta del gran home. Una acció, un invent, una recerca, una quadre bonic, un poema: tot el que és susceptible de ser conegut i demostrat objectivament no té per ell mateix grandesa, aquesta és una característica lligada misteriosament i en exclusiva a la persona, al gran home que hi ha darrera d’aquestes obres. O sigui: ni el bé o la bellesa, ni l’acció bona o l’obra d’art tenen grandesa, és la persona que encarna el bé o la bellesa i fa l’acció bona o l’obra d’art qui en té. L’encarnació del valor atorga grandesa, una grandesa que no tenen ni el valor en si, ni la persona separada del valor, ni els fruits de l’acció.

Dels grans homes (filòsofs, poetes, artistes, herois, sants, profetes) en surt la força que ens impulsa a créixer per virtut de la nostra pròpia llibertat. L’home a qui veig gran em revela el que sóc. La manera com veig la grandesa i em comporto davant d’ella em fa arribar al meu propi ésser. Qui capta grandesa queda enfrontat amb l’imperatiu de ser ell mateix. Només l’existència dels grans és una mena de garantia contra el no-res. Contemplar-los és en si mateix font d’incomparable satisfacció. D’aquí el magnetisme dels grans i la conveniència d’apropar-s’hi, de conèixer-los, de deixar-se influir per ells, d’impregnar-se d’ells. D’aquí la necessitat de connexió amb els clàssics, amb els grans homes del passat, i d’aquí la necessitat de poder gaudir de l’existència de grans homes en el present. Quan parlem preocupadament de “crisi de lideratge” devem estar assenyalant en aquesta direcció.

Hem considerat pertinent transcriure i comentar aquestes reflexions de Jaspers sobre la grandesa, en les que ell fonamentava la seva apreciació dels grans filòsofs (dels “grans homes” de la filosofia en un sentit prou ampli del terme: recordem que els qui ell situava com els quatre més grans filòsofs, els homes que més havien influït en la marxa de la humanitat, eren Sòcrates, el Buddha, Kung Tsé –Confuci– i Jesús). Ofereixen una base excepcional per a una certa visió, ni que sigui molt radical i extrema, però no per això menys orientadora, sobre el lideratge. Simplificant molt: només un gran home mereix assolir posicions de lideratge –fer líder algú mediocre o degenerat és un error de greus conseqüències, tal com constatem en diferents exemples històrics–-; per ser un gran home cal tenir grandesa; només es té grandesa si s’està connectat a la totalitat, a l’universal, al que depassa i emmarca la realitat objectiva que nosaltres podem aprehendre, a l’englobant de la realitat percebuda.

No tots els líders han de ser grans líders de relleu mundial i històric, però tots ells, per modest que sigui el seu àmbit d’irradiació, han de participar, en un grau o un altre, d’aquesta dimensió de grandesa i, per tant, d’aquesta connexió amb la totalitat. Totalitat que es presenta com una noció peculiar: d’una banda, com un dels fruits més alts del treball de la raó, de l’esforç filosòfic i, d’altra banda, com una noció potser més intuïtiva que raonada però que, si ens hi parem a pensar, captem d’una manera o altra.

En el líder el particular es fa universal i l’universal es fa particular; aquesta és la seva gràcia i aquí rau la seva grandesa. Si no va més enllà del particular, si no es transcendeix a si mateix, no pot assolir un veritable lideratge. Si no es dóna aquesta connexió amb la totalitat, no hi pot haver veritable grandesa ni lideratge en el sentit total i últim de la paraula.

Si aquesta totalitat s’identifica o no amb allò a que ens hem referit com a àmbit al que s’accedeix a través del treball de l’esperit, depèn de la pròpia concepció del món, de com hom vincula filosofia i religió. La relació entre les nocions de totalitat i d’esperit no és la d’una simple identificació, però crec que tenen algun tipus de vinculació, ni que sigui difícil de precisar. Potser és una mateixa realitat o experiència vista des de la raó, des de la filosofia, o vista des del treball de l’esperit. O potser no, potser estem parlant d’experiències diferents. O potser són experiències diferents però relacionades; llavors, aquesta fina connexió entre totalitat i esperit seria la mateixa que vincularia espiritualitat i lideratge[[18]]. És un debat apassionant, important i obert, que vertebra una part de la història del pensament.

Hem anat a parar, doncs, a una triple possibilitat de fonamentació de la vinculació entre espiritualitat i lideratge: 1) a través de la noció de qualitat humana, 2) a través de la potenciació de determinats valors, actituds i sensibilitats rellevants per al lideratge, per part de les tradicions religioses, i 3) a través de la vinculació entre les nocions de grandesa, totalitat i esperit.

Cloenda

Necessitem un marc conceptual renovat per pensar i parlar de l’àmbit de l’esperit. Necessitem posar-nos d’acord en un conjunt d’idees i paraules que ens permetin treballar plegats, avui en dia, el territori espiritual. Aquesta ha de ser una tasca de molts, i necessitarà de debats constructius però sense excessives prudències ni pors. I és una tasca que s’haurà de fer des de molts punts de partença, fins a poder anar cristal·litzant aquest llenguatge no nou –molts dels seus components seran heretats del passat– però sí renovat que permeti una comunicació real entre la gent directament interessada per aquestes qüestions i entre aquesta gent i l’entorn social i cultural.

Se’m va donar el títol “Treballar l’esperit” com a base d’aquestes reflexions i he mirat d’estirar aquest fil per si sortien alguns d’aquests conceptes capaços d’establir comunicació, o sigui, conceptes compartibles entre gent de diferents tradicions i compatibles amb la cultura contemporània, amb el pensament modern. Les crítiques i contrapropostes seran imprescindibles per mirar d’avançar en la construcció d’aquest marc conceptual capaç de generar aquesta fluida comunicació.

Com dèiem, aquest marc conceptual haurà de ser compartible per gent formada en diverses tradicions religioses, i per gent amb diverses posicions i sensibilitats dins d’una mateixa tradició. I haurà de ser compatible amb el llenguatge científic i filosòfic de la cultura actual. Haurà de poder ser prou “comprensible” des de fora dels cercles, diguem-ne, espirituals; ha de poder-se articular amb l’entramat conceptual contemporani, aportant-hi elements que potser no hi figuraven, però sobretot no creant barreres que facin inviable l’articulació dels llenguatges.

Un marc conceptual d’aquesta mena ens farà falta també a l’hora de voler formular un cert diagnòstic sobre la situació de l’espiritualitat a Catalunya (o a qualsevol altre indret), diagnòstic que pot ser diferent segons què entenguem per treball espiritual. Per exemple, valorar si l’expansió massiva d’una determinada secta és o no un indici positiu de la salut espiritual d’una societat dependrà del marc conceptual del que ens haguem dotat. Marc que també ens farà falta a l’hora d’establir propostes polítiques de com abordar públicament la qüestió religiosa a casa nostra i a l’hora de mirar de donar un cert estatut públic al conreu de l’esperit.

Ara bé, no només necessitem un marc conceptual renovat: necessitem una potenciació de la pràctica espiritual en el nostre país. Treballar un marc conceptual no és un entreteniment mental, sinó una eina per facilitar una pràctica. La dinàmica espiritual no és només una bonica creació de la imaginació, és essencialment una voluntat de transformació positiva de la vida de les persones i de les societats. Una Catalunya que prengui en consideració el referent espiritual serà una Catalunya millor, més vertebrada com a comunitat i amb més capacitat de ser un bon entorn de desplegament de les persones que en formen part.

La meva esperança és que tiri endavant la tasca col·lectiva que ens permeti pensar, parlar i treballar plegats amb certa facilitat el que hem apuntat en les pàgines precedents. La meva esperança és que les connexions entre persones i esperit, entre pobles i esperit, s’enforteixin, creixin, es despleguin i generin així una vida més plena, més humana, més digna de ser viscuda. Des d’aquesta esperança es proposen aquestes reflexions.

---

Notes:

[[1]] És clar que el plantejament potser no seria gaire diferent si ho formuléssim en termes de què vol dir això en les societats occidentals; i, tal com sembla avançar acceleradament el procés de globalització cultural i de valors, potser tampoc seria tan diferent si analitzéssim què vol dir en el món de principis del segle XXI. Això té un efecte favorable: avui en dia, les reflexions fetes des d’un lloc qualsevol del planeta poden ser útils a molts altres llocs, atès el major grau de similitud i de comunicació existent.

[[2]] Això implica que, actualment no queda prou clar l’estatut de l’espiritualitat, la comprensió mateixa del fet religiós. De què parlem quan parlem d’esperit, d’espiritualitat, de religió? Sembla inevitable que les religions es replantegin la seva comprensió de la seva pròpia naturalesa.

[[3]] Les religions han fet molt de mal i caldrà un gran esforç de canvi i d’explicació per part d’elles, així com un esforç de comprensió per part de l’entorn, per tornar a posar en primer pla tot allò de molt bo per als éssers humans que contenen. Diguem d’entrada que quan en aquest text ens referim a les religions ho fem referint-nos només a l’aspecte positiu de les grans tradicions religioses de la humanitat.

[[4]] Com deia en un article a La Vanguardia del 02.05.06, “No tindria sentit prescindir d’aquestes tradicions: necessitem les eines, els indicis, les orientacions que han anat acumulant i ens ofereixen. No podem actuar com si no haguessin existit; no podem considerar que ja no serveixen per a res, que s’ha acabat el seu temps. La història construeix sobre l’experiència, recull el passat en el seu si, encara que sigui reelaborant-lo o comprenent-lo d’una forma nova. La història obre noves perspectives, imprevisibles, però no pot prescindir del que ha estat. Les tradicions religioses són aquí per ser assumides, no per ser ignorades o rebutjades”.

[[5]] Experiència “cosmoteàndrica”, en dirà en Raimon Panikkar.

[[6]] En l’accepció estricta d’esperit que estem fent servir; com dèiem en fer referència a l’accepció francesa, hi ha una accepció d’esperit que l’associa amb la sensibilitat i la qualitat humana sense incloure l’obertura al misteri, per dir curt el que abans hem desenvolupat àmpliament; aquí no assumim aquesta definició d’esperit, que pot portar a la confusió, sinó que ens limitem al sentit estricte designat.

[[7]] Una de les utilitats d’aquesta distinció en tres àmbits (un model teòric per facilitar la comprensió de la realitat, amb totes les limitacions i parcialitats dels models teòrics) és la d’ajudar a frenar la tendència dualista espontània que ens porta a classificar les persones en “bones” i “dolentes”.

[[8]] Entre les connexions interneuronals benèfiques hi ha aquelles que ens permeten la captació de valors en l’entorn, o més ben dit, que ens donen la capacitat de relacionar-nos amb el que ens envolta en termes de valors (de bellesa, de bondat, de justícia, de llibertat, d’amor, etc.).

[[9]] Solstici:

“Reconduïm-la a poc a poc, la vida, / a poc a poc i amb molta confiança, / no pas pels vells topants ni per dreceres / grandiloqüents, sinó pel discretíssim / camí del fer i desfer de cada dia. / Reconduïm-la amb dubtes i projectes, / i amb turpituds, anhels i defallences; / humanament, entre brogit i angoixes / pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris, / reconduïm la vida, amb la certesa / que cap esforç no cau en terra eixorca. / Dia vindrà que algú beurà a mans plenes / l’aigua de llum que brolli de les pedres / d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.”

[[10]] A algú li pot sorprendre la vinculació que estic establint entre espiritualitat i religió. Per clarificar-ho, diria que veig la religió com a l’espiritualitat formulada, ritualitzada i institucionalitzada. Cada religió és la formulació, ritualització i institucionalització d’un impacte espiritual en un determinat context històric i cultural. Per tant, em sembla (tot i que aquesta és una discussió molt oberta) que no hi pot haver religió sense espiritualitat, ni espiritualitat sense religió. L’espiritualitat es plasma, es visualitza, es materialitza a través de la religió, a través de les religions. Crec que seria una pèrdua suprimir les religions, mirant de quedar-se amb una espiritualitat pura: aquesta seria evanescent, ens fugiria d’entre els dits. Em fa l’efecte que no és gaire viable treballar l’espiritualitat prescindint de les religions; com bé es diu, les religions són la copa i l’esperit el vi, i necessitem la copa per beure el vi. El que no vol dir que no s’hagin de netejar, restaurar, renovar les copes.

[[11]] I això ens obriria a tot un altre continent de símbols.

[[12]] Cal tenir present que les religions són estructures coherents i ben travades i que cal apropar-se a cada una d’elles com un tot, i no des d’actituds sincrètiques o trossejant-les per agafar-ne només el que més plau o interessa.

[[13]] O d’un feix de dimensions antropològiques. El feix de cada religió pot ser diferent; hi ha dimensions que apareixen en una religió i no en una altra. I el gruix de cada dimensió en cada feix pot ser també diferent; el diàmetre de la dimensió ritual, de la pregària, de la dimensió comunitària, etc pot variar en diferents religions. Els components de la clàssica tríada coneixement-acció-devoció també reben una ponderació diferent segons la tradició religiosa. I quan aquestes dimensions es combinen amb les característiques de cada persona (psicològiques, d’entorn social, etc) ens trobem amb vivències individualitzades del fet religiós, amb característiques úniques. Per això s’ha pogut dir que hi ha tantes religions com éssers humans, ja que cada concreció individual és específica. Tot això no contradiu el fet que cada tradició té unes característiques que li són pròpies.

[[14]] La religió no només “relliga” al misteri, sinó també al món, als altres i a un mateix.

[[15]] No estem aquí fent referència a les esglésies i altres institucions religioses actuals, amb les seves estructures de poder i les seves relacions de poder amb la resta de la societat.

[[16]] Recordem que l’antropologia cultural fa servir aquest terme per indicar les formes inicials de lideratge en el si de les tribus.

[[17]] O les grans dones, evidentment; com és obvi pel context, utilitzem aquí “home” com a equivalent d’ésser humà.

[[18]] Per això, la relació entre espiritualitat i lideratge és vista diferentment segons les posicions; qui no assumeix la noció filosòfica de totalitat (en el sentit jasperià) o no hi veu cap relació amb la noció d’esperit considerarà que no hi ha cap relació. I qui la vegi la considerarà com una opció lliure a construir, d’acord amb la noció d’esperit que hem presentat.

(Capítol de l'obra Catalunya, reptes ètics, coordinada per Àngel Castiñeira i Miquel Calsina, Barcelona: Proa 2006)