La por que ens fa l'Islam

Quan agafem el carrer de Sant Pau a la Rambla passem pel costat del Liceu i per davant de la Fonda Espanya. A partir d’aquí, ens sembla entrar en un altre món, en una nova Barcelona, on et pots tallar els cabells un diumenge a les deu de la nit: el “petit Pakistan” barceloní. Qui ens hauria dit fa trenta anys que menjaríem pakoora al cor del "Barri Chino"? Però la vida és així, novetat, sorpresa, canvi imprevisible, en contrapunt amb la familiaritat de les pedres de Sant Pau del Camp.

Dues reflexions-marc, per començar

Primera: Sembla ser que una identitat és inevitablement una combinació de dos elements. Per una part, uns referents establerts, uns valors i unes imatges definits, coneguts, respecte als quals sentim veneració i respecte, als quals volem ser fidels, i la crisi dels quals ens provoca nostàlgia, enyor, i ganes de recuperar-los. Per altra part, un allau de novetat, uns valors i unes imatges nous, que ens atrauen i alhora ens generen sorpresa, inseguretat i desconcert, dotats d’una component de fascinació i una altra de rebuig, de por al desconegut. I, oh impermanència de tot el que existeix, oh fluïdesa de la realitat en el temps, tant l’un com l’altre element estan sotmesos al canvi permanent: els referents establerts canvien (els dels nostres besavis eren ben diferents dels nostres), la novetat també (la dels nostres besnéts serà ben diferent de la nostra). Potser, doncs, l’única cosa que no canvia, que està fermament arrelada a la nostra estructura antropològica, és la necessitat de mantenir un equilibri entre ambdós elements de cara a mantenir el nostre propi equilibri. (1)

Segona: I si haguéssim de repensar què volem dir quan parlem de valors plurals, d’un “pluralisme de valors”? ¿Podria voler dir que valors i sistemes de valors diferents podrien ser igualment adients, i que no podríem establir una única jerarquia entre ells? Una mica com passa en l’art: un quadre impressionista pot ser millor que un altre quadre impressionista, i un quadre expressionista millor que un altre quadre expressionista, però com establir que un bon quadre impressionista és millor que un bon quadre expressionista? O que la cal·ligrafia japonesa és més bonica que la cal·ligrafia àrab? O que un temple grec és més bonic que un temple hindú? O que la música de Bach és millor que la de Beethoven? No són simplement impossibles de jerarquitzar entre si? ¿No hi haurà doncs diversos tipus de “bona vida”, de bona manera de viure, alguns dels quals no es puguin comparar en valor, no es puguin jerarquitzar, perquè no siguin ni millors ni pitjors que els altres, sinó simplement que resultin “incommensurables”, impossibles de mesurar amb un mateix patró? En aquesta línia, els béns incommensurables no podrien comparar-se en valor global. És que podem dir que l’amistat sigui “millor” o “pitjor” que la justícia?. Això no vol dir que tots els valors siguin igualment vàlids, que totes les maneres de viure siguin igualment valuoses; només vol dir que n’hi ha que són incomparables entre sí. Tampoc no vol dir que els valors siguin relatius (només comprensibles en el sí d’una determinada concepció del món) ni subjectius (només derivats de les preferències personals). No exclou evidentment la possibilitat de diàleg, de comparació, de crítica i de millora dels comportaments, però ens alerta sobre la temptació, conscient o inconscient, de voler arribar a un únic sistema de valors que seria “el millor per a tothom”.(2)

L’Islam com a novetat que fa por (3)

Ara, a casa nostra, la novetat és l’Islam. Certament també són novetat peruans, filipins, senegalesos o romanesos; però el que impacta són “els moros”. És clar que entre ells hi ha una gran diversitat, i que pakistanís i marroquins són ben diferents: és igual, el que preocupa són “els àrabs”. Perquè? ¿Perquè els immigrants islàmics són viscuts amb resistència, amb neguit, amb una notable dosi de rebuig, amb por? Perquè ens fa por l’Islam?

Mirem de buscar respostes. Potser ens fa por la seva manera de vestir, aquestes llargues i blanques vestimentes... No, no crec que sigui això, és roba bonica, més aviat el que sap greu és que no la portin més, que es complaguin a vestir com nosaltres, tant aquí com als seus països d’origen. Potser és la seva música, que d’entrada sona tan “rara”? El cert és que si t’hi familiaritzes, és molt interessant, més aviat t’incomoda veure incorporar els sons elèctrics i les banalitats rítmiques a una rica i antiga tradició...

Potser el que fa por és el so de l’àrab, en el que algunes consonants ens semblen agressives… O potser és la vehemència amb la que s’expressen alguns d’ells? ¿És la seva manera de fer, el seu “caràcter”, el problema? ¿És el que nosaltres interpretem com a impenetrabilitat dels rostres, com a impredictibilitat dels comportaments i reaccions, com a duresa o distància? ¿És la seva diferent manera de “funcionar” en les relacions personals i socials el que ens espanta? ¿O bé és aquesta mena d’excitació exaltada, de capacitat de cridar que ens mostren algunes imatges d’enterraments o de manifestacions? Imatges, certament, que corresponen més a la televisió que no pas als nostres carrers, on la major part són extremadament discrets... Potser sí que n’hi ha alguns que són impredictibles o que s’esveren, però la majoria més aviat ofereix la impressió contrària: el silenci, la timidesa, certa tendència a l’isolament, la por a la mirada... La major part dels que estan a casa nostra són camperols perduts a la ciutat, joves desorientats o famílies discretes que volen treballar i viure en pau. La por tampoc no sembla que pugui venir d’aquí. Ni del seu aspecte físic, ben semblant al nostre, si més no més que el de filipins o senegalesos...

Serà, doncs, potser, que els veiem com una amenaça militar, com una invasió que ens traurà de les nostres cases i ens obligarà a canviar els nostres costums? Pensem-ho bé: realment la cosa va per aquí? Mirat fredament, crec que ni després dels terribles atemptats de l’11 de setembre del 2001 contra les Torres Bessones, ni amb la inseguretat mundial creada pel terrorisme islàmic, no veiem als marroquins de Vic o als pakistanesos del Raval com una amenaça “geopolítica”: sabem molt bé que ni ens trauran de casa ni canviaran els nostres costums, i que no veurem una Catalunya on les mesquites hagin substituït a les esglésies.

Potser és una simple qüestió de quantitat: “en venen molts...” Realment? Comparat amb França, n’hi ha ben pocs... comparat amb l’allau migratori andalús dels anys seixanta, ni es noten... És més, els demògrafs i les patronals no deixen de dir-nos que ens falta mà d’obra, que d’aquí a pocs anys la situació pot ser dramàtica... L’Anna Cabré diu que aviat ens barallarem per tenir-ne, que no n’hi haurà prou per tothom (cal no oblidar l’espectacular descens de les taxes de naixements al Marroc...). La por tampoc sembla venir pel cantó dels números.

Serà potser allò de la delinqüència, dels robatoris, de la inseguretat ciutadana? Però no sembla que d’això els originaris de països islàmics en tinguin l’exclusiva: els peruans de les autopistes, les bandes de l’est... més aviat hi ha acord en dir que això respon a situacions socials, i no pas a qüestions de lloc d’origen. Llàstima, una altra explicació descartada.

Potser caldrà recórrer a la psicologia, als obscurs racons del nostre inconscient col·lectiu, als fantasmes i les pors que hem heretat sense voler... No ens vindrà la por de l’impacte del record del “moro Mussa”, de les tropes d’Al Mansur arrasant les nostres terres al segle VIII? De la llarga “reconquesta”, el front de la qual passa durant molts anys pel mig mateix de Catalunya, dividint-la encara avui en la vella i la nova (tot i que la confrontació bèl·lica a Catalunya no sembla que fos gaire important…)? O potser no cal anar tan lluny i cal pensar en la guerra del Marroc de principis del segle XX, en el desastre d’Annual, en els joves catalans morts al front, en la crueltat manifestada pels marroquins en el combat? O bé és el record dels “moros” que van entrar amb en Franco a Catalunya i van fer “de les seves”? Potser sí... o potser no. Tanta capacitat de supervivència i transmissió tenen les pors inconscients? Realment pot ser que relacionem els immigrants actuals amb part de les tropes franquistes que van entrar a Barcelona fa més de seixanta anys?

Bé doncs, si tot això no ens acaba de donar l’explicació de la nostra por, potser és de la religió mateixa d’on ve el problema. De fet, s’ha dit, s’està dient entre nosaltres que la religió serà el gran obstacle per la seva integració, que aquest és l’element diferencial insuperable, la gran barrera que no podrem saltar. Sí, deu ser la religió islàmica el fonament de la nostra por. La cosa deu anar per aquí. És lògic: nosaltres els barcelonins “de tota la vida” o som “catòlics” o som “no creients”. Si som catòlics, no ens agrada que una altra religió ens vingui a fer la competència. Si som no creients, no veiem amb gaire simpatia una fe molt explícita i que a més té pretensions d’incidència social. Potser sí que finalment hem trobat l’explicació (tot i que aquests sentiments poden ser de rivalitat o de rebuig, però de por...).

Imaginem que sí, que el problema és religiós. En aquest cas pot ser d’ordre teològic, litúrgic, del sentit de comunitat o del paper social de la religió, per esmentar quatre grans àmbits sense pretensions d’exhaustivitat. Bé, pot ser problema teològic: els musulmans són uns fervents creients en Déu, al qual sotmeten la seva vida, posant-se a les seves mans. Això, pels catòlics més aviat hauria de ser font d’una gran alegria: gent que creu amb entusiasme en el seu mateix Déu, el Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob, el Déu de Noè i de Moisès, el Déu de Jesús i de la seva mare Maria! Pels no creients és el retorn de la vella polèmica: que si Déu existeix o no existeix, que si actua sobre el món i la història, que si salva o no salva... tot això com a màxim pot fer mandra, mandra de desenterrar les velles discussions que donàvem per superades. Unes discussions que, per cert, vam tenir amb un contrincant molt més poderós que aquests pobres immigrants islàmics: l’Església catòlica amb tot el seu aparell teològic i eclesiàstic arrelat secularment al país... que dic arrelat, constitutiu del país, el qual va néixer ja de matriu eclesiàstica... Bé, d’acord, pot fer molta mandra. Ara, por, el que se’n diu por...

Si no és la teologia, el problema deu ser la litúrgia, els rituals. Aquelles premudes fileres d’homes fent genuflexions rituals, a la mesquita o al carrer, com vam veure per la televisió a l’enterrament de Hassan II... Realment, a algú li fan por aquestes imatges? No són més aviat fascinants, seductores, plenes de bellesa i d’emoció? Potser algú les pot trobar absurdes i incomprensibles, però por? I el dejuni del Ramadà, ens fa tremolar com a fulles? I la peregrinació a la Meca, espanta realment algú?

Així doncs, deu ser el sentit de comunitat, aquest formar pinya, aquest ajudar-se els uns als altres, aquest pagar l’impost per ajudar els més necessitats. Deu ser aquest anar massivament els divendres a la mesquita, aquestes mesquites d’alts minarets que trobem ja a cada barri de Barcelona i des d’on ens eixorda el crit a la pregària... Deu ser aquest actuar com un sol home, amb unes poderoses organitzacions islàmiques que apleguen tots els immigrants i fan valer els seus drets davant de la patronal, dels sindicats autòctons i de l’administració de l’Estat. Si se’m permet la ironia, deu ser exactament això, oi?

O potser no, potser el que realment ens preocupa i ens espanta, el veritable punt crític de la qüestió és la seva concepció del paper social de la religió, és aquest veure fe i cultura com una única realitat, comunitat religiosa i comunitat humana com una única comunitat. El que no facin distincions ni separacions, que no classifiquin i contraposin com nosaltres, que per ells el cos i l’esperit no estiguin en lluita, i la convicció política i la convicció religiosa tampoc. Que la fe no es contraposi a la raó o la ciència, ni Déu al món; que no separin l’esfera pública de la privada, que es neguin a relegar la religió a l’àmbit de la vida individual, sense cap mena d’incidència, de capacitat d’interpel·lació sobre els nostres usos i costums, sobre la nostra manera de tractar-nos, sobre la nostra manera d’acceptar la manipulació del consumisme i la publicitat, de la droga o la superficialitat en les relacions personals. És realment aquesta “no separació” el que ens incomoda, el que ens fa por? ¿El problema no és més aviat que ells vagin perdent la capacitat de practicar i defensar tot això, que es dilueixi aquesta òptica, aquesta manera unificada de viure la vida, encomanats pel nostre dualisme, per la tendència occidental a separar, a classificar? ¿No ens hauria més aviat de saber greu que ells no tinguin la capacitat d’encomanar-nos-ho a nosaltres?

Potser el que hi ha al fons de la nostra por, i no m’agraden gaire les excursions al subconscient, és una secreta incomoditat, una mal viscuda nostàlgia per una altra manera de viure que no ens veiem en cor de tirar endavant, una manera més “unificada”, més harmònica, menys esqueixada i tràgica, menys pessimista (per molt que ens creiem els reis del progrés i de l’optimisme històric, de la innovació i el canvi permanent que ens han de portar a un món de color de rosa... ¿realment vivim el dia a dia, la nostra vida quotidiana, amb aquesta il·lusió, amb aquesta tranquil·litat, amb aquesta confiança en el futur i en els altres, amb aquesta fraternitat?). Potser sí que aquí projecto les meves aspiracions, o la meva manera de veure la vida, la societat i l’ésser humà. Però jo, occidental de cap a peus, la visc aquesta aspiració, aquest desig per una altra manera de viure i de “viure’ns”.

I em dol que en comptes de dir a l’Islam: ajuda’ns a retrobar aquesta altra manera de viure, enriqueix-nos amb la teva aportació, explica’ns com veus el món i la vida humana, ajuda’ns a repensar, a refer la nostra manera d’estar en el món, ens tanquem defensivament en el rebuig. La interpel·lació de la fe islàmica és potser per nosaltres la presa de consciència d’una impotència, d’un camí equivocat, és la posada en evidència d’un no saber on anem ni què volem. I el que vivim en termes de por a l’Islam és un refús d’enfrontar-nos amb nosaltres mateixos, amb les nostres contradiccions; potser és una certa por a no ser capaços de fer el que el fons del cor ens diu que hauríem de fer, que és procurar viure “unificadament”, amb el mínim d’escissions, incoherències o ruptures, amb confiança i en harmonia amb nosaltres mateixos, amb els qui ens envolten, amb la nostra societat, amb la natura i amb el subtil, desconegut i interpel·lador misteri que ens envolta…

La presència del diferent

Què en farem d’aquest Islam barceloní que ens fa por sense saber ben bé perquè ens fa por? Viurem amb la secreta esperança de la seva desaparició, de la seva dissolució sense rastre en el teixit ciutadà? És una opció desitjada per molts, ni que sigui inconscientment: aniria tan bé que es fessin invisibles... O bé preferirem el gueto folklòric, el barri musulmà, la nostra petita medina com els calls jueus medievals, o com a Manhattan hi ha Chinatown o Little Italy, amb els seus restaurantets i les seves mafietes?

Segurament, cap d’aquests dos escenaris es farà realitat, entre altres coses perquè això no depèn només de projectes i voluntats d’autoritats planificadores sinó de dinàmiques socials que actualment el sector públic no sembla pas en situació de controlar. Hi haurà elements que es dissoldran, hi haurà potser algun -petit- gueto, però en general es tractarà de presència social disseminada però visible.

Llavors la temptació que tindrem serà allò de “a casa que facin el que vulguin, que mengin el que vulguin, que vesteixin com vulguin i resin com vulguin; però al carrer, que no se’ls noti”. O sigui: la reducció o l’enclaustrament de la seva identitat a l’esfera privada. Probablement alguns d’ells optaran espontàniament per aquest camí: hi tenen tot el dret. Però no el deure. No podem imposar aquesta opció com a l’única opció. Per respecte als drets col·lectius i per no deixar d’aprofitar una oportunitat d’enriquiment i diversificació de la nostra vida pública.

Per tant, haurem de trobar noves maneres (i caldrà imaginació) d’incorporar nous grups socials com a tals a la nostra vida pública. Més enllà de partits i sindicats, organitzacions culturals i ONG. El model de presència pública de l’Església catòlica tampoc no ens servirà (tot i que en algunes coses una reflexió al respecte pot ser útil, fins i tot per l’àmbit catòlic). Caldrà fer un trajo a mida, i d’això avui en dia en sabem poc, acostumats com estem al prêt-à-porter. Caldrà trobar una fórmula específica per a la presència pública del col·lectiu islàmic a Barcelona. I per aconseguir-ho caldrà la col·laboració i la imaginació de les dues parts. Aquesta presència, a més, no s’haurà de reduir a la defensa d’interessos corporatius: es demanarà a la comunitat islàmica molt més que això, se li demanarà la seva implicació en la definició del model de convivència ciutadana i en el model de futur de la ciutat, i la seva opinió sobre els temes d’interès general.

Un cas-símbol: la mesquita de Barcelona

La discussió sobre la mesquita/les mesquites a Barcelona pot ser il·lustrativa . Sembla que finalment s’ha optat per no fer una gran mesquita sinó “mesquites de barri”, que imagino discretes, modestes, si és que mai s’arriben a fer (més enllà dels petits locals reciclats -i inadequats- que ells mateixos s’organitzen). Em temo que això és una equivocació: tan de bo es fessin mesquites de barri, però a Barcelona també cal que hi hagi una gran i ben visible mesquita. Es diu que no hi ha diners ni terrenys per fer-la i que si la financen estats àrabs esdevindrà un focus de fonamentalisme. Doncs bé: caldria saber anar més enllà d’aquests arguments: El Fòrum 2004 hauria estat una bona oportunitat per a construir aquesta mesquita barcelonina (hi som encara a temps?). No cal res luxós, sinó eficient i simbòlic. I de propietat de la ciutat (o alguna altra fórmula similar satisfactòria per tothom), seguint criteris discutits per representants tant les comunitats islàmiques barcelonines com dels experts locals en aquests temes i de les administracions públiques. Així es podria evitar el perill fonamentalista.(4)

I aquesta mesquita de la ciutat podria i hauria d’esdevenir un focus d’irradiació intel·lectual, un àmbit de reflexió sobre la problemàtica de la relació de l’Islam amb la cultura contemporània, de l’Islam amb el pensament occidental, de l’Islam amb la Catalunya actual, una reflexió important i urgent que hauria de convergir amb les que es puguin fer al respecte des de Marsella, París, Frankfurt, Londres...

Un recordatori final

Recordem per acabar la importància del respecte a la pluralitat d’opcions. No hi haurà una sola fórmula d’inserció de la població islàmica a la nostra ciutat, i tots els diferents models que es plantegin hauran de merèixer tant l’anàlisi i el seguiment com el respecte. Hi haurà qui optarà per la dissolució, qui per la participació des de la pròpia identitat, qui pel replegament i la mínima convivència, mantenint-se molt lligat a les tradicions d’origen... Haurem d’aprendre a comprendre, a respectar i a incorporar-ho tot.

(Una versió més breu d'aquest text va ser publicada al num. 57, octubre desembre de 2001, de la revista "Barcelona Metròpolis Mediterrània")

---

Notes

(1)  Prenem aquesta aproximació de Lluís Duch, Els valors, entre fonamentalisme i “nova era”, Trípodos, núm. 9, Barcelona 2000

(2)  Per a un desenvolupament d’aquesta qüestió veure el capítol 2 de John Gray, Las dos caras del liberalismo, Paidós, Barcelona 2001

(3)  M’imagino la impressió d’ingenuïtat que el lector podrà tenir davant d’aquests comentaris, o el pensar que sóc unilateral en mostrar l’Islam com un compendi de virtuts sense defectes. Però dono per suposat que el lector ja sap que la traducció històrica (i fins i tot la mateixa formulació) de tota gran aspiració humana està plena de contradiccions, que l’home no és un àngel ni un dimoni, sinó un ésser entranyablement feble i contradictori, capaç del millor i del pitjor... consideracions igualment aplicables a l’Islam que al cristianisme, al liberalisme que al socialisme, etc. Però les dificultats i contradiccions de l’aplicació (i fins i tot de la formulació) no treuen força a la proposta, a l’horitzó, al desig, al somni, a l’oferiment, a la crida. Sé també que l’Islam, com el cristianisme, és divers i plural, no és un bloc únic i homogeni, perquè són diverses les maneres d’interpretar, viure i practicar els testimoniatges i interpel·lacions de Jesús de Natzaret o de Muhammad. Però això no treu que puguem parlar d’Islam, o de cristianisme...

(4) Algú pensarà: “Sí, i després vindran els buddhistes i demanaran un gran temple buddhista, i els hindús un d’hindú, i els jueus una gran sinagoga...” I algú altre dirà: “Sí, i la Catedral o Santa Maria del Mar, grans temples cristians i monuments culturals que cal conservar, haurien també de ser de tutelades per la ciutat...” La meva resposta a ambdues coses seria: “I perquè no?”